Qui pot descobrir la voluntat de Déu?

Harmonia de la llibertat amb la responsabilitat

L’Evangeli d’avui, diumenge XXIII del TO, cicle C, dona resposta a la pregunta que fa a la 1ª lectura el llibre de la Saviesa. “Qui pot descobrir la voluntat de Déu?” (Sav 9, 13-18). Si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui es capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Jesús sorprèn afirmant que “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14, 33) ja que la lògica humana raona del revés doncs l’afany de tenir alimenta l’ànima, dona ales, motiva la existència. La llibertat del cristià permet reflexionar sovint sobre si ser deixeble de Crist és fàcil o difícil i actualitzar la resposta positiva de continuar essent-ne. La llibertat és el traç distintiu del èsser humà. 

Joan Pau II, comentant que Crist diu a cada un dels seus deixebles “Segueix-me” (Jn 1, 43) per impulsar la fidelitat de cada batejat a la seva vocació cristiana, reconeix que ho fem “a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) Tot cristià (…) els esposos, els pares, les dones i els homes de condició i professió diverses (…) exigir-nos exactament alló a què hem sigut cridats, a alló que –per respondre a la vocació- ens hem compromés personalment, amb la gràcia de Déu (…) ple ús del do de la llibertat” (Redemptor hominis, 21).

A Fides et ratio (FR, 1998) escriu que “igual que Maria, al seu consentiment donat a l’anunci de Gabriel, res no va perdre de la seva veritable humanitat i llibertat, així el pensament filosòfic, quan acull el requeriment que procedeix de la veritat de l’Evangeli, res no perd de la seva autonomia” (FR, 108). 

Al món musulmà també tenent el mateix problema humà que els cristians amb la voluntat de Déu i, per exemple, Hazrat Mirza Ghulam Ahmad de Qadián, fundador de la Yama'at Musulmana Ahmadía, tingut pel Messies promès, amb un missatge conciliador de pau, germanor universal i sumissió a la voluntad d’Alà, va declarar en 1908 poc abans de morir que l’Islam “no permet l’us de la espasa a favor de la religió excepte en el cas de les guerres en defensa pròpia, les guerres que s’emprenen per castigar a un tirà, o les que es fan per restaurar la llibertat”. 

Pau VI a Populorum progressio (PP, 1967) parla de la dimensió social de la fe cristiana dient que “es tracta de construir un món (…) on la llibertat no sigui una paraula vana” (PP, 47). Joan XXIII va recordar a Pacem in terris (PT, 1963) que “cal establir com fonament el principi de que tot home és persona, és a dir, naturaleça dotada d’intel.ligència i de lliure albir” (PT, 9). Benet XVI, parlant de l’apòstol Bartomeu (Aud Gral 4-X-2006), diu que “en el relat de la seva vocació (…) es resalta la llibertat de Déu, que ve al nostre encontre precisament allà on els homes no s’ho imaginen” que mou a recordar que l’home està fet a imatge i semblança seva. 

Francesc en una catequesi (Aud Gral 20-X-2021) va explicar l’idea cristiana de la llibertat recordant que és un tresor i, glossant la carta de Pau als cristians de Galàcia, deia que la llibertat “no es fer el que ens agradi o ens binguí de gust”, es a dir, una llibertat basada en l’instint. No pot ser un pretexte per a la carn, ni significa viure de manera llibertina”. Afegia que l’home lliure “sap escoltar sense imposar, que sap voler el bé sense forçar, que edifica i no destrueix, que no explota als altres per a la seva comoditat i que fa als altres el bé sense buscar el seu propi benefici. Necessitem redescobrir la dimensió comunitària, no individualista, de la llibertat: la pandèmia ens ha ensenyat que ens necessitem els uns als altres, però no es suficient saber-ho, cal triar-ho cada dia”. 

L’abril de 2016, a la homilia a la capella de la seva residència a santa Marta Francesc va parlar de la vertadera llibertat proposta per Jesús que ensenya que “l’home lliure no té por del temps: deixa fer a Déu” i, de fet, “dona espai per que Déu actuï en el temps: l’home lliure és pacient. Pensem en la nostra llibertat —va concloure el Pontífex— en aquest món que és una mica «dement», “«demencial» fins al punt que crida ¡llibertat, llibertat, llibertat! però és més esclau, esclau, esclau: pensem en aquesta llibertat que Déu, en Jesús, ens dona”.

Satanàs és el gran enemic de la llibertat i l’amenaça de moltes maneres. Pot distorsionar la nostra ment perquè pensem que hauriem de poder actuar sense cap consequència. Pot omplirr-nos d’orgull al pensar que estem per damunt de la llei de Déu. Ens esclavitza quan no ens penedim dels nostres pecats. 

De vegades sentim que les lleis de Déu restringeixen la nostra llibertat. ¿Com podem ser lliures si Déu ens diu què sa de fer? El debat teològic sobre l’harmonia de la llibertat humana -amb la seva corresponent responsabilitat- i l’acció de la gràcia de Déu que actua en cada èsser humà abans, alhora i després de cada acte i ho fa sense atemptar la llibertat ni una mil.lèsima, ni un pel. Els sebuts teòlegs medievals, franciscans i dominics professors universitaris, discutien sobre aquesta harmonia arribant a les mans per la qual cosa el Papa va haver de prohibir tractar aquesta temàtica. El tema ja ho havia tractat Agustí d’Hipona († 430 amb 76 anys), més tard Bernart de Claraval († 1153 amb 63 anys) i després de la Edat Mitjana, amb la Reforma luterana del cristianisme va tornar a ser de rabiosa actualitat amb discordia entre dominics i jesuïtes doncs el frare agustí alemany, Lutero, proposava que el pecat original va destrossar el lliure albir ja que raonava que Déu no pot preveure amb incerteça el futur.