Els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo

Fer vida l’Evangeli i no limitar-se a disquisicions teoriques

Avui, diumenge 4t de Quaresma, cicle C, a la 2ª Lectura Pau diu als de Corint que “ha començat un món nou. I tot aixo és obra de Déu (…) perquè Déu en Crist reconciliava el món amb ell mateix (2Cor 5, 17-21). A la 1ª Lectura se sent que“Déu diguè a Josué: «avui us he alliberat de l‘ignominia d’Egipte». Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua (…) l’endemà de la Pasqua menjaren els productes del país: pa sense llevat i gra torrat” (Is 5, 9a. 10-12). 

A l’Evangeli d’avui diu Lluc que “veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els Mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: aquest home acull els pecadors” (Lc 15, 1-3). S’ha d’entendre què ensenya l’Evangeli per acoblar la Religió a la vida i que serveixi per alló que Déu vol. No tot és únicament resar rosaris, anar a Missa, etc., alhora que Déu tampoc reconcilia el món construint el cel aquí a la Terra ni recuperant el paradís perdut. No es correcte fer excluent la vida sacramental oblidant la dimensió social i material de donar de menjar al famolenc, vestir el nu, visitar el malalt, etc. Benet XVI a Caritas in veritate (CinV, 2009), dedica el cap 1 al desenvolupament humà i escriu que “Pau VI tenia una visió articulada del desenvolupament. Amb el terme «desenvolupament» va voler indicar abans de res l’objectiu que els pobles sortissin de la fam, la misèria, les enfermetats endèmiques i l’analfabetisme (…) Ens preguntem fins a quin punt s’han complert les expectatives de Pau VI (…) els efectes perniciosos sobre l’Economia real d’una activitat financera mal utilitzada i en bona part especulativa, els imponents fluxos migratoris, frequentment provocats i després no gestionats adequadament, o l’explotació sense regles dels recursos de la Terra, ens indueix avui a reflexionar (CinV, 21).

Segueix glossant consideracions de Joan Pau II que li feien dir que “a les zones més pobres, alguns grups gaudeixen d’un tipus de super-desenvolupament malbaratador i consumista que contrasta de manera inaceptable amb situacions persistents de misèria deshumanitzadora. Se segueix produint «l’escàndol de les disparitats feridores». Lamentablement hi ha corrupció i il.legalitat tant en el comportament de subjectes económics i polítics dels països rics, nous i antics, com als països pobres” (CinV, 22). 

“Els poders públics de l’Estat es veuen cridats directament a corregir errors i disfuncions, sembla més realista una renovada valoració del seu paper i del seu poder, que han de ser re-examinats i revaloritzats, de manera que siguin capaços d’afrontar els desafíaments del món actual” (CinV, 24). El deteriorament humà ¿és la proposta de l’Evangeli? (cf CinV, 25). Cal comprendre que “l’adhesió als valors del cristianisme no és només un element útil, sinó indispensable per la construcció d’una bona societat i un veritable desenvolupament humà integral” (CinV, 4) per anar fent realitat la voluntat de Déu manifestada en “creixeu i multipliqueu-vos i domineu la Terra” (Gen 1, 28). 

Joan Pau II va demanar a la CDF presidida llavors pel cardenal Ratzinger un estudi sobre la «Teología de la lliberament» ja que hi ha una interpretació que s’aparta greument de la fe de l’Església, encara més, que constitueix la negació pràctica d’aquesta mateixa fe. Així el 1984 la CDF va treure una 1ª Instruccion anomenada Libertatis nuntius (LN) que comensa dient que “l’Evangeli de Jesucrist és un missatge de llibertat i una força d’alliberament. Els últims anys aquesta veritat essencial ha sigut objecte de reflexió per part dels teólegs, amb una nova atenció rica de promeses (…) La poderosa i quasi irresistible aspiració dels pobles a un alliberament constitueix un dels principals signes dels temps que l’Església ha de discernir i interpretar a la llum de l’Evangeli” (CinV, 1). 

El 1986 va treue la 2a Instrucció anomenada Libertatis conscientia on, al reconèixer l’importància d’una auténtica solidaritat amb els pobres, ofereix les bases per una ortodoxa Doctrina social. Per aixó emfatitza la naturalesa de l’alliberació com a tema essencial de la Teologia i fe judeu-cristiana. Es clar que Joan Pau II, amb la seva particular guerra contra el comunisme, va frenar i va retallar l’expansió de la falsa «Teologia de la Lliberació» per les seves bases i fonaments marxistes. 

Francesc segueix l’inalterable senda evangèlica re-dibuxada pel Vaticá II i no es queda en disquisicions teóriques, sinò que porta un magisteri pastoral pràctic de fer vida l’Evangeli i no limitar-se a disquisicions teoriques. Va començar el seu ministeri petrí amb l’Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) dedicada a l’anunci de l’Evangeli al món actual i on escriu que “a vegades sentim la temptació de ser cristians mantenin-nos a una prudent distancia de les nafres del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn patidora dels demés. Espera que renunciem a buscar aquests coberts personals o comunitaris que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tormenta humana” (EvG, 270).

Bergoglio acava l’Exh. escribient que “amb l’Esperit Sant, enmig del poble sempre hi ha Maria que va fer possible l’explossió misionera que es va produir a Pentecosta (…) sense Ella no terminem de comprendre l’esperit de la nova evangelització” (EvG, 284).

PENSEU QUE VAN SER MÉS PECADORS?

L’Esperit de Déu, suscita signes de la seva presencia

Aquest diumenge 3r (C) de Quaresma (23-III-2025), a l’Evangeli d’avui compta Lluc que “alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les victimes que oferien en sacrifici.Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? us asseguro que no; si no us convertiu, tots acabareu igual»”  (Lc 13, 1-9). 

Deia Pau VI que “no n’hi ha prou amb una actitud fidelment conservadora. És cert que hem de guardar el tresor de veritat i de gràcia que la Tradició cristiana ens ha llegat en herència (…) Però ni la custòdia ni la defensa omplen tot el deure de l’Èsglèsia respecte als dons que poseeix. El deure (…) rebut de Crist és la difusió, és l’oferiment, és l’anunci, bé ho sabem: Aneu, doncs, ensenyeu a totes les gents” (Ecclesiam suam, 33). El cardenal Newman al seu dia va afirmar que aturar la Tradició en un punt del seu curs, fins i tot si fos un Concili ecuménic, seria tornar morta una Tradició i no “una Tradició vivent”. 

A la 1a Lectura es llegeix que “Moisès era pastor del ramat de Jetró, el seu sogre, sacerdot de Madian. Una vegada va portar les ovelles més enllà del desert i va arribar fins l’Horeb, la montanya de Déu (…) va dir Yahve: Ben vista ting l’aflicció del meu poble a Egipte, i he escoltat el seu clam” (Ex 3, 1-15), interpretació que es complementa sense contradir-se amb alló que Pau diu avui a la 2a Lectura que “la gran majoria d’ells no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot aixó era un exemple per a nosaltres” (1Cor 10, 1-12). 

A l’Enc. Lum fidei (LF, 2013) Francesc manifesta que “la Història d’Israel també ens permet veure com el poble ha caigut tantes vegades en la temptació de l’incredulitat (…) l’ídol és un pretext per posar-se a si mateix al centre de la realitat, adorant l’obra de les propies mans (…) l’idolatria és sempre (...) anar sense cap meta (…) una multitut de senders, que no porten a cap lloc” (LF, 13). 

Abans Joan Pau II va escriure a la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) que el Concili Vaticà II ha tractat d’establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions (NMI, 55). El Patriarca Kiril, cristià no católic, el 2021, al peu del Crist de Rio de Janeiro, va clamar per l’unitat de tots els creients de qualsevol fe per posar fi a la barbàrie. 

El Papa Wojtyla escrivia que “el diàleg (…) és anunci joiós d’un do per a tothom i que es proposa a tots amb el major respecte a la llibertat de cadascú (…) Per a nosaltres no és una simple opinió, al contrari, és una notícia que hem d’anunciar. El diàleg inter-religiós (…) no ens impedeix entablar el diàleg íntimament disposats a l’escolta. El diàleg cristià és amb les filosofies, les cultures i les religions. No és estrany que l’Esperit de Déu, que "bufa on vol" (Jn 3, 8) susciti en l’experiència humana universal, malgrat les seves múltiples contradiccions, signes de la seva presència que ajudin als mateixos deixebles de Crist a comprendre més profundament el misssatge” (NMI, 55-57). 

Alhora Francesc comenta que “és sa recordar-se dels primers cristians i de tants germans al llarg de la Història que van estar carregats d’alegria, plens de coratge, incansables en l’anunci i capaços d’una gran resistència activa. Hi ha qui es consolen dient que avui ès mès difícil” (EvG, 263). 

A l’Enc. Eclesiam suam (EcS, 1964) Pau VI va escriure que “l’Esglèsia ha d’anar cap el diàleg amb el món en que li toca viure. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col.loqui (…) Profundament grabades tenim en el nostre esperit les paraules de Crist que, humil però tenaçment, volguèssim apropiar-nos: No (...) va enviar Déu al seu Fill al món per jutgar el món, sinó perquè el món es salvi per Ell (…) Aquesta forma de relació exclou la condemnació aprioristica, la polèmica ofensiva i habitual, la vanitat de la conversa inútil. El col.loqui és un art de comunicació espiritual” (EcS. 34.37). Francesc escriu que “la llum de la fe en Jesús il.lumina també el camì de tots els qui busquen Déu, i constitueix l’aportació pròpia del cristianisme al diàleg amb els seguidors de les diverses religions” (LF 35). 

Des de fora no se salva el món i com el Verb de Déu que s’ha fet home, fa falta fins a cert punt fer-se una mateixa cosa amb les formes de vida d’aquells a qui es vol emportar el missatge de Crist. Cal, fins i tot abans de parlar, escoltar; el clima del diàleg és l’amistat. 

Joseph Ratzinger, que va dedicar a Agustí d’Hipona la tesi doctoral, va recordà «De civitate Dei», «obra imponent i decisiva (…) per a la Teologia cristiana de la Història, escrita entre els anys 413 i 426 en 22 llibres». L’ocasió de la seva redacció fou el saqueix de Roma per part dels gods l‘any 410. Davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubte la grandeça del Déu cristià, que semblava incapazç de defensar la ciutat. «A aquesta objecció (…) respon sant Agustí (…) aclarint qué és el que cal esperar de Déu i qué és el que no podien esperar d’Éll; quina és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església». 

“Al tractar-se d’una llum, la fe ens invita a endinsar-nos en ella, a explorar cada vegada més els horitzons que il.lumina per conèixer millor el que estimem. D’aquest desig neix la Teologia cristiana (…) que busca l’inteligència més profunda de l’auto-revelació de Déu, el culmen del qual és el misteri de Crist” (LF, 36). La fe “ens fa respectar més la Naturalesa doncs ens fa reconéixer-hi una gramàtica escrita” (LF, 55). 

Demanem a Déu la gràcia necessària per complir la seva voluntat i així, colze a colze amb tots els homes de bona voluntat, col.laborem en la construcció d’una nova humanitat, la civilització de l’amor, que sàpiga acollir Déu, el seu Univers creat i tots els humans, germans, com vam aprendre de Jesucrist.

2º (C) DE QUARESMA

Aquest és el meu Fill, ¡escolteu-lo!  

 L’Evangeli d’avui, diumenge 2n de Quaresma, cicle C, tracta de la Transfiguració de Jesús d’alt d’una montanya a Galilea on va pujar per resar i la seva cara i el seu vestit es tornaren blancs i espurnejats. No era una transustanciació, com pasa al celebrar Missa i la veu del Pare se sent que diu que aquest és el meu Fill, el meu elegit, ¡escolteu-lo!  (Lc 9, 28-36) i no només oir-lo. Jesús, ple de l’Esperit Sant, havia anat del Jordà al desert conduït per l’Esperit Sant (cf Lc 4, 1), i va dir als seus deixebles que “l’Esperit Sant que el Pare enviarà en el meu nom, Ell us ensenyarà tot i us recordarà totes les coses que us he dit (Jn 14, 26). L’Esperit de la veritat (…) vosaltres el coneixeu perquè roman al vostre costat i és en vosaltres” (Jn 14, 17).

Aixì Francesc ha recordat que els cristians són “evangelitzadors amb Esperit (que) vol dir evangelitzadors que s’obren sense temor a l’acció de l’Esperit Sant (…) per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresía), en veu alta i en tot temps i llocs, fins i tot a contracorrent” (Ev G, 259). “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que preguen i treballen. Des del punt de vista de l’evangelització, no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner, ni els discursos i praxis socials o pastorals sense una espiritualitat que transformi el cor” (EvG, 262).

Joan Pau II explica a l’Enc. Dominum et Vivificantem (DV, 1986) que “l’Església profesa la seva fe en l’Esperit Sant, que és “«Senyor i Donador de vida» (…) Aquesta fe ha de ser sempre enfortida i aprofundida en la conciència del Poble de Déu. Des de Lleó XIII, que va publicar en 1897 l’Encíclica dedicada a l’Esperit Sant, passant per Pius XII, que en altra Encíclica al 1943 es va referir a l’Esperit Sant com a principi vital de l’Església, on actúa conjuntament amb Crist, cap del Cos místic, fins el Concili Vaticà II que ha fet sentir la necesitat d’una nova profundització de la doctrina sobre l’Esperit Sant (…) Ens estimula també l’herència comuna amb les Esglesies orientals les quals han custodiat gelosament les riqueses extraordinaries dels ensenyaments dels Pares sobre l’Esperit Sant (…) Llegim en un document del Vaticà II: “L’Esperit Sant sens dubte obrava ja al món abans que Crist fos glorificat” (DV, 1.2.25). 

Els deixebles poden preguntar-se que, si ara també actua fora de l’Església, ¿perquè ens envia a tot el món? I pot donar peu a una exagerada supèrbia que creu que va a arreglar el món i s’oblida de l’acció de l’Esperit Sant, també dins de l'Èsglésia. Francesc recorda que “amb l’ajuda de l’Esperit Sant, podem interpretar les inspiracions interiors i els esdeveniments de la vida a la llum de les paraules de Jesús. La Història d’avui segueix sent Història de salvació” (Homilia de Pentecosta, 2014). “El món necessita homes i dones plens de l’Esperit Sant” (Pentecosta, 2015). 

Joan Pau II deixa escrit que per desgràcia, la resistència a l’Esperit Sant a l’època moderna es concentra en signes de mort que es multipliquen, encara que hi ha la certesa cristiana de que podem estar sujbectes als patiments del temps que passa però “gemeguem dins nostre anhelant el rescat del nostre cos” (DV, 3). La cristiana és una esperança indefectible com la de Abram perquè s’ha apropat Déu que és Esperit a qui se li promet una descendència com les estrelles del cel i se li anuncia que "a la teva descendència he donat aquesta terra, des del riu d’Egipte fins el Riu Gran, el riu Éufrates” (Gen 15, 18) (cf Reconciliació i penitència). 

Joan Pau II va deixar escrit que “va ser a Àsia on Déu, des del principi, va revelar i va realitzar el seu projecte de salvació. Va guiar els patriarques (cf. Gn 12) i va cridar Moisès (cf. Ex 3, 10). En la «plenitud dels temps» (Ga 4, 4), va enviar el seu Fill unigènit, Jesucrist, el Salvador, que es va encarnar com asiàtic (...) al primer mil.lenni la creu fou plantada a Europa i al segon mil.lenni a Amèrica i Àfrica, així al tercer mil.lenni es pugui recollir una gran collita de fe en aquest continent tan vast i amb tanta vitalitat» (…) Cap persona, cap nació, cap cultura és impermeable a la crida de Jesús (…) Jesús és la «bona nova» pels homes i dones de tots els temps i llocs que busquen el sentit de la seva vida i la veritat de la seva mateixa humanitat” (Exh. post sinodal Ecclesia in Asia, 1999). 

En una altra Exh. Post sinodal va escriure que “l’aportació dels fidels laics a la vida eclesial és irrenunciable, insustituïble ja que «per mitjà d’ells l’Església de Crist es fa present als més variats sectors del món, com a signe i font d’esperança i amor» (Ex. Post sinodal Christifideles laici (1988, 7) (…) laics que evangelitzen els grands horitzons de la Política, la realitat social, l’Economía, la Cultura, l’Ecología, la vida internacional, la familia, l’Educació, les profesions, el treball i el patiment” (Exh. Post sinodal Ecclesia in Europa, 2003). 

Cal recordar tot alló que les dones han fet, sovint en silenci i amb discreció. Francesc afirma que “l’última catequesi sobre la família abans del Sínode de bisbes sobre la família, ha tornat a reclamar una "Teologia de la dona", que elimini estereotips ofensius” (Aud Gral, 16-IX-2015). Adriana Valerio té escrit “Mares del Concili: 23 dones al Vaticà II”, publicat a Itàlia el juliol de 2013 al cumplir-se els 50 anys de l’apertura del Concili. Per la seva part Benet XVI, al inaugurar a Apareguda el V CELAM l’abril de 2007, va recordar que “encara avui persisteix una mentalitat masclista, que ignora la novetat del cristianisme, que reconeix i proclama l’igual dignitat i responsabilitat de la dona respecte al home. Hi ha llocs i cultures on la dona és discriminada i menysvalorada només pel fet de ser dona”. La missió divina femenina no s’esgota amb les 700 mil monjes, religioses o consagrades que hi ha actualment. 

A la 2a Lectura Pau diu: “¡estigueu així, estimats meus, ferms en el Senyor!” (Phil 4, 1), creient contra tota esperança. Dalt de la muntanya la veu de Déu se sent dir “aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo” (Lc 9, 35). Al salm responsorial, el creient resa que “el Senyor m’il.lumina i em salva” (Ps 26, 1a). 

Aquest 7è diumenge es pot considerar com fa Francesc a la Carta Patris corde que Josep és pare a l’ombra i el seu silenci persistent no contempla queixes, sinó gestos concrets de confiança. Sant Josep no pot deixar de ser el Custodi de l’Església perquè l’Església és l’extensió del Cos de Crist a la Història.

CAMINEM JUNTS EN L'ESPERANÇA

Diumenge 1º-C de Quaresma  (9-III- 2025)

 

Avui primer diumenge de Quaresma, cicle C, es llegeix a la 1ª Lectura que “el Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i braç poderós” (Deut 26, 4-10) i Israel va creuar un desert per arribar a la terra promesa que regalima llet i mel. Així és la vida de l’home sobre la Terra i que la fe ensenya que el final és una maravella que ni ull a vist ni ningú és pot imaginar el que Déu té preparat pels qui l’estimen. 

Al Misatge de Francesc d’aquesta Quaresma de 2025 explica que “amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem la pelegrinació anual de la santa Quaresma, en la fe i en l’esperança. L’Església, mare i mestra, ens invita a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per poder celebrar amb gran alegria el trionf pascual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort. Caminem junts en l’esperança  per descobrir les trucades a la conversió que la misericòrdia de Déu ens dirigeix a tots, de manera personal i comunitaria”.

 

La Quaresma son dies al desert, cosa bona o dolenta, segons; al llenguatge bíblic és un lloc geogràfic inhospit, perillós per la vida, lloc sense aigua i aliments per a viure, i poblat de fires (cf Gén. 2, 5; Is. 6, 11; Lev. 16, 10; Is. 13, 21). 

Molts s’han anat al desert llensats per morir de fam i de sed com Llorens d’Arabia però Agar i el seu fill Ismael fugint de Sara es van anar al desert de Paràn i allí els va citar Déu. 

El desert és una figura bíblica riquíssima en significat per la nostra vida de fe. La vida de deixeble que segueix a Jesús necessita de moments de desert, en els quals ens deixem conduir pel Senyor per quedar-nos a soles amb ell. 

Jesús es va retirar al desert, no fugint del mundanal món sino conduit per l’Esperit, i on va estar 40 dies i per ser temptat pel dimoni. No va menjar res en aquests dies i, al cap d’ells, va tenir fam (cf. Lc 4, 1-13). 

Molts cristians al principi van fugir per por a fallar per les persecucions. Pau (†342 amb 113 anys) va morir al desert de la Tebaida, a on va fugir per la persecució de Decio, doncs no se sentia amb forces per soportar els turments. Va passar 90 anys sense veure a ningú fins que va anar a visitar-lo sant Antoni abat, ja vell també i que es va trobar amb un ancià centenari que esperava sonrient la mort. Macari “el vell” (†391), deixeble de sant Antoni, va morir al desert d’Escitia (Egipte) desprès de mès de 60 anys retirat ja que va decidir fugir dels perills del món. Altres ho feien per evitar l’episcopat. Joan Baptista no ho va fer per fugir del món i Elies tampoc. 

El desert no és tan sols un lloc físic sinò també un temps privilegiat per l’encontre amb Déu amb una interrupció de les tasques pròpies de la vida i oferir-li un moment per contemplar-lo i escoltar-lo. Ja el profeta Osees ho deia: "Per aixó vaig a seducir-la, la portaré al desert i li parlaré al cor" (Os. 2, 16), llenguatge esponsal que utilitza Osees per describir la relació entre Déu i el seu poble, apreciant com l’iniciativa del desert parteix de Déu i on es revela. Al desert Déu no ens abandona, al contrari, ens cuida, ens protegeix i ens alimenta. Jesús travessa per aquesta experiencia i Marc utilitza una paraula provocadora per revelar la profunditat d’aquesta experiència: "l’Esperit el va empènyer al desert" (Mc 1, 12). 

El missatge de Francesc la Quaresma de 2019 comentava que “si l’home viu com a fill de Déu, si viu com a persona redimida que es deixa portar per l’Esperit Sant (cf. Rom 8, 14), beneficia també a la creació, cooperant en la seva redempció (…) Quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap el proisme i les altres criatures -i també cap a nosaltres mateixos- que porten a la explotació de la creació, de les persones i del medi ambient (…) Es una crida a abandonar l’egoisme i a adreçar-nos cap a la Pasqua de Jesús”. 

La vida pública de Jesús ens mostra molts moments en que es retira a llocs desolats, o de matinada quando tots dormen i hi ha silenci, o dalt de la montanya, per pregar i estar tot sol amb el seu Pare Déu; es retira per l’oració al hort amb els seus amics més íntims a pregar al Padre… els condueix a participar del seu desert (cf Mc. 14, 32ss). Tots podem tenir un temps diari de desert, un moment per poder fer silenci exterior, oblidar les preocupacions i alegries, silenciar la nostra veu per dexar-nos acaronar per la presència de Déu que és amb nosaltres.

Cada Dimecres de Cendra s’inicia la Quaresma, temps de preparació del triduo pasqual mijançant la conversió, la mortificació i la penitència, imitant els 40 dies que Jesús va estar al desert preparant la seva tasca apostólica, redemptora. El dejuny és un únic menjà normal diari que es per avui i el Divendres sant, per els més grands fins els 59 anys cumplerts. L’abstinència a Espanya és de carns i productes càrnics que es fa avui i tots els divendres de Quaresma per els mès grans de 14 anys. 

El Psalm responsorial d’avui (salmo 50) resa “Misericòrdia, Senyor, hem pecat. Per la teva immensa misericòrdia, Senyor, purifícam dels meus pecats. Crea en mi, Senyor, un cor pur, un esperit nou per cumplir els teus manaments. Jesús va dir als seus deixebles: "Tingeu cura de no practicar les vostres obres de pietat davant dels homes (…) Quan feu oració, no sigueu com els hipòcrites (…) Quan dejuneu, no poseu cara trista perquè la gent noti que esteu dejunant” (Mt 6, 1-6.16-18). 

Al beneir la cendra que es posa al cap dels fidels, es resa a Déu Pare “que el exercici de la penitència quaresmal ens obtingui el perdó dels pecats i una vida nova a imatge del teu Fill ressuscitat”. A la 2a Lectura es llegeix el que diu Pau als cristians de Roma i de qualsevol lloc, que “no hi ha distinció entre jueus i grecs perquè un mateix és el Senyor de tots” (Rom 10, 8-13).

PARLANT S’ENTÉN LA GENT

Sobre el diàleg entre els homes

Cada any el 28 de gener es commemora el trasllat el 1369 a Toulouse de les restes mortals de Tomàs d’Aquino (7-III-1274 amb 49 anys) a qui Benet XVI va dedicar tres catequesi en 2010 i va dir d’ell que " va aconseguir instaurar-ne una relació fructífera amb el pensament àrab i hebreu del seu temps, al punt de ser considerat un mestre sempre actual de diàleg amb altres cultures i religions (…) va saber presentar aquella admirable síntesi cristiana entre raó i fe que per a la civilització occidental representa un patrimoni preciós" (Àngelus 28-I-2007). També va afirmar que va demostrar l’autonomia de la raó humana i va aportar el separar la Filosofia de la Teología quan els teòlegs usaven només conceptes platònics. Ell partia del precristià Aristòtil que sense fe ni revelació va arribar a Déu i al coneixement de la llei moral natural i va demostrar que la raó acull la veritat en virtud de la seva evidència intrínseca mediata o inmediata. A la 3ª catequesi va recordar que ensenya que la fe en Déu es raonable (cf Aud Gral 23-VI-2010). Al 2023, al 700 aniv de la seva canonització, Francesc va escriure una carta parlant d’ell. Opino que Tomàs, amb la sueva Metafísica aristotèlica i la teoria de “les causes segones” va posar les bases intel.lectuals de la vertadera secularització o manera correcta de treure endavant aquest món, vencent el laicisme i el clericalisme. Celebrant Missa el dia de sant Nicolau Tomàs va veure que el se ingent i magnífic treball intel.lectual era “palla”. Va morir de sobte camí al Concili de Lyon i per aixó n'hi han interpretacions diferentes de perquè va ocòrrer.

L’obertura proclamada pel Concili Vaticà II fa que l’actual política de la Santa Seu, al revés que en els segles passats, sigui fomentant el diàleg. Benet XVI el 21-X-2007 va inaugurar a Nàpols l’«Encontre mundial de líders religiosos» convocat per la Comunitat de sant Egidi i la diócesi napolitana als 21 anys del primer que es va convocar a Assís per Joan Pau II. El 2024 l’Encontre va ser a Azerbaiyán amb l’assistència de 300 líders religioss sota el títol “Les Religions del món per un planeta verd”. 

El 27 d’octubre de 2011 va ser l’«Encontre Interreligiós d’Oració» a Assís, en el 25º aniv. del primer convocat per Joan Pau II el 1986. El cardenal Jean-Louis Tauran, llavors President del «Consell Pontifici pel Diàleg Interreligiós» va manifestar que “el diàleg no és una conversa entre responsables religiosos o creients de varies religions; no és una negociació de tipus diplomàtic (…) és un espai pel testimoni recíproc entre creients que pertanyen a religions diverses, per conèixer més i millor la religió de l’altre i els comportaments étics que d’ella broten. Al mateix temps permet corregir imàtges equivocades, eliminar prejudicis i estereotips falsos”. 

Al llarg dels XXI segles de cristianisme, mai ha mancat qui a títol personal hagi promogut el diàleg encara que no fos la política vaticana. Donant un cop d’ull al Santoral es pot veure a Beato (†800 amb 70 anys) que va ser un sant abat a Liébana enfrontat sobretot al adopcionista Elipando, bisbe de Toledo, que ho era por ser pastoralment més correcte en el diàleg amb l’Islam i políticament correcte per posar terra pel mig amb Roma. Pere Canisi (†1597 amb 76 anys), neerlandès canonitzat el 1925, un dels primers companys de sant Ignaci, va redactar tres Catecismes que es van traduir a 24 idiomes. Benet XVI ho va citar (Aud Gral 8-II-2011) recordant que "en un moment històric de forts contrastos confessionals, va evitar les asprors i la retòrica de la ira, cosa rara en aquella època de contrastos entre cristians, centrant-se en la presentació de les arrels espirituals i la revitalització de la fe a l’Església". Francesc en va parlar d’ell (maig 2019) en el seu encontre amb els jesuïtes rumanesos i els va recordar que Canisio era l’home de la disputa mentre Fabro era l’home del diàleg. 

Ana Mª Javouhey (†1851 amb 72 anys), beatificada per Pius XII, va fundar a França la Congregació de sant Josep de Cluny per atendre malalts i educar a les nenes, buscant promoure un diàleg optimista entre fe, cultura i vida a través de l’educació oberta, universal, formant persones lliures que cerquin la veritat, respetin la diversitat i siguin protagonistes del seu pròpi desenvolupament. 

Focolars amb Chiara

Chiara Lubich (†2008 con 88 años), co-fundadora d’els Focolars, ella mateixa va explicar que “Trento, 1944. En un refugi antiaèri, obrim per casualitat l’Evangeli a la pàgina del testament de Jesús, "que tots siguin un, Pare, com jo en tu". Aquelles paraules semblaven il.luminar-se una a una. Aquell "tots" hauria sigut el nostre horitzó. Aquell projecte d’unitat, la raó de la nostra vida (…) Cada dia creixen al nostre voltant persones de totes les edats i condicions socials. S’apaguen odis i rancúnies. Moltes famílies es recomponen". Al seu funeral es va llegir la Carta de Benet XVI en què traça un perfil de la fundadora de l’Opus Mariae, pionera del carisma de la unitat i del diàleg entre cristians i persones d’altres religions. Roger Schultz, “germà Roger“ (†2005 amb 90 anys), fou el fundador de la Comunitat ecumènica de Taizé a la Borgonya francesa i Benet XVI, en el seu aniv 1º de la seva mort va dir que “el seu testimoni cristià de fe i de diàleg ecumènic ha sigut un ensenyament preciós per generacions senseres de joves” (Aud Gral, 16-VIII-2006). Va ser apunyalat per una dona desequilibrada mentalment, durant l’oració vespertina en presència de molts milers, sobretot joves. El dia anterior de la seva mort, havia escrit una carta al Papa en què li assegurava l’intenció de la seva Comunitat ecumènica de «caminar en comunió amb el Sant Pare». 

Vesakh 

El Vaticà cada any envia un missatge als hinduistes que celebren Diwali o Deepavali, “filera de làmpades d’oli”, una antigua festa religiosa de persones a la recerca de l’Absolut. La festa, variable en la data, representa la victoria de la veritat sobre la mentida, la llum sobre les tenebres, la vida sobre la mort, el bé sobre el mal. El missatge del Vaticà al 2024 va ser amb el tema: «Hindús i cristians: promoure l’harmonia enmig de la diversitat i malgrat les diferències».  La Vesakh es l’anual festivitat al pleniluni d’estiu, al mes lunar budista que cau a l’abril-maig, que celebren sent dia no laborable i recorden a Siddhartha Gautamá, el Buda, acudint a temples i fent ofrenes. El Vaticà dirigeix un missatge anual als budistes per felicitar-los i el 2024 va ser titulat “Cristians i budistes: treballant junts per la pau a través de la reconciliació i la resiliència”. 

Cada 15 de febrer es commemora als Màrtirs coptos (15) assassinats pel terrorista Estat Islàmic el 2015 i inclosos al MR per Decret de Francesc com a signe de la comunió espiritual que uneix les dos Esglésies i declarat juntament amb el Papa copto Tawadros per l’aniv de l’Acord històric de Pau VI i Shenouda el 1973 que va marcar la fi d’una disputa teològica que es remuntava al Concili de Calcedònia al 451, i va posar les bases per un fructífer diàleg entre l’Església catòlica i tota la família d’Esglésies Ortodoxes orientals. Josep Gabriel del Rosari Brochero (†1914 amb 74 anys), canonitzat el 2016, el 2º sant argentí, conegut com el “cura Brochero”, va dir d’ell Francesc que era un capellà amb olor d’ovella i que va entendre el Vaticà II. Era un home de periferia, de diàleg, que anava a l’encontre dels altres i entenia que l’evangelització estava unida al progrés i a la dignitat de l’home. Elizabeth Hesselbald (†1957 amb 87 anys), canonitzada el 2016, era una infermera sueca que es va convertir al catolicisme i va fundar l’Ordre del «Santíssim Salvador de Santa Brígida», conegudes com “brigidines”. Els jueus la consideren "justa entre les nacions" per la seva labor a favor del poble jueu durant la 2GM i va propiciar el diàleg interreligiós i va lluitar contra el racisme. 

El 13-XI-1998 Joan Pau II va entronitzar la rèplica construïda a Roma de l’imatge de Ntra Sra de Lujàn i declarada per Pius XI Patrona de Argentina, Paraguai i Uruguai. Va dir el Papa que «a la cruïlla del tercer mil.lenni t’encomano, Mare santa de Lujàn, la patria argentina (…) i el diàleg solidari dels empresaris, treballadors i polítics. Pierre Claverie (†1996 amb 58 anys), bisbe d’Oràn, Algèria, dominic argelí va ser assassinat per terroristes islàmics amb altres 18 religiosos, beatificats el 2018. Pierre era un home de diàleg que va participar en numbrosos encontres entre cristians i musulmans, i deia que “la religió pot desencadenar una de les pitjors formes de fanatisme (…) Totes les religions corren el perill de ser utilitzades com a instrument d’opresió i alienació. No deixem que la lectura literal dels textos sagrats asfixiï l’Esperit”. Mateu Ricci (†1610 amb 58 anys) es citat per Benet XVI en diverses ocasions, i va escriure una carta al 2010 pel 4º centenari de la seva mort, i diu que va teixir “un diàleg profitós entre Occident i l’Orient portant a terme, alhora, una incisiva acció de radicació de l’Evangeli en la cultura del gran poble xinès. El seu exemple segueix sent avui model d’encontre entre la civilització europea i la xinesa”.

JESÚS A LA SINAGOGA DE NATZARET

Maria és el model de qui escolta la Paraula de Déu i la compleix

 

L’Evangeli d’avui diumenge 3è del TO, cicle C, conta que Jesús a la sinagoga de Natzaret, com Esdras, va llegir dempeus el pasatge d’Isaïes (cf Lc 4, 14-21) i a la 1ª lectura del llibre de Nehemies es diu que “Esdras va portar el llibre de la Llei, el va llegir una part a la plaça al davant de la porta de l’Aigua, des de l’alba fins al migdia en presència dels homes, les dones i tots els que tenien ús de raó; i els oïdes del poble estaven atents al llibre de la Llei. L’escriba Esdras estava dret sobre una estrada de fusta aixecada para l’ocasió. Esdras va obrir el llibre als ulls de tot el poble -doncss estava més alt que tot el poble - i a l’obrir-lo, el poble senser es va posar dempeus”” (Ne, 8, 1-10). 

Esdras va ser un profeta d’Israel, d’estirp sacerdotal, desterrat a Babilonia sent jove. Va ser la principal autoritat fins que va arribar Nehemies. Els jueus le digüen el “príncep dels doctors de la Llei”. A l 'any 7è d’Artajerjes va ser enviat a Jerusalem per posar ordre al retornar de l’exili. Amb mil cinc-cents jueus i uns centenars de levites i servidors del temple, va pujar a Jerusalem per a la solemne assemblea. Després es va tornar a Pèrsia. 

Benet XVI a la Carta Porta fídei (PF, 2011) animava a “redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i resada, i reflexionar sobre el mateix acte amb el que es creu, és un compromis que tot creient ha de fer pròpi” (PF, 9). Diu el Concili que “el zel per promoure i reformar la Litúrgia es considera, amb raó, com un signe de les disposicions providencials de Déu en el nostre temps, com el pas de l’Esperit Sant per la seva Església” (Sacrosantum Concilium, 43). Joan Pau II recorda a la Enc Ecclesia de Eucharistia (EdE, 2003) que “la Litúrgia cristiana ha nascut en continuitat amb les paraules i gestos de Jesús i desenvolupant l’herència ritual del judaisme (…) la senzillesa dels gestos conté l’abisme de la santedat de Déu” (EdE 48). Per lo sentit avui a la Litúrgia de la Paraula i els gestos de Jesús i Esdras, salta la pregunta ¿dempeus, asseguts o de genolls? L’actual reforma simplifica perquè es volt tornar a la simplicitat evangèlica i rebutjar les complicacions del barroquisme, les duplicitats o triplicitats rebudes. Però fan resistència a les reformes els que tenen el cor i la ment tancats i claman amb l’excusa del immovilisme infidel. 

A santa Marta el Papa Bergoglio comentava la necessitat d’alliberar-se dels “hàbits” per deixar espai a les “sorpreses de Déu” (Homilia 18-I-2016)". Jesús ensenya ser  homes “oberts” per exemple quan els fariseus es queixen que els deixebles no dejunen i semblen argumentar que sempre s’ha fet així y diuen ¿per qué no fan dejuni?" (cf Mc 2, 18-22). Els papes postconciliars constaten i reafirmen l’influx benèfic que ha tingut per la vida de l’Església la actual reforma posada en marxa a partir del Concili Vaticà II i la validesa de la renovació litúrgica, la qual cosa té encara riqueses no descobertes del tot. Joan Pau II afirma que “al segle XX, especialment a partir del Concili, la comunitat cristiana ha guanyat molt en la manera de celebrar sobretot l’Eucaristia. Cal insistir en aquest sentit” (NMI, 35). A  santa Marta Francesc comentava que “l’actitut dels que diuen que «sempre s’ha fet així» en realitat prové d‘un cor tancat. En canvi Jesús ens va dir que «Vaig a enviar l’Esperit Sant i us portarà a la veritat completa», per tant, si vosté té el cor tancat a la novetat de l’Esperit, mai arribará a la veritat plena” (Homilia 18-I-2016). Jesús llegeix dempeus a la sinagoga el text d’Isaïes i assegut comenta que avui s’ha cumplert aquesta escriptura que acabeu de sentir. Cumplert vol dir que s’ha entès i es viu allò escoltat. 

Aquest tercer diumenge del TO (26-I-2025), es celebra el “Diumenge de la Paraula de Déu” que ha instituit Francesc dins o prop de l’Octavari d'oració per l'unitat dels cristians i ja que expresa un valor ecumènic. Al Decret corresponent es llegeix que “sovint es donen tendències que intenten monopolitzar el text sagrat relegant-lo a certs cercles o grups escollits. No pot ser així. La Bíblia no pot ser només patrimoni d’alguns i encara menys una col.lecció de llibres per uns pocs privilegiats. Pertainy, en primer lloc, al poble convocat per escoltar-la i reconèixer-se en aquesta Paraula”. No deixa de copejar la ment i el cor la frase popular de “parli’m, pare, que per aquí m’entra i per aquí em surt”. 

Joan Pau II a Fides et ratio (n. 11) escriu que “ho diu el Concili amb paraules eloqüents: “«Déu va parlar als nostres pares en dferents ocasions i de moltes maneres pels profetes. Ara en aquesta etapa final ens ha parlat pel seu Fill» (Heb 1, 1) doncs va enviar al seu Fill, la Paraula eterna, perquè habités entre els homes y els expliqués l’intimitat de Déu. Ell, amb la seva presència i manifestació, amb les seves paraules i obres, signes i miracles, sobretot amb la seva mort i gloriosa resurrecció, amb l’enviament de l’Esperit de la veritat, porta a plenitud tota la revelació” (Dei Verbum, 8). 

Cirili i Metodi

A l’Enc. Slovarum apostoli (SA, 1985) explica que “el Príncep Rastislau testimonia en carta a l’Emperador Miquel III que «han arribat fins a nosaltres nombrosos mestres cristians d’Itàlia, de Grècia i d’Alemanya (…) però nosaltres no tenim a ningú que ens guiï a la veritat i ens instrueixi d’una manera comprensible». Llavors és quan Constantí i Metodi van ser invitats a partir. Per tal fi van voler (…) ser part d’aquells pobles i compartir en tot la seva sort” (SA, 9). 

A l’Exh. Christifidelis laici (ChL, 1988) escriu que “per descobrir la concreta voluntat del Senyor sobre la nostra vida són sempre indispensables l’escolta pronta i dòcil de la Paraula de Déu i de l’Església, l’oració filial i constant, la referència a una sàvia i amorosa direcció espiritual, la percepció en la fe dels dons i talents rebuts i al mateix temps de les diverses situacions socials i històriques en què s’està immers” (ChL, 58). 

Francesc deixa escrit a l’Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “l’Església, que és deixebla missionera, necessita crèixer en l’interpretació de la Paraula revelada i en la comprensió de la veritat. El treball dels exègetes i dels teòlegs ajuda a «madurar el judici de l’Església». D’altra manera també ho fan les altres ciències” (EvG, 40). Afegeix que “no és lo mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és lo mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és lo mateix poder escoltar-lo que ignorar la seva Paraula, no és lo mateix poder contemplarlo, adorar-lo, descansar en Ell, que no poder fer-lo” (EvG, 266). “La Paraula de Déu també ens invita a reconèixer que som poble: «ara sou poble de Déu» (1Pe 2, 10) (…) estar prop de la vida de la gent” (EvG, 268). 

A Veritatis splendor (VS, 1993) el Papa Wojtyla comenta que Maria, la mare de Déu “acollint i meditant en el seu cor esdeveniments que no sempre pot comprendre (cf. Lc 2, 19), es converteix en el model de tots aquells que escolten la Paraula de Déu i la compleixen (cf. Lc 11, 28) i mereix el títol de «Seu de la Saviesa» (VS, 120).

L‘AMOR DE DÉU COM EL CONJUGAL

Moltes vegades hem actuat redoblant l’atac al món decadent

 En aquest diumenge 2n del TO, cicle C, el passatge evangelic a la Litúrgia de la Paraula narra que Jesús va començar els seus miracles no pas a un lloc sagrat o un temple sinò a Canà de Galilea, asistint a un casament i convertint aigua en vi molt bo (Jn 2, 1-12). Segons Eusebi de Cesarea (+339) Cleofàs era germà de sant Josep així que potser que el nuvi fos el cusí Simó el “cananeu”, germà de Jaume “el menor”, Judes i Josep, els anomenats “germans” de Jesús (cf Mt 13, 55-56), o sigui cosins i la seva mare Maria cunyada. Estant Jesús amb els seus pel llac de Tiberíades, el seu cosí i també deixeble es normal que els invités al casament. Va anar Jesús amb els 4 primers: Andreu, Pere, Joan i Jaume “el major”. 

A la 1ª Lectura Isaïes diu que “l’alegria que troba el marit amb la seva esposa la trobarà el teu Déu amb tu” (Is 62, 5) i Benet XVI escriu a Deus caritas est (DCE, 2005) que “la relació de Déu amb Israel és il.lustrada amb la metàfora del prometatge i del matrimoni” (DCE, 9). Sens dubte cap afirmar que l’alegria és tant del marit com de l’esposa. Aquest miracle a Canà ho segueix fent Déu al llarg dels segles amb la mateixa finalitat encara que amb detalls diferents perquè Jesús és el Redemptor universal de tots els homes.

Conta la Història que Hugo Canefri (†1233 amb 65 o 85 anys ja que es dubta si va nèxer el 1148 o el 68), membre de l’Ordre de sant Joan del Hospital, avui l’Ordre de Malta i llavors dels hospitalaris o sanjoanistes, entre altres miracles, va treure aigua d’una roca tan sols amb el senyal de la creu i avui dia encara raja. Hugo va participar a la 3ª creuada i al retornar va ser nomenat capellà de l’Encomana del Hospital a Génova. La seva mare Valentina era germana del papa Inocenci IV. 

Francesc invitava a entrar al misteri considerant que Crist “s’auto revela convertint uns 600 llitres d’aigua en vi del bo” (Homilía, 10-II-2014). Deia Benet XVI que “el missatge cristià és performatiu. Es a dir, l’Evangeli no és només una comunicació de realitats que s’en poden saber sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida” (Spe salvi, 2).

A la llum d’aquest passatge evangèlic que l’Església ofereix avui, la ment humana no pot menys que clamar ¡què n’és de gran l’amor conjugal! perquè Déu ho possi per explicar el seu, diví, infinit. No sempre ha sigut així doncs n’hi ha qui nega la seva bondat ja que sant Agustí (s IV), sant Jeróni (s V) o sant Isidor de Sevilla (s VII) i el papa Gregori «magne» (+604) opinaven que la sexualitat conjugal és intrínsecament dolenta. Ja el papa Sirici (384-399), succesor de sant Dàmas, va ser el primer en decretar obligatoria la continència conjugal d’els sacerdots casats perquè l’amor conjugal el consideraven una brutísia. En aquells temps només Joan Damascé (+749 amb 74 anys), insigne teòleg bizantí, l’Aquinat d’Orient, era rara avis -que dirien els clàssics- doncs elogia les virtuts del matrimoni i els beneficis de la sexualitat marital que pot sorprendre per la seva claretat. Dintre dels càtars, els adeptes creientes duien una vida relaxada i immoral i el grup dels perfectes feien una vida ascètica dura, pelegrinant i estaven obligats al celibat i al dejuni rigurós o endura. 

Hormisdas

Pau recomenava viure com ell que no estava casat (1Cor 7, 36-38) encara que no sembla que tingués aversió al matrimoni ja que le diu sacramentum magnum però potser estigués de tornada després de veure que en molts l’unió carnal no els donava la felicitat sumiada i l’adulteri era el “pa nostre de cada dia”. Hormisdas (514-23) va ser un Papa casat i sant, i el seu fill Silveri (536-37) també fou Papa, casat i sant. Joan Pau II va aprovar el Cànon 375 de l’Església Catòlica Oriental que honra el sacerdoci casat i Benet XVI va concedir la solució jurídica d’un Ordinariat als anglicans convertits al catolicisme i així va donar entrada als sacerdots i als bisbes cristians exanglicans i casats. 

Ja al segle I dC va aparèixer la secta jueva cristiana dels “encratites”, en grec “continents”, que vivien un ascetisme rigorista que prohibia la carn, el vi i l’ús del matrimoni. Després aparegué la secta dels “apostòlics”, uns extravagants i radicals ja detectats per sant Epifani (+403) i que també rebutjaven el matrimoni per impur i van reaparèixer el 1114 a Soissons, arribats d’Orient per Itàlia. Era una societat secreta que, entre altres aberracions, continuava condemnant el matrimoni mentre es lliuraven a pràctiques immorals, gloriant-se de portar la vida dels primers apòstols. 

El Concili Vaticà II a la Const. Gaudium et spes (GS, 1965) dedica els nn. 47 a 52 al matrimoni i la família afirmant que “el benestar de la persona i de la societat humana i cristiana està estretament lligat a la prosperitat de la comunitat conjugal i familiar. Per aixó els cristians, juntament amb tots els que tenen en gran estima aquesta comunitat, s’alegren sincerament dels diversos mitjans que permeten avui als homes avançar en el foment d’aquesta comunitat d’amor i en el respecte a la vida i que ajuden als esposos i pares en el cumpliment de la seva excelsa missió (…) el Concili (…) pretrén il.luminar i enfortir els cristians i tots els homes que s’esforçen per garantitzar i promoure l’intrínseca dignitat de l’estat matrimonial i el seu valor eximi” (GS, 47). 

L’Exh. Amoris laetitiae (AL, 2016) té la proposta de Francesc per estimular i valorar els dons del matrimoni i de la família, animant a sostenir un amor fort i ple de valors (cf AL, 5). I diu que “tenim que ser humils i realistes per reconèixer que de vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes (…) ha ajudat a provocar el que avui lamentem per la qual cosa ens correspon una saludable reacció d’autocrítica. Per altra part, amb freqüència presentem el matrimoni de tal manera que (…) ha quedat opacat per un accent gairebé excloent en el deure de la procreació” (AL, 36). I una mica més endavan explica que “moltes vegades hem actuat a la defensiva i gastem les energies pastorals redoblant l’atac al món decadent (…) Molts no senten que el missatge de l’Església sobre el matrimoni i la família hagi estat un clar reflex de la predicació i de les actituts de Jesús” (AL, 38). 

Benet XVI a l’Enc. Deus caritas est (DCE, 2005) dedica la 1ª parte a l’amor humà i diví recordant que “l’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida (...) El terme «amor» s’ha convertit avui en una de les paraules més utilitzades i també de les que més s’abusa, a la qual donem accepcions totalment diferentes (…) no podem fer cas omís del significat que té aquest vocable en les diverses cultures i en el llenguatge actual” (DCE, 2). Segueix explicant que “el cristianisme, segons Friedrich Nietzsche, hauria donat a beure a l’eros un verí el qual encara que no el va portar a la mort, el va fer degenerar en vici. El filòsof alemany va expressar d’aquesta manera una apreciació molt difosa: l’Església, amb els seus preceptes i prohibicions, ¿no converteix potser en amarg lo més bell de la vida? ¿Potser no posa cartells de prohibició precisament allà on l’alegria, predisposta en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar alguna cosa divina?” (DCE, 3). El sexe en moltes persones és un tabú i asenyalat per la condemnació però Francesc recorda que “el matrimoni és un «do» del Senyor (…) Aquest regal de Déu inclou la sexualitat” (AL, 61). 

Els criats a Canà van omplir de gom a gom les gerres (usque ad súmmum) i no a mitges amb la qual cosa Déu no va tenir cap inconvenient en convertir els 600 litres d’aigua en vi boníssim, millor que l’anterior. Conformar-se a fer les coses a mitges o enganyar-se pensant que “ja val” no és l’exemple dels criats que van obeir a Jesús que els hi va dir que omplíssin les gerres d’aigua i així feient el que Maria els havia dit, “feu el que Ell us mani”, cosa que també segueix dient avui als seus fills.