ESTIGUEU A PUNT

No és un triunf de la societat eclesiàstica

Aquest diumenge XIX (ciclo C) del TO, 10 agost 2025), A l’evangeli d’avui Lluc escriu que “estigeu a punt amb el cos cenyit i els llums encesos. Esteu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo (…) feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al momento de la seva arribada” (Lc 12, 32-48). 

La carta als hebreus diu que “la fe és certesa en les coses que s’esperen i proba de les que no es veuen. Per ella van mereixer lloança els nostres aventpassats. Per la fe (…) Abraham, posat a proba, va oferir Isaac (…) del qual se li havia dit que en Isaac tindràs descendència” (Hebreus 11, 1-2. 8-19). 

Avui es pot tornar a mirar amb ulls de fe la propera festivitat de "l’assumpció de la Santíssima Verge que constitueix una participació singular en la Resurrecció del seu Fill i una anticipació de la resurrecció dels altres cristians” (CEC 966). La Liturgia bizantina resa que “en la teva dormició no has abandonat el món, oh Mare de Déu: tu t’has reunit amb la font de la Vida (Tropario, festa Dormició, 15 agost). El Prefaci resa que “des de la seva assumpció al cel, acompanya amb amor matern l’Església pelegrina i protegeix els seus passos cap a la patria celestial fins la vinguda gloriosa del Senyor”. Un altre prefaci alternatiu resa que “Ella brilla en el nostre camí com a signe de consol i de ferma esperança”. 

La marxa de Maria de la Terra al cel fa tornar a mirar el Missatge del Concili a tota la humanitat (7-XII-1965) que diu: “Venerables germans: L’hora de la partida i de la dispersió ha sonat. Ara heu (…) d’anar a l’encontre de la humanitat a difondre la bona nova de l’Evangeli (…) anar al món d’avui, amb les seves misèries, els seus dolors, els seus pecats, però també amb els prodigis aconseguits, els seus valors, les seves virtuts”. 

Un competent teòleg actual comenta que “s’ha de evitar el clericalisme que és una (…) pèrdua de conciència sobre les característiques que Déu ha volgut que tengui el temps que hi ha entre la Resurrecció i la Parusia. El trionf de Crist resulta llavors portat a la Història actual i identificat amb el trionf humà, terrenal del cristianisme. Segueix dient que “les activitats temporals i les societats humanes tenen elements nascuts fora de l’àmbit eclesial i del món cultural cristià de contingut i valor vertaders perquè la naturalesa humana (contra el que deia Luter) no està corrompuda; per tant és capaç de veritat i de bé. L’Esglèsia no pot repudiar-los; tan sols ha d’anunciar la seva relació amb el sentit últim de la vida humana” (Illanes, Església i món. GER XVI, 459-460). 

El Concili llençava els cristians, com va fer Jesús amb els seus, enviant-los de dos en dos i envia uns quants: “A vosaltres tots, artistes, que esteu prendats de la bellesa i que treballeu per ella; poetes i gents de lletres, pintors, escultors, arquitectes, músics, homes de teatre i cineastes”. Joan Pau II, per a fer-les vida, impulsava les indicacions del Concili Vaticá II amb l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana que ajuda a entendre cada cop millor que el cristià no pot tancar-se al temple. Per vocació divina ha de estar obert al món dialogant amb les filosofies, les cultures i les religions (cf Novo Mileni Ineunte, 56). 

A Redemptoris Mater (RM, 1987) escriu que “Maria ha superat ja el llindar entre la fe i la visió «cara a cara». Al mateix temps, però, en aquest compliment escatològic no deixa de ser l’«estrella del mar» per a tots els que encara segueixen el camí de la fe”. ¿Què és per Ella signar-se o senyar-se?, demanar perdó, cantar el «sanctus, sanctus, sanctus»; recitar el Pare nostre; còm reacciona quan escolta «aixó es el meu cos», etc. 

A IGMR 2002 es llegeix que el Concili Vaticà II vol que alguns ritus “fossin restablits conforme la primitiva norma dels Sants Pares” que exigeix alguna cosa més que conservar el llegat rebut ja que la Tradició és Tradició viva. L’Instrucció diu que “es de gran interès que, participant cadascun segons la seva condició, en rebin d’ella amb més plenitut els fruits (…) Que s’ha afavoreigi la conscient, activa i plena participació dels fidels” (n. 17-18). El n. 59 diu que les lectures no són presidencials així com preparar l’altar doncs es tasca del laics. 

Illanes recorda que “cal deixar ben clar que l’Església anuncia no un trionf soci-cultural, sinó el trionf de Crist que no és un trionfo de la societat eclesiàstica que venç al món, o sigui, als valors surgits fora del seu àmbit. L’Església poseeix ja des d’ara un inici de la nova creació. L’Eucaristia ens parla de l’eternitat i del temps”.

Acudim a María sabent que “mai s’ha sentit dir que ningú que hagia acudit a la seva intercessió…”; “sota el teu empar…”

EL CRISTIÀ ÉS SOCIAL, NO INDIVIDUALISTA

Dir no a una Economía de l’esclusió

La Paraula de Déu a la primera lectura d’aquest diumenge XVII (cicle C) del TO porta a adonar-se que Abraham no té una espiritualitat individualista sinó social doncs es preocupa dels altres i està convençut que uns quants (siguin 50 ó 10) salvaràn a tots els de Sodoma i Gomorra i rodalies (cf Gen 18, 20-32). Jesús ensenya als seus deixebles a resar en plural (Lc 11, 1-13): dient Pare nostre, no Pare meu. Vingui a nosaltres el teu Regne, no ha mi tan sols sino a nosaltres. Donans avui el nostre pa de cada dia, no donam el meu. Etc. Joan Pau II ja va comentar al seu dia a Novo milenio ineunte, (NMI, 52).que “s’ha de rebutjar la temptació d’una espiritualitat oculta i individualista que té poc que veure amb (…) la lògica de l’Encarnació (…) Es molt actual sobre aixó l’ensenyament del Concili Vaticà II: «El missatge cristiá no aparta els homes de la tasca de la construcció d’aquest món ni els impulsa a despreocupar-se del bé dels seus semblants» (GS, 34)”.

Alhora Francesc recorda que “la comunitat de creients espanta l‘individualisme per fomentar el compartir i la solidaritat. No hi ha lloc per a l’egoísme a l’ànima d’un cristià” (Aud Gral 26-VI-2019). Per aixó la pregaria cristiana –ha recordat el Papa argentí- és per resar per tot el món i no per a demanar només coses per a mi. L’home sap que “el Senyor mira des del cel, es fixa en tots els homes; des de la seva morada observa tots els habitants de la Terra (Ps 32), no a uns quants, no només als bons, als millors, als més… i com cada èsser humà és imatge i semblança de Déu, tothom té que fer el mateix. Benet XVI va exposar aquesta idea bàsica i a Deus caritas est (DCE, 2005) té escrit que “obviament, el cristià que resa no preten canviar els plans de Déu o corregir alló que Déu ha previst” (DCE, 37).

En aquest món de Déu hi ha molta gent bona, molts homes i dones justos, encara que no siguin burocràticament cristians i no puguin tenir un certificat de Baptisme. Es fan moltíssimes coses bons i ben fetes, per aixó el Papa polonés Wojtyla, a la Carta per preparar el gran Jubileu del 2000, deia que “es necessari a més que s’estimin i profundeixin els signes d’esperança presents en aquest derrer fi de segle, malgrat les ombres que sovint els amaguen als nostres ulls” (Tertio milenio adveniente, 46). Pau recorda que “nosaltres anunciem Crist, exhortant a tot home (…) per fer a tots perfectes en Crist” (Col 1, 28), no a uns quants. “L’època actual –diu Joan Pau II- juntament amb moltes llums presenta igualment no poques sombres (...) Serà oportú afrontar la vasta problemàtica de la crisi de civilització que s’ha fet manifesta sobre tot a l’Occident tecnològicament més desenvolupat, però interiorment empobrit per l’oblit i la marginació de Déu (…) A les portes del nou mil.leni els cristians s’han de posar humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que ells tenen també en relació els mals del nostre temps (...) ¿I no és de lamentar, entre les ombres del present, la corresponsabilitat de tants cristians en greus formes d’injustícia i de marginació social?” (Tertio mil.lenio adveniente, 36 y 52). 

En interrogar-se sobre les seves responsabilitats, els cristians veuen clar que part de raó tenía Marx a l’afirmar que l’únic important és l’Economía doncs és veritat, sense exagerar o absolutitzar l’afirmació. Per aixó els batejats saben que, sense descuidar altres àmbits com l’esport, la ciència, la cultura, etc., cal estar en cristianitzar també l’Economia. La ciència econòmica té descobert que els seus mecanismes han de ser iguals per a tothoms, creients o no, rics o no. 

El Concili Vaticà II recorda a Gaudium et spes(GS) que els “fidels han de viure estretament units als altres homes del seu temps” i s’ha d’esforzar per “procurar comprendre perfectament la seva manera de pensar i sentir” (GS 62). Es tracta de conèixer i comprendre la lògica pròpia de l’Economia, les seves regles i les seves lleis. Actuar altrament ocasiona grans danys a la sociedtat i a l’Economia, com demostra l’actual crisi mundial. En la lluita contra la pobresa els ajuts directes realmente solen danyar perquè creen passivitat i dependència. En situacions d’emergència, l’ajut humanitàri és un deure improrrogable i els ajuts indirectes tipus Educació, les inversions comercials dels països rics, l’obertura dels mercats per comprar i vendre productes, etc., és lo més ajustat a la veritat. 

No es tracta –com per exemple van fer els templaris-, de crear un mòn cristià econòmic, paral.lel a l’Estat ja que les lleis econòmiques, com les de tràfic, són iguals per a tothom. Una altra dificultat que va tenir el cristianisme per reconciliar-se amb l’Economia moderna va ser la prohibició de tota forma d’interès pels préstecs ja que erròneament es confonia amb l’abús anomenat usura. Es considerava que aceptar interesos pels préstecs era pecat mortal.

Els fonaments per l’Economia moderna i la seva comprensió al si de l’Església els van possar els franciscans del sege XIV i XV i els dominics de Salamanca al XVI. Adam Smith va disfrutar de veritats econòmiques com el concepte de “capital” encunyat pels frares que tenien vot de pobresa, o el de “comptabilitat” o les “institucions financeres” inventadas pels franciscans com la xarxa de 150 “munts de pietat” promoguts en aquella Europa medieval. Oferien crèdits, no als captaires, sino a les anomenadas avui dia pymes (de petits artesans i emprenedors) que en moments de crisi es trobaven oprimits pels usurers. Benet XVI va descriure alguns conceptes importants a la seva encíclica Caritas in veritate, cap III. 

L’Evangeli no és pas un programa socio-econòmic o polític, ni els cristians tenen la fórmula màgica que estalviï la fatigosa cerca de la veritat econòmica i financera i ni el bè pràctic. A Evangelii gaudium (EvG), Francesc deixa escrit que “avui tenim que dir «no a una Economía de l’exclusió i l’inequitat». Aquesta Economía mata (…) Hem donat inici a la cultura del «descart»” (EvG, 53).

TROBAREU DESCANS PER A LES VOSTRES ÀNIMES

Descansar per refer les forces

Avui diumenge XVI del TO, cicle C, l’evangeli compta l’acudit a Marta que acoll Jesús i era molt atrafegada per obsequiar-lo (cf Lc 10, 38-42) y a la 1ª lectura se sent que Abraham seia a l’entrada de la tenda quan la calor del dia era més forta i veiè tres homes. Tot seguit els va atendre per refer les forces (cf Gen 18, 1-10).

El Compendi del Catecisme (CC) diu que “Déu mateix, al crear l’home a la seva pròpia imatge, va inscriure al seu cor el desig d’atreure’l cap a Ell perquè visqui i trobi en Ell aquella plenitud de veritat i felicitat a la què aspira sense descans” (CC, 2). 

Jesús va dir als seus: “preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mans i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes” (Mt 11, 29). Els humans estem creats per a treballar però aixó exigeix descansar ja que no som màquines o robots i no és només una cosa egoista que només exigeixo par a mi. El cristià col.labora per que en totes les manifestacions de la vida moderna, al treball i al descans, a la vida familiar i a la convivència social, es pugui lliurement disfrutar de l’amor i la llibertat de Crist i de totes les persones que ens envolten. Joan Pau II a l’Enc. Laborens exercens (LEx, 1981) sobre el treball escriu que el cristià, “entre altres prestacions socials, està assegurar el dret al descans, regular el descans setmanal i a més un repos més llarg de vacançes” que Jesús cuidava i ensenyava als seus a estar pendents. 

Té escrit Francesc a la Carta Misericordia et misera (MM, 2016) que “un temps ric de misericòrdia no pot ser un parèntesi en la vida de l’Església, sinó que constitueix la seva mateixa existència” (MM 1). No es tracta de viure la misericòrdia només quan és Any Jubilar com ho va ser el 2015-16. Segueix dient que “les obres de misericòrdia corporals i espirituals constitueixen fins als nostres dies una proba de l’incidència important i positiva de la misericòrdia com a valor social. Ella ens impulsa a posar fil a l’agulla per restituir la dignitat a milions de persones que són germans i germanes nostres” (MM, 18). 

Afegeix que “el caràcter social de la misericòrdia obliga a no quedar-se immòvils i a desterrar la indiferència i la hipocresia, de manera que els plans i els projectes no quedin en lletra morta (...) constitueixin el compromis concret de tothom qui vol testimoniar la presència del regne de Déu” (MM, 19). 

Lleó XIV diu que la paràbola del Bon Samarità és un relat que "segueix desafiant-nos avui, interpel.la nostra vida, sacseja la tranquilitat de les nostres conciències adormides o distretes i ens provoca contra el risc d’una fe acomodada, ordenada en l’observança exterior de la Llei però incapaç de sentir i actuar amb les mateixes entranyes compassives de Déu". Afegia que “la mirada fa la diferència perquè expressa el que tenim al cor: es pot veure i passar de llarg o bé veure i sentir compasió". Segueix ensenyant que "hi ha una manera de veure amb els ulls del cor, amb una mirada més profunda, amb una empatia que ens fa entrar en la situació de l’altre, ens toca, ens sacseja, interroga la nostra vida i la nostra responsabilitat". 

El Papa segueix dient que "Jesús inverteix la perspectiva presentant-nos un samarità, un estranjer i herètic que es fa proïsme  d’aquell home ferit. I ens demana que fem el mateix. avui es necessita aquesta revolució de l’amor". 

"La compasió apareix per mitjà de les accions del samarità i a través de la mirada. No com el sacerdot i el levita, qui el van veure però van seguir el seu camí. Hi ha una manera de veure amb els ulls del cor, amb una mirada més profunda, que ens sacseja, interroga la nostra vida i la nostra responsabilitat". Evocant al Papa Francesc, Lleó va apuntar que "ens ha recordat que Déu és misericòrdia i compasió. La paràbola ens desafia també a cadascun de nosaltres. Creure en Ell i seguir-lo és tenir els seus mateixos sentiments un cor que es commou, una mirada que veu i no passa de llarg, dues mans que socorren i alleugen les ferides, les espatlless fortes que es fan càrreg de qui en té necessitat". El Papa Prevost es preguntava: "¿Què fem nosaltres? ¿Veiem i passem de llarg, o ens deixem traspassar el cor com el samarità".

ELS PRECEPTES DE DÉU ES REDUEIXEN AL DE L'AMOR

Estima i fes el que vulguis

A la 1ª lectura d’avui, diumenge XV del TO, cicle C, es llegeix que “tu escoltes la veu de Yahvè el teu Déu guardant els seus manaments i els seus preceptes” (Deut 30, 10) i no pas els teus o els meus. Segueix dient Déu als homes que “aquests manaments que jo et prescric avui no són pas superiors a les teves forces, ni estàn fora del teu abast” (Deut 30, 11). Els preceptes de Déu es redueixen a un que és el manament de l’amor.

A la 2ª lectura Pau diu als colossencs, i a tots els demés deixebles de tots els temps i llocs, que “en ell van ser creades totes les coses al cel i sobre la Terra, les visibles i les invisibles” (Col 1, 15).

Com un doctor de la Llei, per temptar Jesús, li havia preguntat com aconseguir la vida eterna i ja que havia contestat bé sobre alló que havia de saber per ser doctor de la Llei, Jesús va explicar la paràbola del bon samarità i va acabar l’encontre dient-li “fes tu el mateix” (cf Lc 10, 25-37). Però no es pot negar que cal tenir present que no tots els cristians es comporten avui i s’haurien comportat en el passat com el “bon samarità”.

La màgia sempre ha despertat una vigilància notòria perquè s’acostuma pensar que darrere està la “màgia negra”. A l’antiguitat, a Babilònia (cf Codi Hammurabi) i a l’antic Egipte ja es castigava els mags però mai va ser una persecució massiva com es va donar a la cristianíssima Europa. El text bíblic “als feiticeiros no els deixaràs viure” (Ex 22, 17) el va traduir Luter en femení i en el seu sermó del 6 de maig de 1526, afirmava per tres cops que havíen de ser ajusticiades. Des del segle XIII, creada l’Inquisició, es podia confondre’s la ‹caça de bruixes› amb la liquidació del paganisme i les heretgies i un Decret papal de Inocenci VII del 5-XII-1484 decretava que creure en bruixes era una heretgia encara que el 1657, amb la Bula “Pro formandis” es va prohibir la caça de bruixes. 

Joana d’Arc va ser acusada de bruixa i de heretge recalcitrant i fou lliurada al braç secular per a la seva execució, amb 19 anys, cremada a la foguera, a la plaça del mercat de Rouen el 30 de maig de 1431. Vint-i-cinc anys després el papa Calixt III va decretar nul el procés i va ser canonitzada el 1920 per Benet XV. Benet XVI (Aud Gral 110126) va glosó la seva figura i va destacar que com Caterina de Siena, és una d’aquestes dones fortes que a finals de l’Edad Mitjana van portar la llum de l’Evangeli a les complexes vicissituts de la Història. Al aniversari del seu neixement (12 marzo) el papa Francesc la va citar com a santa que va ser cremada viva per heretge pels hipòcrites i doctors a l’hora que citava a Antoni Rosmini, un altre maltractat doncs tots els seus llibres van ser tirats a l’Índex, tinguts com a pecat el llegar-los, peró avui és beat. 

El 1634 el sacerdot Urbain Grandier va ser acusat de bruixeria per les monges ursulines del convent de Loudun, localitat propera a Poitiers. Hi va haver clares motivacions polítiques, ja que Grandier era un conegut opositor al cardenal Richelieu. A l’Edat Moderna es volía acabar amb la Cristiandat. Era el “segle de les llums” on van aparèixer europeus que acusaven l’Església i l’Inquisició de realitzar la ‹caça de bruixes›.

 

Els germànics, abans de convertir-se al cristianisme, cremaven els mags. A la Guerra dels Trenta Anys (1618-48) la caça de bruixes va causar estralls i diuen que a Suiïssa van ser 4.000, a Polònia-Lituània 10.000 en una población de 3.400.000 (gairebé 3 per cada mil). Al Regne Unit va haver milers d’executats alhora que va existir la figura murriguera dels punxadors que s’aprofitaven de caçar bruixes pel seu lucre personal. Alemanya va ser a on més gent es va executar, fins a 25.000 d’uns 16 mil.lions (1,5 persones per cada mil). A Dinamarca i Noruega van ser 1.350 executats de 970.000 persones (1,4 per cada mil). A Espanya tan sols va haver 59 bruixes (d’uns 125.000 processos fets per l’Inquisició); a Itàlia 36 i a Portugal només 4.

 

El 1692 va ocòrrer la famosa caça de bruixes de Salem a les colònies angleses del nou món (avui USA) i on es van executar a 25 persones, la majoria dones. Diversos pobles nadius de l’Amèrica prehispànica, la selva amazònica, així com a Àfrica, Austràlia i Papúa Nova Guinea, creuen o han cregut que tota desgràcia, enfermetat o mort és deguda als déus o al mal causat per un tercer (bruixot). A les tribus indígenes de Papúa Nova Guinea els bruixots són assassinats i menjats doncs el canibalisme és considerat una forma de defensa enfront el possible mal que pugui continuar fent l’ànima del bruixot.

 

Es conèixen també casos a USA després de la 2GM per la por al perill comunista, encorajat per l’obtenció de la bomba atòmica per par de l’URSS i que va ser alimentat pel senador McCarthy, que va construir tota la seva carrera política basànt-se en l’atac de ciutadans acusats de suposades simpaties comunistes, i que moltes vegades no eren sinò lliurepensadors, i oposats a la manera de veure les coses del sector americà més ultraconservador. No sé si alguna cosa nova hi ha sota el sol.

COM ANYELS ENMIG DE LLOPS

La por davant dels llops ha conduit 

a conductes escandalitzadores

  

En aquest diumenge primer de juliol, XIV del TO, cicle C, a l’evangeli Lluc explica que Jesús “va designar el Senyor a altres setanta-dos més”, així que els seus deixebles eran força més que dotze, i els va dir que “us envío com anyeis enmig de llops” (Lc 10, 1-3). Els cristians són deixebles de Crist i aprenen a anar per la vida fent les coses que el Senyor els confia i fent-les al seu estil, no al meu o al teu, sinò al seu. 

A la 2ª lectura de la Litùrgia de la Paraula s’escolta alló que Pau deia als gàlates –i serveix per a tothom- “ni la circuncisió ni l’incircuncisió importen, sinó la nova criatura” (Gal 6, 14-18) que és la que sap estimar com Déu, que és Amor. Actuar en cristià és –com diu sant Joan de la creu- “posar amor on no hi ha amor i treuràs amor” amb l’esperança divina que promet de joia i alegria, mamar fins afartar-se ja que Déu és mare que ens consola, malgrat tot. 

L’identitat cristiana en una societat pluralista, que Joan Pau II va anomenar la “nova evangelització”, té en compte que els primers cristians anaven a un món pagà encara que religiós i que esperaven el Messies, com va confessar la samaritana a Jesús en aquella conversa al pou de Sicar. En canvi avui les gents (o els gentils) estan de tornada i viuen una cultura de l’indiferentisme provocat per la 1GM, la 2GM, el 11S, les conductes de governs escandalitzadors i promotors de moltes misèries humanes que no es volen veure i rectificar. 

Evangelitzar no és des-culturitzar com recorda el papa Francesc que demanava “no murs sinò ponts (…) cal abaixar les defenses i obrir les portes”. Les coses poden empitjorar doncs, com diria Murfi, alló que pot empitjorar, empitjora i ara l’agnosticisme o el passotisme mental és tal que fins i tot al revés que Adam, ja ni tan sol se sospita de Déu. Milan Kundera, n.1929 a Brno (Chequia), fou expulsat del PC en acabar la 2GM. Després de l’invasió de Praga el 1968 també va ser expulsat de l’Escola Cinematogràfica i van ser prohibides les seves obres. En 1975 se’n va anar a França i el 79 fou privat de la seva nacionalitat txeca. Autor de L’insuportable lleugeresa de l’èsser, La broma, L’immortalitat. L’art de la novel.la, etc. Lamentablement Kundera no nega Déu però el sent molt llunyà i mentre “l’home pensa, Déu es riu ¿per què Déu es riu? Perquè l’home pensa i la veritat se li escapa. Porquè quan més pensen els homes, més s’allunyant els pensaments dels uns i dels altres. I perquè l’home no és mai el que pensa que és”. 

El “Big Bang” va ser proposat pel sacerdot Lavoisiere qui durant la RF, el 8-V-1794 (amb 51 anys) fou guillotinat per ser científic, mentre el President del Tribunal, Caffinhal, deia que “¡la República no necessita savis. Que la justícia segueixi el seu curs!” Stephen Jay Gould (+2002 amb 61 anys), geóleg, bióleg evolutiu, historiador de la Ciència, proposava la pau entre la Ciència i la Religió i volia acabar amb els prejudicis religiosos per afirmar la teoría de l’evolució. Tots dos magisteris (Ciència i Religió) no se superposen com ja va dir molt temps abans el cardenal jesuïta Robert Belarmí (+1621 amb 79 anys), doncs la Ciència busca conèixer la constitució objectiva del món natural i la Religió busca conèixer els fins, el sentit i els valors humans. Es reconeixible que Jay erra en dir que alló científic és objectiu i vàlid per tothom i en canvi alló moral és subjectiu, o sigui que cadascú té que resoldre-ho per sí mateix. 

Lamarck (+1829 amb 85 anys) va destrossar l’Ilustració clàsica que accentuava la semblança de l’home amb Déu doncs es començava a afirmar que l’home és semblant a la mona. Saint-Simon (+1825 amb 65 anys) va ser un filósof social, alumne de D’Alembert, aristòcrata de ranci abolengo, militar que va lluitar al Estats Units on va veure nèixer una nació sense aristocràcia. Simon va pasar per Espanya (1787-89), es va dedicar als negocis per refer-se la buxaca i des de 1798 es va dedicar a filosofar sobre la societat però va arribar a la mendicitat. La Religió per ell era només el reconeixement de la fraternitat humana i per tant un desitg de millorar els pobres. 

Es lamentava en el seu temps Joan Crisòstom dient que “fins a les bèsties estàn més apreciades que els fills i més cuidem dels nostres ases i cavalls que dels nostres fills. Qui té una mula es preocupa de buscar un bon traginer que no sigui tonto ni lladre ni borratxo, i que conegui bé el seu ofici. En canvi, quan es tracta de posar un mestre pel ànima del nen, fem servir el 1r que es presenta”. 

Pius VII va ser un Papa (1800-23) obert a les formes de vida cristiana sorgides de la RF i sent bisbe d’Imola, declarava per Nadal de 1797 que “la forma democràtica no repugna a l’Evangeli (…) la democràcia exigeix virtuts sublims que només s’aprenen a l’escola de Jesucrist”. Ciència i Fe no es repugnen. 

Tots els bens entre llops poden sentir por però els valents són els que vencen aquesta temptació. El papa Francesc s’ha referit (15-V-2015) a la por recordant que “un cristià poruc és una persona que no ha entés el missatge de Jesús”. La por davant dels llops ha conduit a conductes escandalitzadores. “Hi ha comunitats porugues -segueix dient- que van sempre de ben segur: «No fem aixó, no, no, aixó no es pot, aixó no es pot .... Sembla que a la porta d’entrada han escrit ‘prohibit': tot està prohibit, per por”. Precisava el Papa que “la por és diferent del temor de Déu que és sant, és una virtut (…) no empetiteix, no debilita, no paralitza: porta endavant cap a la missió que el Senyor dóna”. 

Lleó XIV, als participants al Simposiu “Nicea i l’Església del tercer mil.leni: cap a la Unitat Catòlica-Ortodoxa” a dit que “m’alegra veure que el Simposi està firmement orientat cap al futur. El Concili de Nicea no és tan sols un esdeveniment del pasat sinò també una brúixula que ens ha de seguir servint de guia cap a la plena unitat visible dels cristians. El primer Concili ecuménic és fonamental per l’itinerari comú que catòlics i ortodoxos han emprès junts des del Concili Vaticà II”.

A la 1ª lectura Isaïes diu: “alegreu-vos, Jerusalem, i alegreu-vos per ella tots els que l’estimeu (…) de manera que mameu i us afarteu del sí dels seus consols, de manera que llepegueu i us deleiteu dels pits de la seva glòria (…) Com a qui la seva mare el consola, així jo us consolaré. En veure’l se us alegrarà el cor” (Is 66, 10-14).

CRIDATS A LA LLIBERTAT

Per tal «llibertat ens ha alliberat Crist

En aquest diumenge 30-VI-2019, el XIII del TO, cicle C, l’evangeli proclama que “quan s’acostaven els dies en que Jesús havia de ser endut al cel resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem i fen camí ells entraren en un poblet de samaritans” (Lc 9, 51-62). En altre ocasió havia dit als seus que “l’Esperit del Senyor està sobre mi (…) per posar en llibertat als oprimits (Lc 4, 18). A la 2ª lectura Pau diu als gálates que “per aquesta llibertat Crist ens ha alliberat (…) no us deixeu subjectar de nou sota el jou de la servitut. Perquè vosaltres, germans, vau ser cridats a la llibertat, però que aquesta llibertat no sigui pretext per a la carn (Gal 5, 1. 13-18). 

La vertadera llibertat no és llibertinatge i d’ella escriu Pau que també la mateixa creació serà alliberada del esclavatge de la corrupció per participar de la llibertat gloriosa dels fills de Déu (cf Rom 8, 21). El Papa Lleó XIV ha fet varies declaracions sobre aspectes de la llibertat, emfatitzant l’importància de la veritat com a base per la llibertat i demanant l’alliberament de periodistes empresonats per exercir-la. També ha vinculat la llibertat amb la lluita contra l’adicció i la marginació, instant a la dignitat i a desmantellar la "presó invisible" de les drogues. 

La 1ª lectura d’avui fa pensar que tot cristiá en seguir Crist fa com Eliseu que anava darrere d’Elíes que l’havia ridat fent-lei fora la seva capa (1Reis 19, 16b. 19-21). Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) comenta que responems al segueix-me a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència però amb llibertat i per ella (cf RH 21). Los laïcistes europeus al.lèrgics a la Religió poden mirar USA on va sorgir el primer Estatut sobre la llibertat religiosa però l’any de l’Independència (1.766) els catòlics vivien sense llibertat. La primera esmena del 91 prohibia legislar una Religió establerta i va impedir la llibertat religiosa. 

Es fàcil equivocar-se com Joan i Jaume que una vegada van dir: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? I capgirànt- se, els va reprendre (Lc 9, 51-62). Un error històric es va  donar amb els beggini que van ser citats per primera vegada en una crònica de Colònia  el 1.209 englobant càtars, panteístes i quietistes del nord de França que exaltaven la pobresa voluntària i alhora practicaven la llibertat d’esperit i de la carne, l’amor lliure.

Escut dels càtars

Francesc a Veritatis gaudium (VG, 2015) escriu que la catolicitat és ferment d’unitat en la diversitat i de comunió en la llibertat (cf VG, 4). Joan Pau II a Fides et ratio (FR, 1989) té escribit que “en diferents contextos culturals i en diverses èpoques s’han aconseguit resultats que històricament han provocat la temptació d’identificar una sola corrent amb tot el pensament filosòfic” (FR, 4). Sobre ‘ actitut ecumènica a Ut unum sint (UUS, 1995) afirma que “cada vegada més adopten conjuntament posicions, en nom de Crist, sobre problemes importants que afecten a la vocació humana, la llibertat, la justícia, la pau i el futur del món, elements constitutius de la missió cristiana (UUS, 43). A Christefideles laici (ChL, 1988) escriu sobre el legítim pluralisme (cf ChL, 6). Ginés de Sepúlveda, teóleg adversari de Bartomeu de Les Cases, se li va oposar per la seva frase cèlebre de que “val més un indi pagà i viu, que cristià i mort perquè el cristianisme dona a l’home una llibertat i una dignitat tan grans que, sense respecte a elles, ja no val la Religió”. 

Mentre Jesús anava de camí doncs els samaritans no li donaren allotjament, n’hi va haver tres que volien seguir-lo. Aquest “segueix-me” es la clau del cristià com recordava Joan Pau II a Redemptor hominis, 21. També va escriure que “salvaguardar acuradament l’importància que ‹els pobres› i ‹l’opció a favor dels pobres› són temes i problemes orgànicament relacionats amb el sentit cristiá de la llibertat i de l’alliberació” (Redemptoris Mater, 37). No deixa d’impactar el recordar que el papa Clement VII (1523-34), cosí del papa Lleó X, que es va refugiar al Castello Sant'Angelo 7 mesos, havia comprat la seva llibertat i va fugir a Orvieto disfressat. 

B XVI a Caritas in veritate (CV, 2009), cita a Pau VI dient que “amb la seva visió articulada del desemvolupament dels pobles, demanava regímens democràtics capaços de assegurar la llibertat (…) i ens preguntem fins a quin punt s’han complert les expectatives de Pau VI (CV, 21). A Spe salvi (SS, 2007) afirma que “la fe otorga a la vida una base nova, un nou fonament sobre el qual l’home és pot recolzar (…) es crea una nova llibertat” (SS, 8) i més endavan comenta els dos succesos històrics recients perquè tenen gran importància pera  la concreció política de l’esperança. Són la “Revolución Francesa” que pretenia instaurar la raó i la llibertat i Karl Marx que “ha oblidat l’home i ha oblidat la seva llibertat. Ha oblidat que la llibertat és sempre llibertat, fins i tot per al mal” (SS, 21). 

Francesc també recorda que “la bona predicació (…) demana (…) que no s’impongui la veritat i que s’apel.li a la llibertat” (cf Evangelii gaudium, 165). Jesús, quan parlava amb ls gents per les ciutats i pels camps de Palestina, deia “si vols…” i mai s’imposava. Pau explica que “ni tan sols Titus, que m’acompanyava, encara que era grec, fou obligat a circuncidar-se. I aixó malgrat els falsos germans intrusos que es van ficar furtivament a espiar la llibertat que tenim en Crist Jesús, per reducir-nos a servitud” (Gal 2, 3-5). 

El Papa Wojtyla a Redemptor hominis (RH, 1979) afirma que “no tot alló que els diversos sistemes veuen i propaguen com a llibertat està la vertadera llibertat de l’home. L’Església, en virtud de la seva missió divina, es fa custòdia d’aquesta llibertat que és condició i base de la veritable dignitat de la persona humana” (RH, 12). Afegeix que “a la fidelitat a la vocació, o sigui la disponibilitat al «servicio real»s’han de distinguir els esposos..., els sacerdots..., tots nosaltres... en el ple ús del do de la llibertat que és donació sense reserves de tota la persona. Crist ens ensenya que el millor ús de la llibertat és la caritat que es realitza en la donació i en el servei. Per tal «llibertat ens ha alliberat Crist» i ens allibera sempre” (RH, 21). 

Ser lliures és estar oberts a l’Esperit i per aixó Lleó XIV en aquest diumenge, que és dia 29 de jun, ha advertit que "és important sortir del perill d’una fe cansada i estàtica" i ha instat a "obrir-se als canvis" i "buscar nous camins per l’evangelització", a la Missa celebrada a la basílica de sant Pere amb ocasió de la festivitat dels màrtirs romans Pere i Pau, patrons de Roma.

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

Maria és «la muller eucarística»

Aquest diumenge 22 de juny de 2025 es celebra la solemnitat del Cos i la Sang de Crist que porta el record de la darrera encíclica de Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia (EdeE, 2003) que va titular “L’Església viu de l’Eucaristía” alhora que fa recordar el que va dir Jesús als seus: Doneu-los vosaltres de menjar (Lc 9, 13) i als que va ensenyar a resar dient “dòna’ns avui el nostre pa de cada dia”. “Al Sagrament de l’altar, va dir Benet XVI, el Senyor es fa menjar per l’home famolenc però de veritat i de llibertat” (Sacramentum caritatis, 2). A l’últim sopar, instituint l’Eucaristia, Jesús va dir: “preneu i menjeu” (Mt 26, 26). 

Els cristians ja al principi van ser titllats d’antropòfags i així va ser el cas de Potino i 46 companys, màrtirs a Lyon. Potino (+177 amb 90 anys) era el bisbe, venerable ancià, apallissat i va morir 2 dies després que els altres. En aquest grup estava Blandina, una cristiana esclava que va ser assotada; Sants (diàca) i Atalo que van ser tirats a les fires però sorprenentment van ser respectats, així que els van turmentar mentre va arribar un jove frigi metja, Alexandre, para atendre’ls i com es va declarar també cristià, fou executat. Al bisbe Potino li va succeir sant Ireneu. 

“Si no (…) bebeu la seva sang, no tindreu vida en vosaltres” (Jn 6, 53.55) sobre la qual cosa diu Tomàs d’Aquino que només amb la sang es pot celebrar Missa doncs entenia que “aquest Sagrament es celebra en memòria de la passió del Senyor (…) però la passió es representa millor amb la sang (…) per tant caldria abstenir-se millor del cos que de la sang” (STh III, q76, a2 y q80, a12, Sed contra). La Història recorda que «la preciosíssima Sang de Crist», com a festa litúrgica del calendari universal, es va suprimir amb la reforma litúrgica de 1969 per estar asimilada a la solemnitat del Cos i la Sang (el Corpus). 

A finals del segle XIII va surgir a l’Abadia de Cornillón, fundada el 1124 a Lieja, on hi va haver un Moviment Eucarístic per l’Exposició i Benedicció amb el Santissim Sagrament i va naixer allí la festa del Corpus Christi que Urbà IV el 1264 va extendre a tota l’Església. A València, el 1355 els ‹jurats› van demanar al bisbe Hug de Fenollet treure el Corpus en processó. 

A la vida humana hi ha expressions que demostren l’importància de la sang amb expresions habituals com dir «té sang d’orxata, fan pactes de sang, es desangren les víctimes oferides en sacrifici a les diverses religions. Francesc preguntava “quina relació tenen l’Eucaristia i la nostra vida. Em pregunto. Dono unes pistes (…) però l’Eucaristia que celebro, ¿em porta a sentir-los a tots realment com a germans i germanes? (…) ¿estimem com Jesús vol que estimem a aquells germans i germanes més necessitats?” (Catequesi 12-II-2014). 

A Sacramentum caritatis (SC, 2007) el Papa Ratzinger comenta alló que va dir Jesús de que «el pa que jo donarè és la meva carn per la vida del món» (Jn 6, 51), entenent que s’ha d’afirmar que “és per tots els homes el que provoca que cadascú es pregunti si estimo també a la persona que no m’agrada o ni tan sols conec (…) aprenc a mirar a aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist” (SC, 88). Insisteix dient que «la "mística'' del Sagrament té un caràcter social (…) No puc tenir a Crist només per a mi» (SC, 89). Jesús va explicar que tocar o «adorar» el cos de Crist es fa a la carn d’un pobre, o moribun, o famolenc, o… i va afirmar que “cada cop que s’ho feu, ho feu amb mi”. 

Francesc a l’Enc “verd” Laudato si (LSi, ) diu que “a l’Eucaristia alló creat troba la seva major elevació (…) El Senyor (…) va voler arribar a la nostra intimitat a través d’un tros de matèria” (LSi, 236). 

“El culte a Déu a la vida humana no pot quedar relegat a un moment particular i privat, sinò que, per la seva naturalesa, tendeix a impregnar tots els aspectes de la realitat de l’individu” (SC, 76). Afegeix que “els fidels cristians necessiten comprendre més profundament les relacions entre l’Eucaristia i la vida qüotidiana. L’espiritualitat eucarística no és tan sols la participació a la Missa i la devoció al Santíssim Sagrament. Comprèn la vida sensera” (SC, 77). 

La Reserva eucarística que avui es fa als sagraris, va començar el seu primer testimoni a la “Traditio apostolica” que demanava portar a les llars una mica de pa eucarístic ja que així tot cristià pogués “cumbregar” cada vegada que ho necessités. S’havia de guardar en lloc digne i no a merced dels ratolins. Les posteriors “Constitucions apostóliques” del s IV ja no van deixar portar l'Eucaristia a les llars sinò que les sobres de la comunió es guardesin en lloc digne del temple, anomenat «aula d’oració», i on els laics no podien entrar. A finals del s V es va traslladar la Reserva al presbiteri. A instàncies del bisbe de Verona, Matteo Giberti (+1543) es va començar a colocar el tabernàcle directament d’amunt l’altar. 

Berengari de Tours (+924 amb 79 anys) va ser el primer heretge d’aquest Sagrament dient que la presència de Crist no és real sinò dinàmica. Efrén (+373 amb 67 anys), diàca sirià defensava la presència real de Crist a l’Eucaristía. Nona (+374), de Capadòcia, casada amb un pagà de la secta dels Hypsistariens (bareja del vell judaísme amb cristianisme i magia, va fer els primers passos per treure 4 sants a la seva família. Convertit el seu marit, el va animar a ser clergue i va ser bisbe a Nacianzo durant 43 anys fins que va murir centenari: és sant Gregorio “el vell”. Nona va ser també mare de sant Gregori naciancé, sant Cesareo i santa Gorgonia. El seu fill narra la devoció de Nona per l’Eucaristía. 

Antoni Mª Zaccaría

Juliana de Mont Cornillón o de Lieja (+1258 amb 66 anys), belga, monja agustina, va fomentar la devoció eucarística del Corpus. Lieja era llavors un “cenàcle eucarístic” i ja abans que Juliana, teólegs insignes havien il-lustrat el valor suprem de l’Eucaristía i havia grups de dones que vivien juntes, dedicades al culte eucarístic. Casimir (+1484 amb 26 anys) va ser un príncep polac amb tal devoció a l’Eucaristía que feia moltes nits als temples passaant estones d’oració davant el Santíssim. Antoni Mª Zaccaría (+1539 amb 37 anys) va ser un sacerdot fundador dels «Clèrgues regulars de sant Pau», els barnabites, i va ser l’inventor de les “Quaranta Hores” (3 dies cada any a cada temple). Nicolau Factor (+1583 amb 64 anys) és un beat franciscà rèplica de sant Francesc d’Assís i molt devot de l’Eucaristía. Francesc Caracciolo (+1608 amb 44 anys) va ser un sacerdot fundador dels «Clergues Regulars Menors» que se’l representa amb una custodia a la ma, símbol del seu amor a l’Eucaristía. Mª Micaela del Santísim Sagrament (+1865 amb 56 anys) va ser la fundadora de les Adoratrius. Pere Julià Eymard (+1868 amb 57 anys) fou un marista promotor dels Congressos Eucarístics que va fundar la Congregació del Santíssim Sagrament i altres associacions per promoure el culte eucarístic entre les gents de tota condició. 

Se sap que Maria és “la muller eucarística” i la Litúrgia fa resar: ¡quina processó del Corpus aquell die” de la seva visitació a Isabel! Asix també ho fa exclamar cada cristià quan va pel carrer, al treball, etc., doncs són un altre Crist.