TOTS SANTS (1 novembre)

tots sants (1 novembre)

i Commemoració dels fidels difunts (2 de novenbre)

al 2025 és diumenge XXXI del TO (cicle C)

Cada any l’1 de novembre es celebra Tots Sants, dia recordatori de que tots els cristians estan cridats a la santedat i ès una ocasió per celebrar l’unitat de tots els fidels al cel. Els ortodoxos ho celebren el diumenge següent a Pentecosta. Entre aquesta multitut, com diu Francesc,” pot estar la nostra mare, una avia, algún altre parent, que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí”. Al cole se’ns ensenyava que només podien ser sants els religiosos i les monges. Ni tan sols els sacerdots doncs qui volia ser sant es feia religiós.

 Agripa, 27 anys aC, havia construït a Roma el Panteó dedicat a August i a totes les deïtats romanes perquè cap es quedés sense ser honrada. Bonifaci IV, en 610, va dedicar aquest Panteó “a Santa Maria Verge i a tots els màrtirs” i al s IX Gregori IV va establir dedicar la festa a tots els sants perquè ningú es quedés sense la veneració deguda.

El Concili Vaticà II ha actualitzat la crida universal a la santedat fent bé la vida ordinària tal com ensenya Crist, la Mare de Déu, sant Josep, etc. Ja va dir Jesús que el més petit al regne del cel és més gran que Joan Baptista. Sant Bernat diu que la festa ens aprofita a nosaltres, no a ells.

L’Església primitiva acostumava a celebrar l’aniversari de la mort d’un màrtir al lloc del martiri. Frequentment els grups de màrtirs morien el mateix dia, la qual cosa va conduir a una celebració comuna. En la persecució de Dioclecià, el nombre de màrtirs va arribar a ser tan gran que l’Església, creient que cada màrtir havia de ser venerat, va assenyalar un dia en comú per a tots.

 

A Orient consta que ja se celebrava una festa en honor de tots els sants des de el 359, com indiquen sant Efrèn i sant Atanasi. La data estava fixada el 13 de maig per les esglésies de Síria i el primer diumenge després de Pentecosta per els d’Antioquia, segons diu sant Joan Crisòstom i va continuar així entre les esglésies de ritu bizantí com solemnitat de Tots els Sants. 

El papa Gregori III (731-741) va consagró una capella al Vaticà per donar culte als sants que abans eren honrats als cementiris i catacumbes i que havia quedat en desus. Aquest oratori es va dedicar al Salvador, a Santa Maria, als apòstols, als màrtirs, als confesors i a totes les ànimes justes. 

Amb la consagració del Panteó a Roma es va establir un lloc sagrat que per permetre integrar el culte a tots els sants, no tan sols als màrtirs. Aquesta transformació del Panteó i la fixació de la data del 1 de novembre va ser obra del papa Gregorio IV, data per les collites del territori romà, perquè anteriorment les celebracions eren el 13 de maig -aniversari de la consagració de Santa Maria ad Martyres, data en la que els vívers eren escasos a Roma i les multituts que pelegrinaven per els actes eren ja molt considerables. 

Cada any el 2 de novembre es celebra la commemoració dels fidels difunts per honrar a tots els difunts. Joan Pau-II, al 1998, mil.lenari de aquesta commemoració, va recordar que va ser sant Odiló, el 5é abat de Cluny, qui, en 998, se li va ocorrer celebrar-la per l’Ordre benedictina. Tres segles després va ser acceptada a Roma i propagada per tota l’Església.

El Catecisme de l’Església, quan exposa les exequies cristianes diu que “Tots els sagraments (…) tenen com a fi últim la Pasqua definitiva del cristià, es a dir, la que a través de la mort fa entrar al creiente en la vida del Regno. A les hores es cumpleix en éll alló que la fe i l’esperança han confesat: "Espero la resurrecció dels morts i la vida del món futur" (Símbol Niceno-Constantinopolità)” (n. 1680). El sentit cristià de la mort és revelat a la llum del Misteri Pasqual de la mort i de la resurrecció de Crist (n. 1681).