CRIST REI DE L'UNIVERS

Jesús no va oferir un programa polític

 A l'evangeli d’avui Joan narra que “va dir Pilat a Jesús: ¿Ets tu el rei dels jueus? (…) Jesús li va contestar: el meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fora d’aquest món la meva guàrdia hauria lluitat per no caure en mans dels jueus (…) soc rei” (Jn 18, 33b-37). I Benet XVI a “Jesús de Natzaret” explica que “està clar que Jesús no té cap ambició política. Després de la multiplicació dels pans, la gent, entusiasmada pel miracle, volia fer-ho rei, per enderrocar el poder romà i establir així un nou regne polític que seria considerat com el regne de Déu tan esperat. Però Jesús sap que el regne de Déu és d’un altre mena, no es basa en les armes i la violència”. 

A la 1ª lectura d’avui Daniel escriu que “mentre mirava en la visió nocturna vaig veure venir als nuvols del cel com un fill d’home que es va apropar a l’ancià i es va presentar davant seu. Li van donar poder real i domini (…) el seu regne no tindrà fi” (Dan 7, 13-14). Paraules que l’arcàngel Gabriel repetirà a Maria quan se li apareixi a Natzaret. Que el regne de Déu no és d’aquest món ho afirma el passatge de l’Apocalipsi que es llegeix avui a la 2ª lectura que diu que “Jesucrist (…) ens ha convertit en un regne i fet sacerdots de Déu, el seu Pare”·(Apoc 1, 5-8). L’expresió “regne de Déu” no pot ofendre als republicans doncs aquesta veritat revelada és universal, per a tothom i per aixó no ha de tenir interpretació política. 

Glosant Agustí d’Hipona (feb 2008), el papa Ratzinger explica que “davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubte la grandesa del Déu cristià, que semblava incapaç de defensar la ciutat. A aquesta objeció, que també tocava profundament el cor dels cristians, va respondre sant Agustí aclarint què és el que havien d’esperar de Déu i què no podien esperar d’Éll, qual és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església”. Amb Carlemagne creant el regne francés i els germànics havent creat el Sacre Imperi romà germànic es va llençar a les escombreries la Carta a Diognet ja que es va decretar que l’Església a més de ser l’ànima del món (passant oculta) tenia que ser el cos (que es veu i es toca). 

No tot és blanc o negre doncs hi ha centenars de tons grisos i per exemple quan Marc Polo viatjava per la ruta de la seda cap a Àsia, en arribar a Pèrsia es va trobar amb el gran senyor de tots els tàrtars del món, Cublai Khan, que va manar anar a demanar al Papa que li enviés fins a cent savis de la cristiandat que sabessin les set arts, que sabessin discutir als idólatres i als gentils que tots els ídols que teníen a casa eren obres del dimoni i que sabessin provar per raonaments que la llei cristiana és millor que la d’ells. 

Joan Pau II ha deixat escrit que “ha passat ja (…) la situació d’una «societat cristiana»” (NMI, 40) encara que és al món i per aixó els que esperen del Messies o de l’Església un poder temporal visible, s’equivoquen. Aquest és l’error de la Cristiandat que a la vegada contemplava l’immoralitat d’Alexandre VI (+1503 amb 72 anys), a Juli II (+1513 amb 70 anys) amb l’espasa i el elm cenyit al capdavant dels seus exèrcits papals i a Lleó X (+1521 amb 46 anys) que vivia al luxe i al boat. Després la visió racionalista es va imposar a la teocràtica i el concepte de Cristiandat va quedar substituït per la moderna concepció d’Europa tramada per Armand du Plessis, el Card. Richelieu (+1642 amb 57 anys). 

Mil anys abans, al decembre de 633, a la Hispània visigoda, es va celebrar el IV Concili de Toledo presidit per sant Isidor de Sevilla i va establir el principi del govern conjunt entre el rei visigot, l’aristocràcia i l’episcopat. Recesvint (+672), menys autoritari que el seu pare Chindasvint, va voler governar en col.laboració amb els bisbes i magnats i així ho va manifestar al VIII Concili (decembre 653). 

En estrenar-se el segón mil.lenni de l’era cristiana, els seguidors de Francesc d’Assís (+1226 amb 54 anys), amb el seu estil mendicant, els de Diumenge de Guzmán (+1221 amb 51 anys) i la seva institució inquisitorial per vetllar per l’ortodoxia, i Bernat de Claravall (+1153 amb 63 anys) i el seu patrocini dels Templaris (monjos-soldats), van sirvir amb les altres ordres militars per a l’apogeu de la anomenada Cristiandat i concretar les inquietuts polític-religioses, sempre temptacions presents a cada generació. 

Palau papal a Avignon

Després de la estada durant 70 anys (1304-76) del Papa a Avignon, els francesos hegemònics del segle XVII es van aliar amb els alemanys luterans contra els Habsburg catòlics i en el tractat de Westfàlia (1648), sense contar amb el Papa, es signava la renúncia de l’ideal de la Cristiandat, donant pas a la secularització política d’Europa. Però segueix de moda en alguns ambients el petit assaig del saxó G. Friedrich von Hardenberg, àlias Novalis (+1801 amb 39 anys), La Cristiandat o Europa, on fa una crida mística a la unitat europea, fonamentada en la Cristiandat i en una Església visible. L’obra de Novalis es va convertir en un document de la Restauració, atraient els qui aspiraven a buscar les arrels espirituals europees per fer efectiva a la societat una ètica cristiana com proposava el Papa Wojtyla entre altres. La Cristiandat va ser Europa fins la difusió del cristianisme (no l’evangeli) a Ultramar doncs alguns veien necessari separar els conceptes. 

Quan Crist va iniciar la seva predicació a la Terra, no va oferir un programa polític i ara aquí, en aquest món caduc i que ningú sap ni el dia ni l’hora, ni els àngels ni el mateix Crist en quan home (no com a Déu), no s’implantarà definitivament el Regne i com els autèntics cristians així ho creuen, resen amb Jesucrist “vingui a nosaltres el teu Regne”. Crist rei és una festa litúrgica creada per Pius XI el 1925 un cop arreglat l’anomenada “qüestió romana” amb la creació de la Ciutat-Estat del Vaticà després de veure’s obligat el Papa a renunciar a manar a Roma.

Joan Pau II recorda per escrit que “es veritat que la realitat incipient del Regne es pot trobar també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera” (RMi, 20). Francesc ha recordat que Jesús va dir «Veniu vosaltres, beneits del meu Pare; heredeu el regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. Perquè vaig tenir fam i em vau donar de menjar… (Mt 25, 34-36)». La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, sinò amb l’imitació de les obres de misericòrdia a través de les quals Ell va realitzar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús. 

Maria ens acompanya a l’evangelització, en aquest portar el regne a totes les gents.

JORNADA MUNDIAL DELS POBRES

Amb ells Crist ha volgut identificar-se

Avui 17 novembre, diumenge penúltim (33è) del TO, avans de la solemnitat de Jesucrist rei, és la «Jornada mundial dels pobres» i el lema de Francesc en aquest 2024, al ser l’any dedicat a l’oració preparant el Jubileu Ordinari del 2025, és «L’oració del pobre puja fins Déu» (cfr. Sirácida 21, 5). La Jornada fou instituida per Francesc el 2016 per celebrar cada any com la preparació més adequada a la solemnitat de Jesucrist, rei de l’Univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt, 25, 31-46). Els pobres hi són i estaran sempre amb nosaltres (Jn, 12, 8). Deia el Papa que “será una Jornada que ha de ajudar (…) a reflexionar com la pobresa està al cor de l’Evangeli”.

Ja Joan Pau II deia a tota l’Església universal que “recordant que Jesús va venir a «evangelitzar als pobres» (Mt 11, 5; Lc 7, 22), ¿com no subratllar més decididament l’opció preferencial de l’Església pels pobres i els marginats?” (TMA, 51). Francesc escriu que “el cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins Ell mateix «es va fer pobre» (2Co 8, 9). Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres (EvG, 186-197). A Catequesi tradendae (CT, 1979) Wojtyla recorda que “tota la vida de Crist va ser un continu ensenyament: el seu silenci, els seus miracles, els seus gestos, la seva oració, el seu amor a l’home, la seva predilecció pels petits i els pobres” (CT, 9). A Novo millennio ineunte (NMI, 2001) escriu que “si veritablement hem partit de la contemplació del rostre de Crist, hem de saber-ho descobrir sobretot en el rostre d’aquells amb els qui ell mateix ha volgut identificar-se (…) Les noves pobreses afecten sovint ambients i grups no mancats de recursos econòmics” (NMI, 50). 

Benet XVI al glosar al poverello, Francesco d’Assís, va lloar la sea manera radical de viure la pobresa evangèlica que sense haver de ser imitada exactament, si és un exemplar recordatori per tothom d’aquesta virtut imprescindible. Al llibre «Jesús de Nazaret», com a teòleg Ratzinger i no com a papa Benet XVI, diu que Jesús montat al burret “reivindica el dret de rei (…) un rei de la sencillesa, un rei dels pobres. Vol que s’entengui el seu camí i la seva actuació” (pp 14-15). 

L’opció preferencial pels pobres ha estat real i viscuda per cristians des del principi encara que pot ser usada abusivament coper alguns com va ocorrer amb Judes a Betania, a casa de Simó el leprós. Jaume explica al Concili de Jerusalem del any 50dC que atendre els pobres és l’únic que se li va demanar a Pau. Com Jesús és el Redemptor universal, ho és per a tots, siguin o no cristians i el seu ensenyament permet tenir mil interpretacions i maneres diferents d’imitar-lo com es comprova, per exemple, recorrent el santoral romà. Ho faig només de l’1 al 31 de gener on trobem sants i santes en qualsevol segle, tant a l’Oriente com a l’Occident i que com el poverello són també senyals de tràfic per aquesta vida terrenal. No hi ha que oblidar que la pobresa és una virtut per a tot èsser humà i no és tan sols una realitat per qui materialment manca de tot.

Constanci (s II) era un jove molt generós amb els pobres i va ser elegit el primer bisbe a Perugia.

Sinclética (†400 amb 84 anys), anomenada la “mare” del monacat oriental que només quedar òrfena, es va desfer de la seva fortuna que va donar a l’Església per repartir als pobres. L’Església oriental la celebra al gener i els eslaus a l’ octubre.

Eufrosina (†470), “la nostra mare” per els grecs, filla de Panufi, ric i piatós ciutadà d’Alexandria, va regalar totes les seves joies als pobres.

Jenofont i Maria, pares dels ss Joan i Arcadi (s VI), de família senatorial constantinopolitana, van renunciar als seus béns per als pobres i van ingressar en monestirs de Jerusalem.

Urso (s IX) fou un sacerdot d’Aosta que va treballar per sustentar-se i compartia el seu sou amb els pobres.

Lluc “el jove” (†995), grec de família amb 7 fills va haver d’emigrar per l’atac dels sarraïns. Eren petits hisendats i Lluc que cuidava ovelles i cultivava camps es va fer monjo cenobític a Calabria i Lucania. Ja de petit solia sembrar la meitat en tierres dels pobres o es quedaba sense menjar per donar al famelenc.

Wulfstà (†1095 amb 87 anys), benedictí i bisbe de Worchester, va morir rentant els peis a uns pobres com feia a diari.

        Emma d’Anglaterra (†1300), mare del rei sant Eduard d’Anglaterra, es conserva intacta la seva man dreta amb la que repartia tantes almoines als pobres.

        Joan (†1163), bisbe de Saint-Malo, França, era lloat per sant Bernat per la seva pobresa.

Àngela de Foligno (†1309 amb 61 anys), canonitzada el 2013 i glossada per Benet XVI (Aud Gral, 13-X-2010), de jove era frívola i vanitosa, vivint a l’opulència amb malbaratament de luxe. Es va casar i quan tenia 35 anys, van morir succesivament el seu marit, els seus fills i la seva mare. Aquest tremend cop la va fer recapacitar, convertir-se, es va fer terciària franciscana i va regalar tota la seva fortuna i castells als pobres.

Àngela de Mérici (†1540 amb 66 anys), terciaria franciscana que va fundar les Ursulines, la primera institució femenina dedicada a l’Ensenyament i que revolucionava el que es feia sempre al dedicar-se a les nenes pobres quan l’educació era només per els homes de famílies distingides i que es preparaven per a la milícia o la diplomàcia.

Joan de Ribera (†1611 amb 80 anys). Sevillano, bisbe a València i abans a Badajoz, on tres voltes va vendre tot el seu aixovar i mobles familiars per donar de menjar als pobres.

Mª Caterina Kasper (†1898 amb 78 anys), alemanya, fundadora de l’Institut de les «Esclaves Pobres de Jesucrist», desde petita era sensible a les necessitats dels pobres al seu poble.

Mª Domenica Mantovani (†1934 amb 72 anys), italiana, canonizada en 2022, va ser cofundadora de les «Petites Germanes de la Sagrada Família» per servir als pobres, orfes i malalts.

Andrè Bessette (†1937 amb 91 anys), religiòs canadenc canonitzat el 2010, humil, amic dels pobres i els afligits, era porter del col.legi de Ntra Sra de les Neus a Montreal i al seu funeral, dia amb molt mala meteorologia, va acudir un milió de devots. 

El to escatològic de la Litúrgia de la Paraula d’aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic fa mirar el futur per ajudar a centrar el present. La tensió escatològica, recordava Joan Pau II (cf Eclessia de Eucharistia, 19, 20), és alimentada a cada Missa on es resa “mentre esperem el seu retorn”, “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança”, “esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

JESÚS LLOA LA VIUDA QUE LLANÇA L'ÓBOL

Maria, ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús

A la Litúrgia de la Paraula d’avui, diumenge XXXII (cicle B) del TO, les viudes són protagonistas; a la 1ª es parla de la viuda de Sarepta (1Reg 7, 10-16) i al evangeli la que llança al gazofilaci del temple de Jerusalem la moneda més petita, l’óbol (cf Mc 12, 42-43). Cada 23 de juny és el «Dia mundial de les viudes» des de 2011. Pau VI el 1967 va declarar Patrona de les viudes a Santa Maria de la Soledat, celebrada cada 15 de setembre, dia de la Mare de Déu dels dolors. 

Jesús lloa la viuda emocionat al veure que llança l’óbol, l’únic que tenia (Mc 12, 38-44) i no actúa ella amb pompa, amb aparell, amb soroll, amb una banda de música, en canvi n’hi ha que mereixen el retret de Jesús que diu: Guardeu-vos dels escribes, que els agrada passejar amb vestits luxosos i que els saludin a les places i ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als banquets; que devoren les cases de les viudes mentre fingeixen llargues oracions. Jesús no diu res de nou ja que no és la “normal” conducta humana. 

La viuda del templ i la de Sarepta son exemplars en la fe en Déu. Lluc conta d’Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser que havia viscut amb el seu marit set anys de casada i havia estat viuda fins els vuitanta-quatre anys, va veure al nen Jesús quan Maria i Josep el portaren al temple per presentar-lo i complir amb la llei mosaica envers el primogènit i des de llavors lloava Dèu i en parlava d’Ell a tots els que esperaven la redempció de Jerusalem (Lc 2, 36-38). 

La llum de la fe: la Tradició de l’Església ha indicat amb aquesta expresió el gran do portat per Jesucrist com la fe de la viuda, d’Elies, d’Abraham… (LF, 1). En parlar de la fe com a llum, podem sentir l’objecció de molts contemporànis nostres (…) podia ser suficient per les societats antigas, però que ja no serveix (…) per l’home adult, ufanós de la seva raó (LF, 2). La fe no és una llum teòrica sinò que cal plasmar-la a la vida quotidiana  que no és només resar. És urgent recuperar el caràcter lluminós pròpi de la fe (…) capacitat d’il.luminar tota l’existència de l’home (LF, 4). “Lloa, ànima meva, al Senyor que fa justícia als oprimits, que dóna pa als famolencs, allibera als captius (…) Sustenta a l’orfe i a la viuda, resa el salm responsorial 135 després de la 1ª lectura d’avui. 

Hegel

A Ratzinger li va fascinar l’interpretació de la Història de sant Bonaventura que va ser el 1r que es va axecar contra l’aristotelisme radical habent-se axecat contra el platonisme com va fer sant Albert. “La fe va il.luminar la Filosofía pagana grega” (FR 54); avui es parla de tres interpretacions: la materialista de Haeckel (+1919 amb 85 anys), l’idealista de Hegel (+1831 amb 61 anys) i la racio-vitalista d’Ortega i Gasset (+1955 amb 72 anys). Davant aquesta dinàmica intel.lectual cal preguntar si la podem canviar i millorar encara que sense dubtar es pot empitjorar ¿Som comparses? ¿Som objectes d’una tragedia? Hegel va dir que amb ell s’havia acabat la Història cosa que va escandalitzar als seus deixebles amb els que feia seminaris prenent unes cerveces a un bar alemany. Amb el Concili Vaticà II, a Lumen gentium es recupera el sentit de la Història que va impulsar Lleó XIII i es va rescatar l’oblidada perspectiva sapiencial dels SSPP. Francesc diu a Lumen fidei (LF, 2013) que “l’«Any de la fe» ha començat al 50è aniversari de la obertura del Concili Vaticà II. Aquesta coincidència ens permet veure que el Vaticà II ha sigut un Concili sobre la fe (…) l’Església (…) sap que aquest do de Déu ha de ser alimentat i enfortit” (LF, 6). 

La Història és viva i no pas un fòssil ja que es fa dia a dia. La Tradició camina a la Història i amb ella s’enriqueix. Déu es revela ser-ho d’Abraham, d’Isaac i de Jacob perquè s’ha anat manifestant al llarg de la Història, tant la col.lectiva com la personal. L’Escatologia mal digerida vol anticipar ara a la Història alló que no és d’ella encara que serà a la vida eterna. En aquestes derrers semanes de l’any litúrgic els textos de la Paraula de Déu es dediquen a l’Escatologia i en un d’ells se sent comentar a Jesús en veu alta: ¿penseu que trobarà fe quan torni? 

Jesús diu que “«jo soc la llum» per aixó es pot veure il.luminada la vida i (…) porta una nova llibertat, però no la d’algú que no té cap compromis”, afirma Ratzinger/Benet XVI al llibre L’infància de Jesús. Joan Pau II a Redemptor hominis (RH) afirma que “l’Església, en virtut de la seva missió divina, es fa custòdia d’aquesta llibertat que es condició i base de la veritable dignitat de la persona humana” (RH, 21). 

A les noces a Caná Maria diu al seu fill que “no tenen vi” però no és per que munti una cooperativa multinacional de vins. No hi ha vins cristians; és el mateix vi que els dels no cristians. 

Joan Pau I (Alocució 13-IX-1978) comentava que “la meva mare em deia quan era ja major: De petit vas estar molt malalt; vaig haver de portar-te d’un metge a un altre i vetllar nits sensers ¿Em creus? ¿Com hauria jo haver pogut dir a la meva mare: no et crec? Però si que crec, crec el que em dius, però et crec sobretot a tu. I així passa amb la fe. No es tracta només de creure alló que Déu ha revelat sinó a Ell que mereix la nostra fe, que ens ha estimat tant i tant ha fet pel nostre amor”. 

Amb Francesc “ens dirigim en oració a Maria, mare de l’Església i mare de la nostra fe. ¡Mare, ajuda la nostra fe! Ajuda’ns a deixar-nos tocar per el seu amor, perquè poguem tocar-lo a la fe. Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, perqué Ell sigui llum en el nostre camí” (LF, 60).

NO ETS LLUNY DEL REGNE DE DÉU

No puc tenir Crist només per a mi

La Paraula de Déu d’avui, diumenge XXX (B) del TO parla que un escriba, un dels mestres de la Llei, anà a trobar Jesús i li va preguntar quin era el primer de tots els manaments, i va aplaudir la resposta de Jesús comentant que era cert que estimar Déu amb tot el cor i als altres com a si mateix es millor que tots els sacrificis i ofrenes per la qual cosa Jesús li va dir que «no ets lluny del Regne de Déu» (cf. Mc 12, 28b-34). Estimar Déu amb tot el cor era un manament antic que avui recorda Moisès a la 1ª lectura (Dt 6, 2-6).

No estar lluny del Regne és reconèixer els valors universals que hi són també a l’Evangeli ja que Crist és el Redemptor universal per tant va parla per a tothom. Estar prop o dins del Regne no és per complir normes, preceptes, obligacions reglamentàries. Ho torna a denunciar el magisteri de Francesc com van fer els seus immediats antecessors que també pretenien recordar alló que l’Esperit Sant havia dit per mitjà del Concili Vaticà II. 

Per altra part el cristianisme posseeix la Veritat en Crist però no té totes les veritats parcials físiques, filosòfiques, espirituals, etc., i no pot negar validesa a veritats parcials científiques o maneres de viure la Veritat en altres cultures, religions o mentalitats sorgides fora de l’àmbit eclesiàstic. Són molts milers de milions de èssers humans al planeta Terra que no pertanyen a l’Església sense culpa de la seva part i són a prop o dins del Regne de Déu. A l’Estadística eclesial cal tenir en compte que ni hi són tots els que estan, ni estan tots els que hi són. ¡Quans i quantes milions d'homes i dones de fet no cristians que reben aquesta salutació de Jesús pel seu voluntariat i ajuda al proïsme en desgracies naturals o artificials!

Al Renaixement van aparèixer sobretot dues veus discordants del context oficial i amb apertura de ment, Pico de la Miràndola (+1494 amb 31 anys enverinat amb arsènic) i el cardenal Nicolau de Cusa (+464 amb 63 anys) que van promoure (ja llavors, fa sis segles) la tolerància i el diàleg davant els que usaven la resposta “agresiva” de moda: manu militari. A la segona meitat del segle XIX va aumentar en alguns aquest tarannà cusà i serà el Concili Vaticà II (1963-65) qui va donar un gir copernicà a aquesta medieval conducta oficial errònia. 

L’Esperit actúa en les ànimes i són les nobles les que corresponen i volen sentír Crist; així són l’escriba que no està lluny del Regne; també aquells dos grecs que s’aproparen a Felip perquè volien veure Jesús (cf Jn 12, 20-23); el centurió pagà de Cafarnaüm tingut per bon home perquè havia construït la sinagoga (cf Lc 7, 2-5); o la dona samaritana o la sirio-fenícia i tants altres anomenats al NT. 

La nova evangelització és important que sigui nova en la cremor, nova en els mètodes i nova en l’expressió. L’escriba va preguntar a Jesús; preguntem-li també alló que cadascú necessiti sobretot si és d’interès personal i aliè. El primer mandat diví i humà és estimar Déu i els altres i sense negar que és per correspondència a Déu doncs Ell té l’iniciativa, és Ell qui ens va estimar primer i que acaba de recordar Francesc a l’Enc. Dilexit nos (DN, 24-X-2024). Escriu que el cor obert de Jesús “ens precedeix i ens espera sense condicions, sense exigir un requisit previ per poder estimar-nos i proposar-nos la seva amistat: «ens va estimar primer» (1Jn 4, 10)”. 

“El Cor de Crist (…) és un forn ardent d’amor diví i humà i és la major plenitud que pot asolir alló humà. Allí, en aquest Cor és on (…) nosaltres mateixos i aprenem a estimar” (DN, 30). Comenta que cal “descobrir que alló escrit a les encícliques socials «Laudato si» i «Fratelli tutti» no és aliè al nostre encontre amb l’amor de Jesucrist, ja que bevent d’aquest amor ens tornem capaços de teixir llaços fraterns, de reconèixer la dignitat de cada èsser humà i de cuidar junts la nostra casa comuna” (DN, 217).

 

Benet XVI a Deus caritas est (DCE, 2005) explica que «Déu és amor, i qui roman en l’amor roman Déu i Déu en ell» (1Jn 4, 16). (…) Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb aixó, una orientació decisiva” (DCE, 1). O sigui que no se és cristià per estar en uns llistats de batejats i viure al marge d’aquesta realitat de la fe. El papa Ratzinger segueix dient que “sovint al debat filosòfic i teològic, aquestes distincions (de la concepció bíblica i la comú experiència humana de l’amor) s’han radicalitzat fins al punt de contraposar-se entre sí: alló típicament cristià seria l’amor descendent, oblatiu, el agapé precisament; la cultura no cristiana, per contra, sobre tot la grega, es caracteritzaria per l ¡amor ascendent, vehement i possessiu, es a dir, l’eros” (DCE, 7). Afegeix que “en el fons l’«amor» es una única realitat si bé amb diverses dimensions; segons els casos, una o una altra en pot destacar més. Però quan les dues dimensions se separen completament una de l’altra, es produeix una caricatura o, en tot cas, una forma minvada de l’amor” (DCE, 8).

 

Encara més, diu el ex Papa Ratzinger que “l’unió amb Crist és al mateix temps unió amb tots els altres (…). No puc tenir Crist només per a mi; únicament puc pertànyer-li en unió amb tots els que són seus o ho seran” (DCE, 14). Més endavant escriu que “des del segle XIX s’ha plantejat una objeció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat sinó de justícia. Les obres de caritat —l’almoina— serien en realitat una manera perquè els rics eludeixin l’instauració de la justícia i acallin la seva conciència, conservant la seva posició social i desposseint als pobres dels seus drets (…) Cal reconèixer que en aquesta argumentació hi ha una mica de veritat però també prous errors” (DCE, 26). 

I afegeix que “l’activitat caritativa cristiana ha de ser independent de partits i ideologies. No és un mitjà per transformar el món de manera ideològica y no està al servei d’estratègies mundanes, sinó que és l’actualització aqui i ara de l’amor que l’home sempre necessita (…) A més, la caritat no ha de ser un mitjà en funció d’alló que avui es considera proselitisme. L’amor és gratuït; no es practica per obtenir altres objetius” (DCE, 31). Aquesta independència de l’amor al proïsme exigeix que sigui cosa de tothom sense accepció de persones. 

El Papa Wojtyla a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) escriu que “Maria, Mare del Redemptor (…), la Mare de l’amor bell, serà pels cristians (…) la Estrella que guia amb seguretat els seus passos a l’encontre del Senyor” (TMA, 59). Resonen mentre tant les paraules de Jesús que diu “cada cop que ho feu amb un d’aquests meus germans més petits, ho feu a mi” (Mt 25, 40 ss).

¡SENYOR, QUE VEG!

Mirar amb els ulls de Crist

 

L’Evangeli d’avui diumenge XXX del TO, cicle B, diu que “en sortir Jesús de Jericó amb els seus deixebles i força gent, el cec Bartimeu (vol dir fill de Timeu), estava assegut a la vora del camí, demanant almoina. En sentir que era Jesús Natzarè, va començar a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues compassió de mi» (Mc 10, 46-52). A la 1ª Lectura, Jeremías diu: “mireu que jo (…) us congregaré dels confins de la Terra. Entre ells hi ha cecs i coixos” (Jer 31, 7-9). Jesús ja va dir a la sinagoga de Natzaret la 1ª vegada que hi va ser que en Ell es complia alló d’Isaïes: “L’Esperit del Senyor és sobre mi, per la qual cosa m’ha ungit per (…) tornar la vista als cecs” (Lc 4, 18-19). 

La ceguetat referida a la Paraula de Déu d’avui, no és tant sols la ceguetat somàtica dels ulls de la carn sinó que es refereix també a la de la ment i del cor ja que no hi ha millor cec que el que no vol veure, realitat real en aquells que no volen veure defectes, errors, abusos, omissions i altres coses pròpies o alienes per millorar, corregir, rebutjar. Que bo que tots poguéssim dir a Jesús: ¡Senyor, que vegi! Un dels principals propósits del Concili Vaticà II és animar als cristians a mirar amb els ulls de Crist i Joan Pau II a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001), descrivint alló viscut al Gran Jubileu del 2000, fa referència a la mirada surt en un grapat d’ocasions. Saber-se davant la mirada de Déu, tenir mirada més pura, fer mirada a Crist, mirada al rostre del Senyor, mirada del cor, mirar les inevitables fragilitats, mirada al món d’avui i a la Història, etc.. 

Al Sínode per la Nova Evangelització el 2012, Sócrates B. Villegas (n. 1950), ex President de la Conferència episcopal filipina, va demanar que per la nova evangelitzacó cal “una nova humilitat. L’Evangeli no pot prosperar amb l’orgull. L’evangelització s’ha vist perjudicada per l’arrogància dels seus missatgers, que la continuen impedint. La jerarquia ha de rebutjar l’arrogància, l’hipocresia i l’intolerància. La nostra missió és proposar humilment i no imposar amb arrogància”. 

Jornada del perdó el 2000

Joan Pau II diu que “amb mirada més pura ha caracteritzat la petició de perdó (…) l’Església ha volgut recordar les infidelitats amb les quals tants fills seus, al llarg de la Història, han enfosquit el seu rostre d’Esposa de Crist” (NMI, 6). Per fer efectiva la preparació espiritual del Gran Jubileu del 2000 va dir a Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) que “avui mirem amb sentit de gratitud i també de responsabilitat tot el que ha passat en la Història de la humanitat a partir del naixement de Crist, principalment els esdeveniments entre el Mil i el Dos mil. D’una manera molt particular dirigim la «mirada de fe» a aquest segle nostre, mirant alló que dona testimoni no només de la Història de l’home sinó també de la intervenció divina en les vicissituts humanes” (TMA 17). 

Els homes i dones d’avui estan esperant el testimoniatge cristià com passava als segles anteriors a Crist doncs es llegeix en un salm que “fins i tot els gentils diuen que Déu ha estat gran amb ells” (Ps 125). El Papa Wojtyla descriu que “Crist (...) no es limita a parlar en nom de Déu (…) Trobem aquí el punt essencial pel qual el cristianisme es diferencía de les altres religions (...) En Crist la religió ja no és un “cercar Déu al endeví” (cfr. Act. 17, 27) sinó una resposta de fe a Déu que es revela (...) Crist és el compliment de l’anhel de totes les religions del món i, per aixó mateix, és la seva única i definitiva culminació” (TMA, 6). 

Cal una mirada de fe a Europa, el primer continent cristianitzat que des de la revolució francesa es presenta amb tons nous. Una mirada que pretén distingir l’ordre de la creació de l’ordre de la gràcia i d’alló sobrenatural que el ésser humà va perdre des del primer moment, amb el pecat original comés.

EL Concili Vaticà II va escriure un Missatge «A tota la humanitat» (7-XII-1965) on explica que “ens sembla escoltar arreu del món un immens i confús clam (…) ¿No teniu una paraula que dir-nos (...) a nosaltres els governants, a nosaltres els intel.lectuals, els treballadors, els artistes; a nosaltres les dones, a nosaltres els joves, a nosaltres els malalts i els pobres? Aquestes veus implorants no quedaran sense resposta (…) sense ofuscar les vostres mirades, volem la llum misteriosa: la fe (…) Jo soc la llum del món” diu Jesús. Joan Pau II recorda que “una simple mirada a la Història antiga, mostra amb claredat com en diferents parts de la Terra, marcades per cultures diferents, brollen alhora les preguntes de fons que caracteritzen el recorregut de l’existència humana (...) Aquestes mateixes preguntes les trobem als escrits sagrats d’Israel però apareixen també als Vedes i als Avestes; les trobem als escrits de Confuci i Lao-Tse i en la predicació dels Tirthankara i de Buda; així mateix es troben als poemes de Homer i a les tragèdies d’Eurípides i Sófocles, així com als tractats filosòfics de Plató i Aristòtil. Són preguntes que tenen el seu origen comú en la necessitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l’home (FR, 1). 

A Redemptoris missio (RMi, 1990) afirma: “¡Pobles tots, obriu les portes a Crist! El seu Evangeli no resta res a la llibertat humana, al degut respecte de les cultures, a quan hi ha de bo en cada religió (…) El nombre dels que encara no coneixen Crist ni formen part de l’Església aumenta constantment; encara més, des del final del Concili, gairabé s’ha duplicat. Per aquesta humanitat immensa, tan estimada pel Pare que per ella va enviar al seu pròpi Fill, és patent l’urgència de la missió” (RMi. 3). 

El Papa Wojtyla recordava que “la comesa fonamental de l’Església, en totes les époques i particularment en la nostra, és dirigir la mirada de l’home, orientar la seva conciència i l’experiència de tota la humanitat cap el misteri de Crist” (RH, 10). Diu el cec Bartimeu: “Senyor,  que vegi!” Adam i Eva veien Yahvè cada tarda menys la del pecat. Els ulls de Yahvè estan (…) sobre els que esperen en el seu amor (Ps 33, 18). Veuen els seus ulls el món (Ps 11, 4). Yahvè (…) amb la teva immensa tendresa torna a mi els teus ulls (Ps 69, 17). Els meus ulls estan fixos en Yahvè (Ps 25, 15). El meu ull està corroït pel tedi (Ps 6, 8). 

A Maria, la Mare de Déu, se li demana a la Salve. “torna a nosaltres aquests teus ulls misericordiosos”.

98 JORNADA MUNDIAL DEL DOMUND

Tot cristià, en virtut del Baptisme, es deixeble-missioner

Avui penúltim diumenge d’octubre és la 98a Jornada Mundial del Domund que Paulina Jaricot (†1862 amb 63 anys), beata en 2022, va posar els fonaments quan se li va ocòrrer fer una col.lecta per ajudar les missions i el papa Gregori XVI va beneïr l’iniciativa. El cura d’Ars li va profetitzar gran èxit a l`empresa peró no sense molts sacrificis. 

Paulina Jaricot

El Missatge de Francesc aquest 2024 té com a títol les paraules de Jesús de “aneu i inviteu a tothom al banquet” (cf Mt 22, 9) i demana que reflexionant “en el context de la paràbola i de la vida de Jesús, podem destacar alguns aspectes importants de la evangelització, els quals són particularment actuals per a tots nosaltres, deixebles-missioners de Crist, en aquesta fase final de l’itinerari sinodal que, d’acord amb el lema «Comunió, participació, missió», haurà de rellançar a l’Església cap el seu compromís prioritari, és a dir, l’anunci de l’Evangeli al món contemporani”. 

El DOMUND fa recordar que la realitat missionera no és monopoli dels anomenats «missioners» que se’n van lluny del món civilitzat a portar l’Evangeli. El Concili Vaticà II a Lumen gentium (LG) explica que “la responsabilitat de disseminar la fe incumbeix a tot deixeble de Crist” (LG, 17). Segueix dient que “existeix una autèntica igualtat entre tots en quant la dignitat i l’acció comú a tots els fidels” (LG, 32). “L’apostolat dels laics és participació en la mateixa missió salvífica de l’Església, apostolat al que tots són destinats pel Senyor mateix en virtut del baptisme (…) tot laic, en virtut dels dons que l’han sigut otorgats, es converteix en testimoni i alhora viu instrument de la missió de la mateixa Església” (LG, 33). “Crist, el gran Profeta (…) cumpleix la seva missió profètica (…) també per mitjà dels laics, a qui, consegüentment, són constituits en testimonis i els dota del sentit de la fe i de la gràcia de la Paraula (cf. Hch 2, 17-18; Ap 19, 10) perquè la virtut de l’Evangeli brilli en la vida diària, familiar i social” (LG, 35).

Al Decret Apostolicam actuositatem (AA) el Concili insisteix en que “també els laics, fets partíceps del ministeri sacerdotal, profètic i reial de Crist, compleixen la seva comesa en la missió de tot el poble de Déu a l’Església i al món. En realitat, ejerceixen l’apostolat amb el seu treball per l’evangelització i santificació dels homes, i per la funció i el desenvolupament dels negocis temporals, dut a terme amb esperit evangèlic de forma que la seva laboriositat en aquest aspecte sigui un clar testimoni de Crist i serveixi per la salvació dels homes” (AA, 2). “Els cristians seglars obtenen el dret i l’obligació de l’apostolat per la seva unió amb Crist Cap” (AA, 3).

 

L’Evangeli d’avui, diumenge XXIX del TO, cicle B, parla que Jesús diu als seus deixebles que “el Fill de l’Home no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida” (Mc 10, 45) i s’indignaren davant alló dit pels dos fills de Zebedeu, Jaume i Joan. Jesús ensenya que tot cristià ha de fer como Ell i ha nascut no per ser servit sinó per servir i donar la vida encara que alguns es dediquin a llevar la vida aliena o fins i tot la pròpia. Francesc a Predicate evangelium (PEv) escriu que “el Papa, els bisbes i altres ministres ordenats no són els únics evangelitzadors a l’Església (…) Tot cristià, en virtut del Baptisme, es deixeble-missioner (…) No pot ser ignorada en la actualització de la Cúria, la reforma de la qual ha de preveure l’implicació dels laics, fins i tot en funcions de govern i responsabilitat” (PEv, 10). També recorda que “Predicate evangelium (cf. Mc 16, 15; Mt 10, 7-8): aquesta és la tasca que el Senyor Jesús va encomenar als seus deixebles. Aquest mandat constituiex el primer servei que l’Església pot prestar a cada home i a tota la humanitat al món d’avui" (PEv, 1).

 

A Evangeli gaudium (EvG) diu que “els laics són simplement l’immensa majoria del Poble de Déu. Al seu servei hi ha la minoria dels ministres ordenats” (EvG, 102) encara que l’experiència sembla afirmar el contrari. A l’Enc. ecológica Laudato si (LSi) escriu que “el conjunt de l’Univers, amb les seves múltiples relacions, mostra millor l’inagotable riquesa de Déu (…) ensenya el Catecisme (CEC 340): «L’interdependència de les criatures és volguda per Déu (…) cap criatura no és suficient a si mateixa, que no existeixen sinó en dependència unes d’altres, per complementar-se i servir-se mutuament»” (LSi, 86).

 

A Gaudete et exultate (GEx) explica que “tots estem cridats a ser sants (…) ¿Ets un treballador? Sigues sant cumplint amb honradesa i competència el teu treball al servei dels germans” (GEx, 14). A la Const. Predicate evangelium dedica l’ apartat II als «Principis i criteris per al servei de la Cùria Romana». A l’Enc. Fratelli tutti (FT) dedica el Capitol vuitè (nn 271 a 285) a «Les religions al servei de la fraternitat al món». 

Joan Pau II a Fides et ratio (FR) escriu que “l’Església ha rebut com a do la veritat última sobre la vida de l’home. Entre els diversos serveis que ha de prestar a la humanidad n’hi ha un del qual és responsable de manera molt particular: el servei (diaconía) de la veritat” (FR, 2). Afegeix que a “la Teologia té avui (que) desenvolupar la tasca que el Concili Vaticà II li va encomenar per un servei més eficaç a la evangelització” (FR, 76). A Redemptor hominis (RH) afirma que sobre les diverses orientacions crítiques estem segurs que no han estat sempre privades d’un sincer amor a l’Església. El criticisme ha de tenir els seus límits justos. En cas contrari deixa de ser constructiu i no seria expresió de l’actitud de servei sinó més aviat de la voluntat de dirigir l’opinió dels altres segons l’opinió pròpia, divulgada de vegades de manera massa desconsiderada (cf RH, 4). 

També el Papa Wojtyla afirma que una vertadera renovació de l’Església suposa un adequat coneixement de la vocació i de la responsabilitat per aquesta gràcia singular, única i irrepetible de la crida. En base a aixó han de construir les seves vides els esposos, els pares, les dones i els homes de condició i professió diverses, començant pels que ocupen a la societat els llocs més alts (cf RH, 21). 

Aprofitant el mes del rosari, la 2ª lectura d’avui, és una referència mariana i proposa “Apropem-nos, per tant, confiadament al tron de la gràcia” (Hebreus 4, 16) que sens dupte s’entén és Maria, la Mare de Déu.

LA PARAULA DE DÉU ÉS VIVA I EFICAÇ

Les Assemblees sinodals són una eina valuosa

L'Evangeli d’avui diumenge XXVIII del TO, cicle B, parla del que cerca Jesús per fer-li una pregunta i li va comentar que “tot aixó ja ho he complert des de jove”, llavors Jesús li asenyalà alló que li manca però ell es va contrariar i se n’anà tot trist (cf Mc 10,17-30). Es un que vol canviar per millorar però no pot fer-ho doncs alguna cosa el té atrapat. La 2ª lectura explica que “certament, la Paraula de Déu és viva i eficaç (…) penetra fins a la divisió de l’ànima i l’esperit” (Hb 4, 12-13) però ¿deixem que penetri? Potser que no perquè demana conversió, renovació, trencar rutines. Per fer-ho be cal fer-ho com suggereix el llibre de la Saviesa avui a la 1ª lectura: “vaig demanar i s’em va concedir la prudència; vaig suplicar i em va venir l’esperit de Saviesa” (Sab 7, 7-11). 

És una afirmació realista Ecclesia semper reformanda que exigeix un començar individualment i col.lectivament. Francesc de Sales diu que “em dona alegria veure que comenceu cada dia (…) i no pensar mai que ja hem fet prou”. Déu no es cansa d’intentar-ho amb nosaltres una i un altra vegada però els homes li fallen. “Des dels dies dels vostres pares veniu apartant-vos dels meus preceptes i no els observeu. Torneu-vos a mi i jo m’entornaré a vosaltres, diu Yahvè Sebaot. Dieu ¿en què hem de tornar? (…) ¿En què t’hem defraudat?” (Malq 3, 1.6-8). Diu Moisès que “ets un poble de cap dur (…) Des del dia que vau sortir del país d’Egipte (…) heu sigut rebels a Yahvè” (Deut 9, 6-26). “Prometen que cumpliran tot el que ha dit Yahvè i Moissés els va ruixar amb la sang del sacrifici” (Ex 24, 3-10) peró el poble israelita com si digués ¡que si vols arròs Caterina!

La denúncia de les infidelitats del poble de Déu, dels israelits del AT, és reiterativa. Al llibre Deuteronomi es llegeix que “al Horeb vau irritar a Yahvè (…) al cap de quaranta dies i quareanta nits, després de donar-me les dugues planxes de pedra, les planxes de l’aliança (…) em va dir Yahvè: “aixetca’t, baixa a tota presa perquè el teu poble (…) s’ha pervertit. Ben aviat s’han apartat del cami” (…) i a Taberá, a Massá, a Quibrot Hattaavá, vau irritar a Yahvè. I quan Yahvè us va fer sortir de Cadés Barnea (…) us vau rebel.lar contra l’ordre de Yahvè el vostre Déu, no vau creure en Ell ni vau escoltar la seva veu” (Dt 9, 8 ss). 

Francesc recorda que “el Concili Vaticà II (1963-65) va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma per fidelitat a Jesucrist” (EvG, 26) i de la reforma litúrgica explica que “no es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subjacents (…) l’Església, en quan catòlica, va més enllà del Ritu Romà que no és l’únic. L’armonia de les tradicions rituals d’Orient i d’Occident són per inspiració del mateix Esperit”. Pau VI (+1621 amb 69 anys) aplicant les reformes del Vaticà II va suprimir les anomenades órdres menors (Hostiariat, Lectorat, Exorcistat, Acolitat i Subdiaconat instituides per Higinio, d’Atenes, 8è Papa, màrtir el 142. El 2012 Benet XVI feia el 4t Consistori per nomenar cardenals i va canviar el ritu de Pau VI per simplificar aplicant aquí també les reformes conciliars. Mai a la Història el Consistori era altra cosa que una reunió del Papa amb els cardenals per assumptes de govern però ara volia donar-li un aire litúrgic però sense que es pugués portar a engany de que era un nou sagrament. 

Rigobert (†740 amb 80 anys) va ser bisbe a Reims, benedictí que resava dient: "Senyor, dona’m valor per canviar alló que es pot canviar, serenitat per acceptar alló que no pot ser canviat i saviesa per distingir una cosa de l’altre". Joan Gualbert (†1073 amb 80 anys) era un militar que es va fer benedictí i davant tanta corrupció i simonia, va voler reformar els monjos cluniacencs fundant els cistercencs i va inventar els germans laics (llecs). Gregori VII (+1085 amb 65 anys) va ser el Papa que va fer la reforma de l’Església per eliminar la simonia, l’intromissió del poder civil als nomenaments eclesiàstics i va restaurar una severa disciplina sobre el celibat. Escrivia a l’amic sant Hugo, abat de Cluny que “em rodeja un immèns dolor i una tristesa universal perquè l’Església oriental s’allunya de la fe; i si miro cap a Occident, al Migdia o al Septentrió, quasi no trobo bisbes legítims per l’elecció o per la vida, que governen (…) per ambició mundana”.

 

Pau V

Llorens Giustiniani (+1456 amb 75 anys), primer Patriarca de Venècia, va avançar a la seva diòcesi la reforma que proposaria Trento un segle més tard per l’Església universal. Amb Cisneros (+1517 amb 81 anys) es va implantar la reforma a Espanya iniciada per Pere Regalat (†1456 amb 66 anys), el “Francesc d’Assís de Castella” i per ella 900 franciscans andalusos se’n van anar al nord d’Àfrica amb les seves parelles. Joan Leonardi (†1609 amb 68 anys), sacerdot fundador dels «Clergues Regulars de la Mare de Déu» fou glosat per Benet XVI als 400 anys de la seva mort i va recordar que va escriure al papa Pau V, de seguida a ser elegit, recomenant-li que “la reforma universal de l’Església te que ser tant pels caps com pels empleats, ha de començar pels que governen per després estendre’s als súbdits”. 

Durant l’estada de 7 papes a Avinyó en 68 anys (1309-1377) es va fer una lleu reforma de l’Església (¿?) amb l’económic i no una reforma espiritual. L’Església catòlica, o sigui universal, no és nomès l’anomenada “santa seu” i els diners recaudats. Avinyó era una ciutat enclavament entre Languedoc, Provenç i França, comprada pel Papa benedictí Gregori VI (+1352 amb 61 anys) amb tota la comarca, territori no francés sinó del regne de Nàpols , vassall dels Estats pontificis. Era un lloc còmode per recaptar de tot arreu i els papes es van fer centralistes i recaptaren molt més que mai, arribant a 300-500 mil florines anuals que era 1/5 de la renda del rei francés, 1/4 de la renda del rei anglès, 1/2 de la del duc de Borgonya.

Francesc a Laudato Si (LSi, 2015) exposa que “aquesta germana (la mare Terra) clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels bens que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autorizats a espoliar-la” (LSi, 2). Així pasa a casa amb les llums, les aixetes d’aigua, etc. També comenta que “a la meva Exhortació Evangelii gaudium vaig escrire als membres de l’Església en ordre a movilitzar un procés de reforma missionera encara pendent” (LSi, 3). A Episcopalis communio (EC, 2018) escriu que “durant més de cinquanta anys, les Assemblees sinodals han demostrat ser una eina valuosa per (…) la reforma de les estructures de l’Església, la promoció de l’activitat pastoral en tot el món” (EC, 1). Però per alguns només són simples paraules i promeses sense cap voluntat política de dur-les a terme, com si diguessin que «qui vé darrere que arrii». 

Joan Pau II (+2005 amb 83 anys) a Rosarium Virginis Mariae (RVM, 2002) escriu que “d’acord amb les consideracions fetes a Novo millennio ineunte, en la que (…) he invitat al Poble de Déu «a caminar des de Crist», he sentit la necessitat de desenvolupar una reflexió sobre el Rosari (…) summament vàlid per afavorir als fidels l’exigència de contemplació del misteri cristià” (RVM, 3). “La seva mirada, sempre plena d’adoració i sorpresa (…) serà de vegades interrogadora (…) una mirada penetrant, capaç de llegir en l’íntim de Jesús” (RVM, 10).