UN FRISEU NO VA TORNAR PERDONAT

Cridats a continuar el camí junts; tots responsables

La 1ª lectura d’avui, diumenge XXX del TO, cicle C, afirma que “el crit d’auxili dels desvalguts penetra els núvols” (Sir 35, 12-16), no rebota i arriba al cel. L’Evangeli d’avui Lluc compta una parábola “a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res els altres” (Lc 18, 9-14) i explica que un era fariseu i no va tornar a casa seva perdonat, en canvi l’altre, un cobrador d’impostos que sí va tornar a casa perdonat.

Joan Pau II deixa escrit a Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1998) que per a tot cristià “el seu agraïment s’estendrà finalment als fruits de santedat madurats a la vida de tants homes i dones que en cada generació i en cada època històrica han sabut acollir sense reserves el do de la Redempció” (TMA, 32). Aixó cal fer-ho sempre i no només un cop a la vida. Wojtyla a més diu que “un seriós examen de conciència ha sigut auspiciat (…) per l’Església del present (…) els cristians han de posar-se humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que ells tenen també en relació als mals del nostre temps. L’època actual juntment amb moltes llums presenta igualment no poques ombres” (TMA, 36). Afegia que “cal suscitar en cada fidel un verdader anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació personal en un clima d’oració sempre mès intensa i de solidària acollida del proïsme, especialment del més necessitat” (TMA, 42) com el cobrador d’impostos de la paràbola i no com el fariseu. 

L’oració és diàleg amb Déu on al menys Ell ens parla directa o indirectament doncs “en diversos moments i de moltes maneres va parlar Déu en el passat als nostres pares per mitjà dels profetes” (Hb 1, 1). “En aquests darrers dies ens ha parlat per mitjà del seu Fill“ (Hb 1, 2). 

Adam i Eva després del pecat (anomenat original) es van amagar per no veure Déu, cosa que se sabia a l’antiguitat doncs es llegeix que “es va dir durant molt de temps que a l’origen la religió era un sentiment primordial de temor, com va dir el poeta Papino Estacio en el seu poema Thebais (3, 661). Per Freud, l’home primitiu sentia una por terrible davant els déus terribles. L’Arqueologia i l’Antropologia donen cada vegade més dades que els mites eren sempre una concepció completa del món, de la vida i de l’home, que precedeix i dóna sentit a les vivències de l’individu i del grup (..) El mite no és un infantilisme i el poema sumeri-acadi de Gilgamesh, més de 2.000 anys abans de Crist, té descripcions psicológiques que revelen un coneixement sorprenent de l’home (cf el “llibre dels morts” d’Egipte del 2º mil.lenni aC). ¿Per què sembla infantil el relat del cap 2 i 3 del Gènesi que escriu un creient hebreu de començaments del mil.lenni 1r aC? (cf cap 2 y 3). 

Benet XVI explica que “ha arribat el moment de reafirmar l’importància de l’oració davant l’activisme i el secularisme de molts cristians compromesos (…) Obviament, el cristià que resa no pretén canviar els plans de Déu o corregir alló que Déu ha previst” (DCE 37). Segueix dient que “sovint no se’ns dòna a conèixer el motiu pel que Déu frena el seu braç en comptes d’intervenir. D’altre banda, Éll tampoc ens impideix cridar com Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?»” (DCE, 37). Afegeix que “la nostra protesta no vol desafiar Déu, ni insinuar en Éll cap error, debilitat o indiferència. Pel creient no és possible pensar que Éll sigui impotent o bé que «potser estigui adormit» (1Reg 18, 27)”. 

Contra New Age va escriure el Card Rivera Carrera, arquebisbe Primat de Méxic, que “l’oració de Crist a Getsemaní és l’exemple del paper tan fonamental que tenen les emocions i la pròpia problemàtica existencial. La meditació cristiana, lluny de ser una fuga de la realitat, ens ensenya a trobar el seu sentit plé” (Instrucción.Tenochtitlàn, 7-I-1996). Cal no oblidar o menysprear la realitat que “l’àngel li va dir: No tinguis por, Zacaries, perquè la teva oració ha sigut escoltada, així que la teva dona Isabel et donarà a llum un fill (…) i convertirà a molts fills d’Israel al Senyor el seu Déu” (Lc 1, 13-17). 

El Papa Lleó diu que” La llarga Història d’evangelització que han conegut els nostres Pobles Originaris, com han ensenyat tantes vegades els bisbes d’Amèrica Llatina i del Carib, va carregada de «llums i ombres»” (Missatge a les reds de Pobles Originaris i a la red de teòlegs de Teologia india). A la Pelegrinació des de Rússia (17-X-2025), diu “l’Any Sant que l’Església catòlica està vivint invita a fer un pelegrinatge perquè «posar-se en camí és pròpi de qui busca el sentit de la vida» (Bula Spes non confundit, 5) (…) veiem a milers de persones caminant pels carrès de la Ciutat Eterna per travessar la Porta Sancta, aturar-se davant les tombes dels apòstols i dels màrtirs i omplir els seus cors d’esperança (…) Benvolguts germans i germanes, sí, és cert, cadascun de nosaltres és una pedra viva a l’edifici de l’Església. Cada pedra, encara que sigui petita, col.locada pel Senyor en el lloc adequat, desemvolupa un paper important per l’estabilitat de tota la construcció (…) Després d’aquesta pelegrinació jubilar, tornaràn a la seva terra i seran cridats a continuar el camí de la vida cristiana, pastors i fidels junts, sense oblidar que tots són responsables de la seva Església local. Aixó que diu del russos s’ha de dir de qualsevol poble, raça o nació. 

També el Papa Lleó celebrà el proper dimarts 28 d’octubre un gran encontre sense precedents amb 3.000 persones convocades de diverses religions amb motiu del 60º aniversàri de la Declaració Nostra Aetate del Concili Vaticà II, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes.