JORNADA MUNDIAL DELS POBRES

Diumenge anterior a Crist rei de l’Univers

  

Avui, diumenge anterior a Crist rei és la 9ª Jornada mundial dels pobres instituida per Francesc en 2016 per celebrar cada any com la preparació més adequada per la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt, 25, 31-46). Els pobres hi són i estaran sempre amb vosaltres (Jn, 12, 8). Sembla que la Jornada la va inspirar el capuchí Solanus Casey (†1957 amb 87 anys), beatificat a Detroit en 2017. Malgrat la seva deficiència acadèmica se li va permetre ser ordenat però se li va negar donar homilies i confessar. Sembla ser el 2º nord-americà beatificat. 

El Missatge de Lleó XIV per aquest any 2025 té per lema «Tu, Senyor, ets la meva esperança». Enmig de les proves de la vida, l’esperança s’anima amb la certesa ferma i encoratjadora de l’amor de Déu, vessat als cors per l‘Esperit Sant. Per aixó no defrauda. 

La pobresa més greu és no conéixer Déu. Així ens ho recordava el Papa Francesc quan a Evangelii gaudium escrivia: «La pitjor discriminació que pateixen els pobres és la manca d’atenció espiritual». Els pobres no són una distracció per l’Església. «Espero, per tant, diu Lleó XIV, que aquest Any Jubilar pugui impulsar el desenvolupament de polítiques per combatre antiges i noves formes de pobresa, amés de noves iniciatives de suport i ajuda als més pobres. Estic content per les iniciatives ja existents i pel compromis que cada día assumeixen a nivell internacional un gran nombre d’homes i dones de bona voluntat». 

A la 1a Lectura d’avui Malaquías diu que per alguns, els orgullosos i injustos, “vindrà aquell dia abrusador com un fornal” (Mal 3, 19-20a) i no serà perquè Déu no s’hagi donat a conèixer de moltes maneres. Davant aquesta realitat divina és oportú preguntar-se ¿com em parla Déu avui? ¿Com a Teresa de Calcuta? ¿Com a Francesc d’Assís que li va dir «Repara la meva Església»? Al llarg de la Historia de la humanitat Déu també parla per la dona, pels fills, pel Papa, etc. 

Jesús deia a les multituts: «Quan veieu que surt un nùvol per ponent, de seguida dieu: plourà, i així passa. I quan bufa del sud dieu: ve xafugor, i passa. Hipòcrites! (…) ¿com és que no sabeu interpretar aquest temps?» (Lc 12, 54-56). 

L’Evangeli d’avui diu Lluc que Jesús va dir que “estigueu alerta, no us deixeu enganyar (…) dexeu-los estar, no hi aneu amb ells” (Lc 21, 5-19). Benet XVI va proposar reconèixer que l’ambient natural està ple de ferides produïdes pel nostre comportament irresponsable. A Laudato si (LS) Francesc diu que “el meu predecessor Benet XVI va renovar l’invitació a «eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’Economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient» (LS, 6). 

Té escrit també que ”faig una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots” en el dia a dia: a casa, al treball i al descans (LS, 13-15). Afegeix que “espero que aquesta Carta Encíclica (…) ens ajudi a reconèixer la grandesa, l’urgencia i la bellesa del repte que se’ns presenta” (LS, 15). A la 2ª lectura Pau diu als cristians de Tesalònica (i a tots els creients) que “qui no vulgui treballar que no mengi” (2Tes 3, 7-12). 

A Amoris laeticia (AL, 2016) diu que “El camí sinodal va permetre (…) ampliar la nostra mirada i revifar la nostra conciència (…) ens va mostrar la necessitat de continuar aprofundint amb llibertat algunes qüestions doctrinals, morals, espirituals i pastorals” (AL, 2). Afegeix que “l’Església (…) no impideix que subsisteixin diferents maneres d’interpretar alguns aspectes de la Doctrina o algunes conseqüencies que se’n deriven” (AL, 3). “És sa parar atenció a la realitat concreta, porquè «les exigències i cridas de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la Història»” (AL, 31). 

La formació no s’acava mai encara que alguns ho neguin afirmant que ho saben tot i ja Joan Pau II a Christefideles laici (ChL) ensenya que “la formació dels fidels laics té com a objetiu fonamental el descobriment cada cop més clar de la pròpia vocació i la disponibilitat sempre gran per viure-la” (ChL, 58). Jesús adverteix als seus de tots els temps i llocs que “sereu traïts (…) sereu odiats (…) però no es perdrà ni un dels vostres cavells” (Lc 21, 5-19). 

Francesc va demanar un altre objetiu escribint que “desitjo ressaltar que, encara que va haver notables millores en el reconeixement dels drets de la dona i en la seva participació en l’espai pùblic, encara hi ha molt a avançar en alguns països. No s’acaven de erradicar costums inacceptables” (AL, 54). 

Es clar que cal correspondre a la gràcia mentre en aquesta vida terrenal no hem arribat a la veritat plena alhora que es té present que “el pelegrinatge de la fe ja no pertany a la Mare del Fill de Déu. Glorificada juntament amb el Fill al cel, Maria ha superat ja el llindar entre la fe i la visió «cara a cara». Alhora, però, en aquest compliment escatològic no deixa de ser l’«estrella del mar» per a tost que encara segueixen el camí de la fe” (Joan Pau II, Redemptoris Mater). 

La voluntat de Déu és que els cristians dedicats a totes les activitats temporals percebin els signes dels temps, es comprometin a convertir-se en un signe viu de la presència de Crist ressuscitat al món amb el testimoni creïble dels qui deixen il.luminar la ment i el cor per la Paraula del Senyor. 

En contemplar la bellesa de Maria, la nostra Mare, assumpta en cos i ànima a la glòria del Cel, el nostre amor filial s’encén encara més davant d’una figura tan excelsa; i, conscients de la nostra indigència i de la nostra petitesa, li supliquem amb tota l’Església: «auxilia als caiguts, socorre als qui som caducs i limitats.

TENIU VIDA ETERNA

Mare de misericòrdia, protegeix-nos a l’hora de la mort

Aquest diumenge XXXII (C) del TO, 9-XI-2025, ja a prop del final de l’any litúrgic, des d’el 1 (Tots sants) fins Nadal (1ª i 2ª vinguda de Crist), meditem la vida eterna, els novíssims: el més enllá; el final personal de cadascú i el colectiu de la humanitat. 

La mort fa que el cos es quedi sense l’ànima que al ser immaterial és immortal i queda separada del seu cos fins la resurrecció de la carn, com explica el Catecisme de l’Església, (nn 988-1019). Afegeix que “en aquesta "partida" (Flp 1, 23), que és la mort, l’ànima se separa del cos i es reunirá amb ell el dia de la resurrecció dels morts (cf. Credo del Poble de Déu, 28) (cf 1005). Mentre està separada i aquesta etapa és anomenada ‹escatologia intermèdia›. 

La 1ª Lectura d’avui diu que “no abomineu res d’alló que heu creat ja que no heu fet res sense estimar-ho” (Sav 11, 24). El Catecisme de l’Església explica que “la mort és el final de la vida terrenal (CEC 1005), no s’acaba res sinò, pel contrari, llavors vé el que és bó. 

Jesús va parlar diverses vegades amb claretat sobre l’etapa intermèdia i afirma l’Escriptura que ”aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, l’únic Déu vertader, i a Jesucrist, a qui has enviat” (Jn 17, 3). Diu Joan que aquestes coses us he escrit a vosaltres que creiue en el nom del Fill de Déu perquè sapigueu que teniu vida eterna (1Jn 5, 13). Afegeix que “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic; tots els que creuen en Ell tenen vida eterna” (Jn 3, 16). 

Es sent generalitzat el terror a la mort manifestat sovin en molts creients a l’administrar el sagrament de l’Unció dels malats, doncs és habitual que els familiars del moribunt diguin a qui va a administrar el sagrament «que no s’assabenti» i esperen que hagi perdut el sentit. Va haver uns anys en que es parlava de l’anomenada “bacteria eterna” i el seu resultat un cop injectada; Brouchkov no ha tornat a emmalaltir. Es parlava d’una bactèria de fa 3,5 milions d’anys, trobada a Sibèria. 

El jove ric va preguntar què s’ha de fer per guanyar la vida eterna (Mt 19, 16). El Catecisme de l’Església diu que “gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. Deia Pau que "per mí, la vida és Crist i morir un guany" (Flp 1, 21) (…) pel Baptisme el cristà ja està  sagramentalment "mort amb Crist", per viure una vida nova” (CEC, 1010). 

El Concili Vaticà II afirma a Gaudium et spes (GSp) que «ignorem el temps en què es farà la consumació de la Terra i de la humanitat. Tampoc no coneixem de quina manera es transformará l’Univers. No obstant, l’espera d’una Terra nova no ha de esmorteir sinò més aviat alleullar la preocupació de perfeccionar aquesta Terra on creix el cos de la nova família humana, el qual pot d’alguna manera anticipar un albir del segle nou» (GSp, 39). 

Sigueix explicant que “la mort és el fi del pelegrinatge terrenal de l’home, del temps de gràcia i de misericórdia que Déu li ofereix per realitzar la seva vida terrenal segons el designi diví i per decidir el seu últim destí. Quan ha tingut fi l’únic curs de la nostra vida terrena (LG 48), ja no tornem a altres vides terrenals”. “Està establert que els homes morin una sola vegada" (Hb 9, 27). No hi ha reencarnació" després de la mort (CEC, 1013).

Crist vindrà a jutjar vius i morts i ell mateix diu que “en veritat us dic que el dia del Judici hi haurà menys rigor per la terra de Sodoma i Gomorra que per aquesta ciutat. És un judici tant personal i immediat amb la mort com el judici universal després de la segona i definitiva vinguda de Crist Jesús. La retribució immediata després de la mort de cadascú és conseqüència de les seves obres i de la seva fe com afirma la paràbola del pobre Llátzer (cf. Lc 16, 22), la paraula de Crist al bon lladre a la creu (cf. Lc 23, 43), i d’altres.

 

Abdies, profeta de Samaria al s. V aC, diu que “importa molt no trovar-se mancats de pes”. Sant Joan de la Creu afirma que “a la tarda t’examinaran en l’amor” (dits 64). Benet XVI a Spe salvi diu que “l’idea del Judici final s’ha esvaït (…) l‘imatge del Judici final no és terrorífica sinó de esperança. Exigeix responsabilitat”. Sant Francesc de Sales diu que cal estar preparats vivint cada dia com si fos el darrer i units amb els del cel. Cal anar preparant el regne de Crist ja que “Jesucrist rei” és el proper diumenge, dia 23, i sabent que recem cada dia al Pare nostre. 

Joan Pau II te escrit que “l’Esperit Sant ajuda als mateixos deixebles de Crist a compendre més profundament el missatge que són portadors (…) l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana ajuda a entendre cada cop millor que el cristià no es pot tancar al temple; ha d’estar obert al món dialogant amb les filosofies, cultures i religions” (NMI, 56). 

Hi ha una concepció escatològica errònea i mal digerida que porta a no voler esperar més temps l’arribada definitiva del regne (el de la justícia, la pau, etc.) i com ara Déu no ho està fent, ho farem nosaltres ja, ara. Davant l’evident existéncia generalitzada del mal al món, la resposta cristiana no planteja tant sols realitzar uns retocs o una acomodació circunstancial. És una renovació íntegra de les persones i les estructures. No es tracta de tornar a la metodologia del atrinxerament per no contaminar-se del mondanal món mondial tancats als temples o allunyats del món vivint al desert. 

Per acertar tenim el model donat per Jesús i que va recordar Joan Pau II a l’escriure que “Crist, en revelar l’amor-misericòrdia de Déu, alhora exigia als homes que es deixessin guiar en les seves vides per l’amor i la misericórdia. Aquesta exigència forma part del nucli mateix del missatge del Messies i constitueix l’essència de l’Evangeli”.

A Maria, mitjancera de totes les gràcies, li demanem: mare de gràcia, mare de misericórdia, protegeix-nos ara i en l’hora de la mort”.

TOTS SANTS (1 novembre)

tots sants (1 novembre)

i Commemoració dels fidels difunts (2 de novenbre)

al 2025 és diumenge XXXI del TO (cicle C)

Cada any l’1 de novembre es celebra Tots Sants, dia recordatori de que tots els cristians estan cridats a la santedat i ès una ocasió per celebrar l’unitat de tots els fidels al cel. Els ortodoxos ho celebren el diumenge següent a Pentecosta. Entre aquesta multitut, com diu Francesc,” pot estar la nostra mare, una avia, algún altre parent, que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí”. Al cole se’ns ensenyava que només podien ser sants els religiosos i les monges. Ni tan sols els sacerdots doncs qui volia ser sant es feia religiós.

 Agripa, 27 anys aC, havia construït a Roma el Panteó dedicat a August i a totes les deïtats romanes perquè cap es quedés sense ser honrada. Bonifaci IV, en 610, va dedicar aquest Panteó “a Santa Maria Verge i a tots els màrtirs” i al s IX Gregori IV va establir dedicar la festa a tots els sants perquè ningú es quedés sense la veneració deguda.

El Concili Vaticà II ha actualitzat la crida universal a la santedat fent bé la vida ordinària tal com ensenya Crist, la Mare de Déu, sant Josep, etc. Ja va dir Jesús que el més petit al regne del cel és més gran que Joan Baptista. Sant Bernat diu que la festa ens aprofita a nosaltres, no a ells.

L’Església primitiva acostumava a celebrar l’aniversari de la mort d’un màrtir al lloc del martiri. Frequentment els grups de màrtirs morien el mateix dia, la qual cosa va conduir a una celebració comuna. En la persecució de Dioclecià, el nombre de màrtirs va arribar a ser tan gran que l’Església, creient que cada màrtir havia de ser venerat, va assenyalar un dia en comú per a tots.

 

A Orient consta que ja se celebrava una festa en honor de tots els sants des de el 359, com indiquen sant Efrèn i sant Atanasi. La data estava fixada el 13 de maig per les esglésies de Síria i el primer diumenge després de Pentecosta per els d’Antioquia, segons diu sant Joan Crisòstom i va continuar així entre les esglésies de ritu bizantí com solemnitat de Tots els Sants. 

El papa Gregori III (731-741) va consagró una capella al Vaticà per donar culte als sants que abans eren honrats als cementiris i catacumbes i que havia quedat en desus. Aquest oratori es va dedicar al Salvador, a Santa Maria, als apòstols, als màrtirs, als confesors i a totes les ànimes justes. 

Amb la consagració del Panteó a Roma es va establir un lloc sagrat que per permetre integrar el culte a tots els sants, no tan sols als màrtirs. Aquesta transformació del Panteó i la fixació de la data del 1 de novembre va ser obra del papa Gregorio IV, data per les collites del territori romà, perquè anteriorment les celebracions eren el 13 de maig -aniversari de la consagració de Santa Maria ad Martyres, data en la que els vívers eren escasos a Roma i les multituts que pelegrinaven per els actes eren ja molt considerables. 

Cada any el 2 de novembre es celebra la commemoració dels fidels difunts per honrar a tots els difunts. Joan Pau-II, al 1998, mil.lenari de aquesta commemoració, va recordar que va ser sant Odiló, el 5é abat de Cluny, qui, en 998, se li va ocorrer celebrar-la per l’Ordre benedictina. Tres segles després va ser acceptada a Roma i propagada per tota l’Església.

El Catecisme de l’Església, quan exposa les exequies cristianes diu que “Tots els sagraments (…) tenen com a fi últim la Pasqua definitiva del cristià, es a dir, la que a través de la mort fa entrar al creiente en la vida del Regno. A les hores es cumpleix en éll alló que la fe i l’esperança han confesat: "Espero la resurrecció dels morts i la vida del món futur" (Símbol Niceno-Constantinopolità)” (n. 1680). El sentit cristià de la mort és revelat a la llum del Misteri Pasqual de la mort i de la resurrecció de Crist (n. 1681).

UN FRISEU NO VA TORNAR PERDONAT

Cridats a continuar el camí junts; tots responsables

La 1ª lectura d’avui, diumenge XXX del TO, cicle C, afirma que “el crit d’auxili dels desvalguts penetra els núvols” (Sir 35, 12-16), no rebota i arriba al cel. L’Evangeli d’avui Lluc compta una parábola “a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res els altres” (Lc 18, 9-14) i explica que un era fariseu i no va tornar a casa seva perdonat, en canvi l’altre, un cobrador d’impostos que sí va tornar a casa perdonat.

Joan Pau II deixa escrit a Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1998) que per a tot cristià “el seu agraïment s’estendrà finalment als fruits de santedat madurats a la vida de tants homes i dones que en cada generació i en cada època històrica han sabut acollir sense reserves el do de la Redempció” (TMA, 32). Aixó cal fer-ho sempre i no només un cop a la vida. Wojtyla a més diu que “un seriós examen de conciència ha sigut auspiciat (…) per l’Església del present (…) els cristians han de posar-se humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que ells tenen també en relació als mals del nostre temps. L’època actual juntment amb moltes llums presenta igualment no poques ombres” (TMA, 36). Afegia que “cal suscitar en cada fidel un verdader anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació personal en un clima d’oració sempre mès intensa i de solidària acollida del proïsme, especialment del més necessitat” (TMA, 42) com el cobrador d’impostos de la paràbola i no com el fariseu. 

L’oració és diàleg amb Déu on al menys Ell ens parla directa o indirectament doncs “en diversos moments i de moltes maneres va parlar Déu en el passat als nostres pares per mitjà dels profetes” (Hb 1, 1). “En aquests darrers dies ens ha parlat per mitjà del seu Fill“ (Hb 1, 2). 

Adam i Eva després del pecat (anomenat original) es van amagar per no veure Déu, cosa que se sabia a l’antiguitat doncs es llegeix que “es va dir durant molt de temps que a l’origen la religió era un sentiment primordial de temor, com va dir el poeta Papino Estacio en el seu poema Thebais (3, 661). Per Freud, l’home primitiu sentia una por terrible davant els déus terribles. L’Arqueologia i l’Antropologia donen cada vegade més dades que els mites eren sempre una concepció completa del món, de la vida i de l’home, que precedeix i dóna sentit a les vivències de l’individu i del grup (..) El mite no és un infantilisme i el poema sumeri-acadi de Gilgamesh, més de 2.000 anys abans de Crist, té descripcions psicológiques que revelen un coneixement sorprenent de l’home (cf el “llibre dels morts” d’Egipte del 2º mil.lenni aC). ¿Per què sembla infantil el relat del cap 2 i 3 del Gènesi que escriu un creient hebreu de començaments del mil.lenni 1r aC? (cf cap 2 y 3). 

Benet XVI explica que “ha arribat el moment de reafirmar l’importància de l’oració davant l’activisme i el secularisme de molts cristians compromesos (…) Obviament, el cristià que resa no pretén canviar els plans de Déu o corregir alló que Déu ha previst” (DCE 37). Segueix dient que “sovint no se’ns dòna a conèixer el motiu pel que Déu frena el seu braç en comptes d’intervenir. D’altre banda, Éll tampoc ens impideix cridar com Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?»” (DCE, 37). Afegeix que “la nostra protesta no vol desafiar Déu, ni insinuar en Éll cap error, debilitat o indiferència. Pel creient no és possible pensar que Éll sigui impotent o bé que «potser estigui adormit» (1Reg 18, 27)”. 

Contra New Age va escriure el Card Rivera Carrera, arquebisbe Primat de Méxic, que “l’oració de Crist a Getsemaní és l’exemple del paper tan fonamental que tenen les emocions i la pròpia problemàtica existencial. La meditació cristiana, lluny de ser una fuga de la realitat, ens ensenya a trobar el seu sentit plé” (Instrucción.Tenochtitlàn, 7-I-1996). Cal no oblidar o menysprear la realitat que “l’àngel li va dir: No tinguis por, Zacaries, perquè la teva oració ha sigut escoltada, així que la teva dona Isabel et donarà a llum un fill (…) i convertirà a molts fills d’Israel al Senyor el seu Déu” (Lc 1, 13-17). 

El Papa Lleó diu que” La llarga Història d’evangelització que han conegut els nostres Pobles Originaris, com han ensenyat tantes vegades els bisbes d’Amèrica Llatina i del Carib, va carregada de «llums i ombres»” (Missatge a les reds de Pobles Originaris i a la red de teòlegs de Teologia india). A la Pelegrinació des de Rússia (17-X-2025), diu “l’Any Sant que l’Església catòlica està vivint invita a fer un pelegrinatge perquè «posar-se en camí és pròpi de qui busca el sentit de la vida» (Bula Spes non confundit, 5) (…) veiem a milers de persones caminant pels carrès de la Ciutat Eterna per travessar la Porta Sancta, aturar-se davant les tombes dels apòstols i dels màrtirs i omplir els seus cors d’esperança (…) Benvolguts germans i germanes, sí, és cert, cadascun de nosaltres és una pedra viva a l’edifici de l’Església. Cada pedra, encara que sigui petita, col.locada pel Senyor en el lloc adequat, desemvolupa un paper important per l’estabilitat de tota la construcció (…) Després d’aquesta pelegrinació jubilar, tornaràn a la seva terra i seran cridats a continuar el camí de la vida cristiana, pastors i fidels junts, sense oblidar que tots són responsables de la seva Església local. Aixó que diu del russos s’ha de dir de qualsevol poble, raça o nació. 

També el Papa Lleó celebrà el proper dimarts 28 d’octubre un gran encontre sense precedents amb 3.000 persones convocades de diverses religions amb motiu del 60º aniversàri de la Declaració Nostra Aetate del Concili Vaticà II, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes.

¿ON SÓN ELS ALTRES NOU?

Maria va satisfer de béns als famolencs 

i va acomiadar els rics amb les mans buides

 

La Liturgia de la Paraula d’avui, diumenge XXVIII del TO (cicle C) ens parla de que Jesús guareig 10 leprosos i només 1 (samarità) dóna les gràcies (Lc 17, 11-19). També la 1ª Lectura compta que un altre no jueu, el siri Naaman, fou curat de la lepra i ho volía agraïr amb un regal que Eliseu, l’home de Déu, no li va acceptar” (2Reis 5, 14-17). 

A la 2ª Lectura Pau diu que “tot ho suporto pels elegits, perqué també ells assoleixin la salvació (…) Podeu estar segurs: si morim amb éll també viurem amb éll” (2Tim 2, 8-13). Morir per a l’èsser humà és acabar la vida terrenal però per començar cosa millor i inimaginable que ni ull ha vist ni a ningú se li ha passat pel cap alló que Déu té preparat. Joan Pau II té escrit cosa anàloga afirmant que “el Concili Vaticà II marca una època nova en la vida de l’Església. Aixó és veritat” (TMI, 8) alhora que es recorda que ja Pius XII va dir que el segle XX era un canvi d’era i no una era de canvis. 

Per celebrar l’any dos mil Wojtyla va dir que “havia pensat en aquest Any Sant del dos mil (…) com una convocatòria providencial en que  l’Església, trenta i cinc anys després del Concili Ecumènic Vaticà II, hauria sigut convidada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou ímpetu la seva missió evangelitzadora” (NMI, 2). “¿Com no pensar en (…) en el ministeri petrì (…) la col.legialitat episcopal, designi del mateix Crist sobre l’Església (…) la reforma de la Cúria romana, l’organización dels Sínodes i el funcionament de les Conferències Episcopals” (NMI, 44). Amb la somiada «civilització de l’amor» surgía rabiós el record del profétic text bíblic que diu que “habitarà el llop amb el xai, la pantera s’estirará amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaràn junts. La vaca pastaurrá amb l’ós, les sueves cries se abocaràn juntes. El lleó menjarà palla amb el bou. El nen jugarà a la hura de l’aspid, la criatura ficarà la mà al amagatall de la serp…” (Isaïes 11, 1-9). Cervantes al “El Quixot” diu que “entre els pecats més grans que els homes cometen, encara que alguns diuen que és la sùperbia, jo dic que és el desagraïment, atenent-me a alló que sol dir-se: que dels desagraïments és ple l’infern” (II part, cap. 58). 

Amb la mirada de fe posada al futur del que ni ull va veure ni oïda va sentir ja que ningú pot imaginar el que Déu té preparat, es lògic donar gràcies com fan els nens que solen fer-ho jugant amb els regals. Joan Pau II té escrit que “desitjo elevar el meu agraïment al Senyor amb les paraules de la seva Mare Santíssima, sota la protecció qui he posat el meu ministeri petrí: Totus tuus!”. També escriu que “responem al segueix-me a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) però amb llibertat i per ella” (RH, 21). 

Advertia sant Agustí: «¿Per  què, doncs, has de pensar que qualsevol temps passat vA ser millor que els actuals? Des d’el primer Adam fins l’Adam d’avui, aquesta és la perspectiva humana: treball i suor, espines i cards». En aquest sentit Wojtyla escriu que “ens plantegem avui la pregunta dirigida a Pere a Jerusalem, immediatament després del seu discurs de Pentecosta: «¿Què hem de fer, germans?» (Hch 2, 37) (…) ens ho preguntem amb confiat optimisme, encara que sense minusvalorar els problemes. No ens satisfà certament la ingènua convicció de que hi hagi una fórmula màgica pels grans reptes del nostre temps” (NMI, 29). Afegeix que “per l’eficàcia del testimoniatge cristià (…) no es tracta de imposar als no creients una perspectiva de fe, sinò d’interpretar i defendre els valors arrelats a la naturaleça mateixa de l’ésser humà” (NMI, 51). 

Un expert teòleg afirma que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” (Rops, p. 212-13), mundans, ja que mai ha mancat l’interès per conèixer i reconèixer conductes correctes i incorrectes de l’homo sapiens, sabent que som tots de la mateixa pasta. Joan Pau II llegia a Julián Marías qui escriu a «Perspectiva cristiana» que la fe se “enrareix” des d’el Renaixement. En aquell moment es fixaven tant en el pecat que es confessaven inclus dels pecats venials i s’oblidava la Redempció. Alguns mantenen encara aquesta perspectiva més aviat per “bel.ligerància” o “resistència” que per “naturalitat”. A les pàgines 105 i ss comenta sobre les infidelitats cristianes al Cristianisme, les adherències històriques i socials, alló científic que semblava incompatible amb la “fe”, etc. Per aixó fa falta sempre recomençar com recordava el Papa Wojtyla dient que “el nostre ès un temps d’activisme, amb el risc fàcil del “fer per fer”. Hem de resistir aquesta temptació”.

El seu succesor, Benet XVI, deixa escrit que “com ciutadans de l’Estat els cristians no es poden eximir de “la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural (…) respectant la legítima autonomia i cooperant amb els altres ciutadans segons les respectives competències” (DCE, 29). 

Deia Wojtyla que "és l’hora d’una nova “imaginació de la caritat” no com almoina humiliant. Hem d’actuar de manera que els pobres se sentin com “a casa seva” (…) Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran desafiament que tenim davant nostre en el mil.leni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món" (NMI, 43).

Lleó XIV acaba de escriure el seu primer document, la Exhortació apostólica Dilexi te on diu que «T’he estimat» (Ap 3, 9), diu el Senyor a una comunitat cristiana que, a diferència d’altres, no tenia cap relevància ni recursos i estava expossada a la violència i al meynspreu (Ap 3, 8-9). Aquest text evoca les paraules del càntic de Maria: «Va enderrocar els poderosos del seu tron i va elevar els humils. Va satisfer de béns als famolencs i va acomiadar els rics amb les mans buides» (Lc 1, 52-53). 

El día 7 d’aquest octubre es celebra la Verge del Rosari, festa instituïda per sant Pius V com «Verge de les Victories» però Gregori XIII al any següent de succeir-lo va canvia el nom per la «Verge del Rosari». Joan Pau II a «Rosarium Virginis Mariae» (RVM, 2002) escriu que “difós gradualment en el segon mil.lenni sota el bufa de l’Esperit de Déu, és una oració estimada per nombrosos sants i fomentada pel Magisteri. En la seva sencillesa i profunditat, segueix sent també en aquest tercer mil.lenni tot just iniciat una oració de gran significat, destinada a produir fruits de santedat” (RVM, 1).

NOMÉS QUE TINGUÉSSIU UNA FE MENUDA COMUN GRA DE MOSTASSA

Jo us he triat perquè aneu

Aquest diumenge XXVII del TO, cicle C, Lluc explica que Jesús va dir als apòstols que “només que tienguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dieu a aquesta morera «arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar», us obeiria” (Lc 17, 5-10). La 1ª Lectura recorda les paraules del Senyor de que “el just viurà perquè ha cregut” (Habacuc 1, 2-3; 2, 2-4). El Salm responsorial diu que “tan de bó esculteu avui la veu del Senyor: No enduriu el vostre cor” (PsR, 94) i la 2ª insisteix en la idea dient “et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes (…) no és de covardia sinò de fermesa, d’amor i de seny” (2Tim 1, 6-8. 13-14). 

Joan Pau II deixa escrit que “mai en la Història del home tant va deprendre com llavors del consentiment de la criatura humana” (TMA, 2) perquè del sí de Maria va dependre la redempció universal. Al llarg de la Història són els deixebles seus els qui volen com Maria dir-li ‹sí› a Déu, conscients o no de que els homes els estan esperant com recorda Wojtyla en Novo millenio ineunte on deixa escrit que “milers de veus demanen que el cristianisme s’actualitzi i, conservant la seva pròpia identitat, tingui l’impacte que va tenir al principi (…) Escoltem el clam general de cadascun dels homes i dels pobles. Tot aquest immens clam dóna testimoni del fet de que en Jesús s’ha obert “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6), que en diuen «el gran camí», així anomenat també pel budisme. 

Tot i que Jesús parla de «petit ramat», que és com ha de ser l’Església per complir la seva missió universal, els eclesiàstics tenen una visió de les cifres que no té la dimensió cristiana, i la estadística anual vaticana al 2014 diu que al món hi havia 1.272 miliones de catòlics en 2.998 circunscripcions eclesiástiques, gairebè 500 milions de cristians no catòlics, 250 milions d’ortodoxos i 55 milions d’anglicans. Pel 2050 es preveuen 1.600 miliones de catòlics, xifra que no s’ajusta a alló de ser un «petit ramat». 

Hi ha un mite a Nova Guinea holandesa que és semblant a la fe cristiana que explica la redempció obrada per Crist i diu que abans dels temps primitius, va viure un home dotat de dons extraordinaris; ell va ser qui va donar als «papús» la Llei i el Dret, yi va fundar la casa dels homes. Mes com els papús fossin repetidament infidels als seus preceptes, va desaparèixer encara que es creu que tornarà una altra vegada i llavors renovarà totes les coses. Sembla que parli del Salvador, de Crist i l’espera del seu retorn. 

Agustí d’Hipona entenia que la saviesa precristiana predisposa per rebre el cristianisme per el que escriu que “Déu mai ha parat de revelar-se, uns cops amb més claredat, d’altres amb més foscor. Mai van faltar homes a Israel i en altres pobles que creguessin en Déu abans que s’encarnés ¿Per què em de creure que als altres pobles gentils (no israelites), propers o llunyants, no hi havia creients?” 

Avui dia han sentit parlar de Crist fins i tot els esquimals com va passar amb els egipcis del segle XIII aC que també sabien de Déu doncs quan perseguien al poble jueu i les rodes dels carruatges s’atascaven a la sorra i estaven pertorbats pel núvol de foc i fum, van declamar: “Fugim d’Israel que Yhawéh combat per ell” (Ex 14, 25). També havien sentit parlar de Déu els de la antiga Persia ja que quan la deportació jueva a Babilonia, van exclamar: “aquests són el poble de Yhawéh, han sigut tirats de la seva terra” (Ez 36,20). 

El teòleg Ratzinger, 40 anys abans de dimitir com Succesor de Pere, ja va profetitzar la necessaria redimensió de l’Església, la reducció de llocs de culte. Com Benet XVI va comentar que la comunitat del poble de Déu, “com Maria, està formada pels qui són «pobres», purs i senzills de cor. Es tracta del «petit ramat» convidat a no tèmer (Aud Gral 15-02-2006). La mateixa idea va dir abans del seu viatge a Txequia i al Líban. A la Curia vaticana els va comentar que “tinc la sensació que ens acaparen massa els que són a casa i estem molt poc presents en els llocs de descreïment (…) massa tancats en el «nostre món» (…) massa preocupats pel peit ramat doméstic i massa llunyants dels perduts fora de la cleda” (XII 2009). Després Francesc ho traduïa en la seva expressió de “Església en sortida”. 

Holofernes, Generalíssim del exèrcit assiri al 158 aC, enfadat, va rebre explicacions d’Ajior, cap dels ammonites i els va comptar tota la Història d’Israel i el seu Déu que els protegeix o desampara” (Judit 5, 1-25). El papa Francesc va estar a Georgia on la majoria és ortodoxa (87%) i a Azerbaidjan on la majoría és musulmana (97%). Georgia disputa la primacía cristiana amb Etiopía i Armenia doncs Sanadruck, rei d’Armenia, va rebre la visita del cosí de l’Emperador romà i de 4 funcionaris, un d’ells anomenat Vartan. Van creure d’eseguida per Judes i es van retirar al desert, on es van topar amb 3 georgians que anaven a visitar la seva cosina, la regna armenia, i Vartan els va batejar. 

Jo us he triat perquè aneu, no perquè els rebeu si vènen, ja que el pla de Déu és que els seus recristianitzin el món des de dins, que ben fet s’anomena secularisme i secularitat. Així ho ensenya Jesús qui va dir que “en aixó coneixeràn que sou els meus deixebles”, no perque lluïu estampes u altres signes externs doncs “els cristians no es distingueixen dels altres homes ni pel lloc on viuen, ni pel seu llenguatge, ni per la seva manera de viure (...) segueixen les costums dels habitants del país, tant en el vestir como en tot el seu estil de vida” (Ep a Diogneto, cap. 5). “Per dir-ho en poques paraules: els cristians són al món lo mateix que l’ànima és al cos (…) escampada per tots els membres del cos; així també els cristians es troben dispersos per totes les ciutats del món” (ibid, cap 6). 

Joan Pau II va iniciar un desconegut optimisme en afirmar que potser llavors només era el començament d’una nova primavera (cf NMI, 40) la qual cosa feia pensar en l’eterna espera del mil.leni de pau anunciat per Isaïes afirmant que “habitarà el llop amb el xai, la pantera s’estirarà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaràn junts… el nen jugarà a la hura del àspid, la criatura ficarà la mà a l’amagatall de la serp” (Is 11, 1-9). També Wojtyla demanava que “ara tenim que mirar cap endavant, hem de “remar mar endins”, confiant en la paraula de Crist: Duc in altum!, experimentat en iniciatives concretes”. “¡Caminem amb esperança! Un nou mil.lenni s’obre davant l’Església com un oceà immens on cal aventurar-se (…) El mandat missioner ens introdueix en el tercer mil-lenni invitànt-nos a tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps. Per aixó podem comptar amb la força del mateix Esperit que va ser enviat a Pentecosta i que ens empenya avui a partir animats per l’esperança «que no defrauda» (Rom 5, 5)” (NMI, 58).

A la correspondència humana, referint-se a la Verge Maria, Mare de Déu, “mai a la Història de l’home tant va dependre, com llavors, del consentiment de la criatura humana” (TMA, 2) perquè del seu ‹sí› depenia la redempciò universal. Maria reconexia que “Per mí ha fet Éll coses grans".