2º DIUMENGE D'ADVENT (CICLE a)

Vingè Joan baptista al riu jordà

No acumular riquesa i éxit social a tota costa

A l’Evangeli d’avui, 2º diumenge d’Advent, cicle A, diu Mateu que “en aquells dies va apareixer Joan  Baptista (…) Com veiés que venien al seu baptisme molts dels fariseus i dels saduceus, els va dir: «Raça d’escurçons, ¿qui us ha ensenyat a fugir de la ira que ha de venir? (…) no us justifiqueu interiorment (…) Jo us baptejo amb aigua (…) però qui ve després de mi (…) us baptejarà en l’Esperit Sant i en foc» (Mt 3, 1-12).

A la 1ª Lectura es llegeix que l’Esperit Sant “no judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir. Farà justicia als desvalguts, sentenciarà amb rao a favor dels pobres del país” (Isaïes 11, 1-10). La resposta del salm responsorial resa “que el benestar floreixi als seus dies i mesos i anys abundi la pau. Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps resp 71). 

L’Esperit Sant és el protagonista de tot i no sense la cooperació humana, lliure i responsable. Maria va concebre Jesús per obra de l’Esperit Sant i els acompanyem cap a Betlem amb sant Josep. Afirma Benet XVI que "mirant la Història de l’època postconciliar es pot reconèixer la dinàmica de la veritable renovació, que sovint ha adquirit formes inesperades en moviments plens de vida i que fan gairabé tangible l’inesgotable vivacitat de l’Església, la presència i l’acció eficaç de l’Esperit Sant" (Missa crismal del Dijous Sant de 2012). 

Joan Pau II a Dominum et vivificantem (DV, 1986) recorda que “l’Església profesa la seva fe en l’Esperit Sant, que és «Senyor i donador de vida» (…) que “va parlar per boca dels profetes” com es llegeix avui amb Joan Bta (…) L’Esperit Sant que procedeix del Pare i del Fill (…)  és una Persona divina que està al centre de la fe cristiana i és la font i la força dinàmica de la renovació de l’Església (...) En la perspectiva d’un cel i una Terra que “passaràn”, l’Església sap bé que adquireixen especial eloqüencia les “paraules que no passaràn” (DV, 2). Són les paraules de Crist sobre l’Esperit Sant, font inesgotable de l“aigua que brolla per a la vida eterna” (Jn 4, 14). 

Segueix dient  que “al nostre segle (…) s’ha manifestat de manera especial per mitjà del Concili Vaticà II. L’ensenyament d’aquest Concili està essencialment impregnat per la veritat sobre l’Esperit Sant, ric magisteri que conté propiament tot alló que “l’Esperit diu a les Esglésies” en la fase present de la Història de la salvació” (DV, 26). Un bon grapat de fets actuals són majoritariament tot just els oposats als d’Isaïes promesos per l’era mesiànica. “L’Esperit transforma el món humà des de dins, des de l’interior dels cors i de les conciències” (DV, 59). Segueix dient Wojtyla que “l’Esperit Sant és l’únic que pot ajudar a les persones a alliberar-se dels vells i nous determinismes, descobrint la veritable llibertat” (DV, 60). 

Camí a Betlem, a 100 km al sud de Natzaret, una setmana de viatge: dona per parlar llarg i estès sobre alló que ocurreix i per què ocurreix així. Ja és diu que el Messies “salvarà els pobres que reclamin, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps resp. 71, 12-13). Però actúa a través de la correpondència humana per la que “els cristians (…) contribueixen a la múltiple “renovació de la faç de la Terra” col.laborant amb els seus germans (…) com deixebles de Crist que obra per virtut del seu Esperit en el cor de l’home, despertant l’anhel del segle futur, alentant, purificant i enfortint” (DV, 60). 

Ratzinger diu que “amb l’acció de l’Esperit Sant, les maneres de seguir Jesucrist dins l’Església són innombrables. Tan diversos com ho són els cristians“ (Benet XVI. Ecclesia in Orient, 13). “En aquesta regió (Orient Mitjà) hi ha fidels natius pertanyents a les venerables Esglésies orientals catòliques «sui iuris»: l’Església patriarcal d’Alexandria dels coptos, les tres Esglésies patriarcals d’Antioquia dels grec-melquites, dels siris i dels maronites; el Patriarcat de Babilònia dels caldeus i la de Cilicia dels armenis” (EinO, 2). Segeix Ratzinger dient que “des de fa bastants anys, els moviments eclesials i les noves comunitats (la llista és inacabable) estàn presents en l’Orient Mitjà. Són un do de l’Esperit a la nostra època. No s’ha d’apagar l’Esperit (cf. 1Ts 5, 19) (…) La’Església catòlica a l’Orient Mitjà s’alegra del testimoni de fe i de comunió fraterna d’aquestes comunitats on es reuneixen cristians de varies Esglésies, sense confusió ni proselitisme” (EinO, 87). 

Lleó XIV en la recent  visita pastoral a Turquia va instar a aquesta comunitat a “forjar «llaços d’unitat» amb altres cristians i amb persones d’altres religions, com invitació a convertir-se en promotors de la pau”. En la solemnitat de Crist Rei va dir a l’homilia que “les grans civilitzacions ens han regalat la mùsica perquè puguem manifestar alló que portem al fons del nostre cor i que no sempre poden expressar les paraules”. 

En la seva Exh Dilexi te explica que “al compromis concret pels pobres també és necessari associar un canvi de mentalitat que puga incidir en la transformació cultural. En efecte, l’il.lusió d’una felicitat que deriva d’una vida acomodada mou a moltes persones a tenir una visió de l’existència basada en l’acumulació de la riquesa i de l’éxit social a tota costa, que s’ha d’aconseguir també en detriment dels altres i beneficiant-se d’ideals socials i sistemes polítics i econòmics injustos que afavoreixen els més forts” (Dilexi te, 11). 

L’Església, unida a la Verge Mare es dirigeix incesantmente com Esposa «¡Vina!». L’oració de l’Església és aquesta invocació incesant en la que l’Esperit mateix intercedeix per nosaltres»; en certa manera Ell mateix la pronuncia amb l’Església i a l`Església”. (DV, 66).

Diumenge 1r (cicle A) Advent 2025

La seva misericòrdia arriba de generació en generació

  

S’inaugura el temps litùrgic d’Advent per preparar la segona i definitiva vinguda de Jesucrist recordant o revivint la seva primera en carn humana, a l’estable de Betlem. El passatge evangèlic que es proclama avui, Mateu diu que “el  mateix que en temps de Noéè, auxí serà la vinguda del Fill de l’Home (…) Vetlle, doncs ja que no sabeu quin dia vindrà  vostre Senyor” (Mt 24, 37-44). 

A la 1ª lectura d’avui es diu que “el que va veure Isaïes, fill d’Amós, tocant a Judà i Jerusalem. Succeiderà en dies futurs” (Is 2, 1–5). También ahora es al revés. 

A cada Missa ens preparem per la seva arriba dient «¡vina, Senyor Jesús! mentre esperem la gloriosa vinguda de Nostre Senyor Jesucrist». Al resar el salm responsorial “anem alegres a la casa del Senyor”, surgeix la pregunta ¿Què esperem? L’antífona pre Evangeli avui resa “mostreunus, Senyor, la vostra misericòrdia i doneunus la volstra salvació”. Francesc va dir que “la porta de la Misericòrdia és sempre oberta. És un tornar a alló essencial, redescubrir alló central i la misericòrdia no pot ser un parèntesi en la vida de l’Església”. A la Bula convocatòria El Papa argentí  diu “¡Com desitjo que els anys vinents  estiguin impregnats de misericòrdia per poder anar a l’encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu!” (n. 5). 

A l’inicial Acte penitencial del ritu litúrgic es resa que “invoquem amb esperança la misericòrdia de Déu”, o be “reconeguem que estem necessitats de la misericòrdia del Pare. Resposta que es diu: “Déu todpoderós tingui misericòrdia de nosaltres.

A la Pregària Eucarística 2 es resa: “Recorda’t també dels nostres germans (…) i de tots els que han mort en la teva misericòrdia (…) Tingues misericòrdia de tots nosaltres”. A la PE 3 es resa: “Reuneix al teu voltant, Pare misericordiòs, tots els teus fills dispersos pel mòn. A la PE V: “Señor, Pare de la misericòrdia. A la V-d s’afegeix : Dóna’ns entranyes de misericòrdia davant tota misèria humana”.  A la Pregaria de Reconciliació I, el prefaci resa: Tu, Déu de bondat i misericòrdia ofereixes sempre el teu perdó. Més endavante es demana  per els nostres germans difunts que confiem a la teva  misericórdia. Al ritu de la comunió es demana “Concediu-nos la pau en els nostres dies, perquè, ajudats per la vostra misericòrdia... 

Llegint Pere sembla que estiguem llegint Francesc doncs escriu: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Señnyor Jesucrist, que segons la seva gran misericòrdia ens ha engendrat de nou (…)  ara heu aconseguit misericòrdia" (1Pt 2, 10). Estimeu-vos com germans, sigue misericordiòsos i humils, no torneu mal per mal (1Pt 3, 8-9). 

Als salms es resa “Misericòrdia, Senyor, que defalleixo (…) sálva per la teva misericòrdia” (Salm 6). “Perquè jo confio en la teva misericòrdia” (Salm 12). “Mostra les meravelles de la teva misericòrdia” (Salm 16). “La teva bondat i la teva misericòrdia m’acompanyen tots els dies de la meva vida” (Salm 22). “Recorda, Senyor, que la teva tendresa i la teva misericòrdia són eternes (…) recorda’t de mí amb la teva misericòrdia (…) els camins del Senyor són misericórdia i lleialtat” (Salm 24). Així n’hi han altres 33 salms més.

Zacarïes diu: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel perquè ha visitat i redimit al seu poble (…) realitzant la misericòrdia que va tenir amb els nostres pares (…) Per l’entranyable misericòrdia del nostre Déu ens visitarà el sol que neix de  dalt” (Lc 1, 68-79). Al Magnificat Maria resa que “la seva misericòrdia arriba als seus fidels de generació en generació (…) Auxilia a Israel, el seu servent, recordánt-se de la seva misericòrdia -com ho havia promès als nostres pares” (Lc 1, 46-55). 

Francesc escriu a la Carta Misericòrdia et misera (MM, 2016): "Estar només amb la Llei equival a banalitzar la fe i la misericòrdia divina" (MM, 11). 

Advent és un temps litúrgic molt marià doncs es celebra L'Immaculada, el 27-XI la medalla Miraculosa; el 12-XII la Verge de Guadalupe i el 17-XII la Verge de l'Esperança o de la O. Sempre està la humanitat en temps marians i més ara com anunciava Pau VI. 

Sigueix dient Francesc “que els ulls misericordiosos de la Santa Mare de Déu estiguin sempre tornarts cap a nosaltres (…) Confiem en la seva ajuda materna i siguim la seva constant indicació de tornar els nostres ulls cap a Jesús, rostre radiant de la misericòrdia de Déu” (MM 22). 

Joan Pau II a Redemptor hominis escriu ¿Què hi ha que fer a fin de que aquest nou Advent de l'Església? (…) cap a Crist Redemptor de l'home; cap a Crist Redemtor del món. Demano a la celeste Mare de l'Església que, en aquest nou Advent de la humanitat, es digni perseverar amb nosaltres, el Cos místic del seu Fill. 

CRIST REI DE l'UNIVERS

El meu regne no és d’aquest món

 

El Regne està destinat a tots els homes, tractant-los com a iguals i amics (cfr Lc 7, 34), fent-los sentir estimats per Déu (Redemptoris missio, 14), deia el Papa Wojtyla. El Regne és la humanitat sensera que Ell ha redimit i l’expressió no pot ofendre als republicans doncs “el meu regne no és d’aquest món” diu Jesús. És rei, diu Pau a la 2ª lectura  perquè “per mitjá d’ell van ser creades totes les coses: celestes i terrestres, visibles i invisibles (…) tot es manté en Ell” (Col, 1, 12-20). 

La realitat incipient del Regne es pot trobar també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera, sempre que es visquin els valors «evangèlics» i s’estigui obert a l’acció de l’Esperit que bufa on vol i com vol. El passatge evangèlic d’avui explica que un dels dos crucificats al Tabor li va demanar a Jesús “recorda’t de mí quan estiguis al teu regne”. ¿Quina idea tindria del regne de Déu? 

La’Església té com a fi suprem el Regne de Déu que aquí i ara, en aquesta etapa transitòria de la vida terrenal, és germen i el seu inici. El Regne serà complet i definitiu a la segona vinguda de Crist en que s’iniciarà la vida eterna doncs no tindrà fi. La’Esgleésia, poble profètic, sacerdotal i real, té la missió d’iniciar el Regne de Déu aquí a la Terra portant a tots els homes el nou manament de l’amor. La vida cristiana no és un codi escrit, sinó «l’amor de Déu vessat als nostres cors per virtut de l’Esperit Sant que ens ha estat donat» (Rom 5, 5). 

Benet XVI glossant sant Agustí (feb 2008) afirma que «davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubta la grandesa del Déu cristiá que semblava incapaç de defensar la ciutat. A aquesta objecció, que també tocaba profundament el cor dels cristians, respon sant Agustí aclarant qué és alló que havien d’esperar de Déu i qué és alló que no podien esperar d’Ell, quina és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església». 

Quan ea Occident es crea el regne cristià amb Carlemany i després l’imperi eclesiàstic amb els germànics, es va dir adéu a la veritat veritable, a la carta a Diognet i el cristianisme ja no era l’ànima del món sinó el cos. Joan Pau II ja va advertir a la llum del Vaticà II que “ha passat ja (…) la situació d’una «societat cristiana»” (Nou mil.lenni incipient, 40). 

Llegint els evangelis sur la pregunta de perqué el seu regne “no és d’aquest món” (Jn 18, 36), encara que és al món. Obviament qui espera del Messies un poder temporal visible, s’equivoca. Quan Crist inicia la seva predicació a la Terra, no ofereix un programa polític sinó que diu: “feu penitència, perquè és a prop el regne del cel” (Mt 3, 2). La comesa dels cristians a la Terra no és fer brollar una corrent polític-religiósa encara que el món i tot el que en ell hi ha -menys el pecat- és bo perquè és obra de Déu, així que el cristià ha de dedicar-se a tot alló terrenal i ha de defendre tots els béns derivats de la dignitat de la persona, especialment el de la llibertat personal. 

El Regne tendeix a transformar les relacions humanes, es realitza progressivament a mesura que els homes aprenen a estimar-se, a perdonar-se i a servir-se mutuament. Joan Pau II recorda que  “el Regne interessa a tothom: a les persones, a la societat, al món senser. Construir el Regne significa treballar per la alliberament del mal en totes les seves formes” (Redemptoris missio, 15). 

S’afirma en veritat que no estem en una época de canvis sinó en un canvi d’època en que, entre altres coses, es deu “rebutjar la temptació d’una espiritualiat oculta i individualista que poc tenen que veure amb (…) la lògica de l’Encarnació” (NMI, 52). Els fidels laics ocupan un lloc concret, a causa de la seva «índole secular» que els compromet, amb maneres propies i insustituïbles, en l’animació cristiana de l’ordre temporal (Christifidelis laici, 36). Wojtyla  afirma que “diverses situacions eclesials tenen que lamentar l’absència o l’escasíssima presència dels homes, dels que una part abdica de les propies responsabilitats eclesials” (ChL, 52). 

Durant la celebració del “Jubileu dels Pobres” en 2025, el Papa Lleó XIV diu que “en aquesta època encara ferida per les diverses formes de pobresa, exhorto als caps d’Estat i als líders de les nacions a escoltar el clam dels pobres, perquè no hi hay pau sense justícia, i els pobres ens ho recorden mitjansant la seva migració, el seu crit i el deixar-los al destí”. Lleó XIV segueix comentant que “observant Jesús, l’idea que tenim d’un rei fa un tomb (…) Ens vindrà a la ment un home fort assegut en un tron amb esplèndides insignies, un ceptre a les mans i anills brillants als dits, mentre dirigeix als seus súbdits discursos solemnes. Aquesta és, més o menys, l’imatge que tenim a la ment. Però, en canvi, mirant Jesús veiem que Éll çes tot el contrari. No està assegut en un cómodoe tron, sinó més aviat penjat en un patíbul. El Déu que va «enderrocar els poderosos del seu tron» es comporta com servent crucificat pels poderosos. Està adornat tan sols amb claus i espines, despullat de tot; des del tron de la creu ja no instrueix la multitut amb paraules, ni aixeca la ma per ensenyar. Fa molt més: en comptes d’apuntar el dit contra algú, extén els braços per a tothom. Així es manifesta el nostre rei, amb els braços oberts”.

Avui l’Evangeli ens posa davant dos camins i davant Jesús hi ha qui es queda d’espectador i qui s’involucra i depèn de nosaltres decidir si ser espectadors o involucrar-nos. Els espectadors –segueix considerant el Papa- són molts, la majoria. De fet –diu el text– «el poble hi era i mirava». No era gent dolenta, molts eren creients, però al veure al Crucificat es queden com espectadors. No fan un pas endavan cap a Jesús, sinó que el veuen des de lluny, curiosos i indiferents, sense interessar-se veritablement, sense preguntar-se què podrien fer. “Tots aquests espectadors tenen en comú una frase recurrent: «Si ets rei, ¡sàlva’t a tu mayeix!»” recorda el Papa. 

Wojtyla deixava escrit que “els cristians estàn cridats a preparar-se (…) renovant la seva esperança en la vinguda definitiva del Regne de Déu, preparant-lo dia a dia al seu cor, a la comunitat cristiana a la que pertanyen, en el context social on viuen i també en la Història del món” (TMA, 46). Francesc va dir al 2024 que “si mirem al nostre voltant, alló que veiem es mostra diferent i poden surgir en nosaltres preguntes inquietants. ¿Què dir de les guerres, la violència, els desastres ecològics? ¿I què pensar dels problemes que també vosstes, estimats joves, han d’afrontar mirant cap el futur, com la precarietat del treball, l’incertesa econòmica —i no tan sols aixó—, les divisions i les desigualtats que polaritzen la societat? ¿Per què passa tot aixó? ¿I què podem fer per que no ens destrueixi? Es veritat, aquestes són interrogants difícils, però són preguntes importants”.

JORNADA MUNDIAL DELS POBRES

Diumenge anterior a Crist rei de l’Univers

  

Avui, diumenge anterior a Crist rei és la 9ª Jornada mundial dels pobres instituida per Francesc en 2016 per celebrar cada any com la preparació més adequada per la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt, 25, 31-46). Els pobres hi són i estaran sempre amb vosaltres (Jn, 12, 8). Sembla que la Jornada la va inspirar el capuchí Solanus Casey (†1957 amb 87 anys), beatificat a Detroit en 2017. Malgrat la seva deficiència acadèmica se li va permetre ser ordenat però se li va negar donar homilies i confessar. Sembla ser el 2º nord-americà beatificat. 

El Missatge de Lleó XIV per aquest any 2025 té per lema «Tu, Senyor, ets la meva esperança». Enmig de les proves de la vida, l’esperança s’anima amb la certesa ferma i encoratjadora de l’amor de Déu, vessat als cors per l‘Esperit Sant. Per aixó no defrauda. 

La pobresa més greu és no conéixer Déu. Així ens ho recordava el Papa Francesc quan a Evangelii gaudium escrivia: «La pitjor discriminació que pateixen els pobres és la manca d’atenció espiritual». Els pobres no són una distracció per l’Església. «Espero, per tant, diu Lleó XIV, que aquest Any Jubilar pugui impulsar el desenvolupament de polítiques per combatre antiges i noves formes de pobresa, amés de noves iniciatives de suport i ajuda als més pobres. Estic content per les iniciatives ja existents i pel compromis que cada día assumeixen a nivell internacional un gran nombre d’homes i dones de bona voluntat». 

A la 1a Lectura d’avui Malaquías diu que per alguns, els orgullosos i injustos, “vindrà aquell dia abrusador com un fornal” (Mal 3, 19-20a) i no serà perquè Déu no s’hagi donat a conèixer de moltes maneres. Davant aquesta realitat divina és oportú preguntar-se ¿com em parla Déu avui? ¿Com a Teresa de Calcuta? ¿Com a Francesc d’Assís que li va dir «Repara la meva Església»? Al llarg de la Historia de la humanitat Déu també parla per la dona, pels fills, pel Papa, etc. 

Jesús deia a les multituts: «Quan veieu que surt un nùvol per ponent, de seguida dieu: plourà, i així passa. I quan bufa del sud dieu: ve xafugor, i passa. Hipòcrites! (…) ¿com és que no sabeu interpretar aquest temps?» (Lc 12, 54-56). 

L’Evangeli d’avui diu Lluc que Jesús va dir que “estigueu alerta, no us deixeu enganyar (…) dexeu-los estar, no hi aneu amb ells” (Lc 21, 5-19). Benet XVI va proposar reconèixer que l’ambient natural està ple de ferides produïdes pel nostre comportament irresponsable. A Laudato si (LS) Francesc diu que “el meu predecessor Benet XVI va renovar l’invitació a «eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’Economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient» (LS, 6). 

Té escrit també que ”faig una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots” en el dia a dia: a casa, al treball i al descans (LS, 13-15). Afegeix que “espero que aquesta Carta Encíclica (…) ens ajudi a reconèixer la grandesa, l’urgencia i la bellesa del repte que se’ns presenta” (LS, 15). A la 2ª lectura Pau diu als cristians de Tesalònica (i a tots els creients) que “qui no vulgui treballar que no mengi” (2Tes 3, 7-12). 

A Amoris laeticia (AL, 2016) diu que “El camí sinodal va permetre (…) ampliar la nostra mirada i revifar la nostra conciència (…) ens va mostrar la necessitat de continuar aprofundint amb llibertat algunes qüestions doctrinals, morals, espirituals i pastorals” (AL, 2). Afegeix que “l’Església (…) no impideix que subsisteixin diferents maneres d’interpretar alguns aspectes de la Doctrina o algunes conseqüencies que se’n deriven” (AL, 3). “És sa parar atenció a la realitat concreta, porquè «les exigències i cridas de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la Història»” (AL, 31). 

La formació no s’acava mai encara que alguns ho neguin afirmant que ho saben tot i ja Joan Pau II a Christefideles laici (ChL) ensenya que “la formació dels fidels laics té com a objetiu fonamental el descobriment cada cop més clar de la pròpia vocació i la disponibilitat sempre gran per viure-la” (ChL, 58). Jesús adverteix als seus de tots els temps i llocs que “sereu traïts (…) sereu odiats (…) però no es perdrà ni un dels vostres cavells” (Lc 21, 5-19). 

Francesc va demanar un altre objetiu escribint que “desitjo ressaltar que, encara que va haver notables millores en el reconeixement dels drets de la dona i en la seva participació en l’espai pùblic, encara hi ha molt a avançar en alguns països. No s’acaven de erradicar costums inacceptables” (AL, 54). 

Es clar que cal correspondre a la gràcia mentre en aquesta vida terrenal no hem arribat a la veritat plena alhora que es té present que “el pelegrinatge de la fe ja no pertany a la Mare del Fill de Déu. Glorificada juntament amb el Fill al cel, Maria ha superat ja el llindar entre la fe i la visió «cara a cara». Alhora, però, en aquest compliment escatològic no deixa de ser l’«estrella del mar» per a tost que encara segueixen el camí de la fe” (Joan Pau II, Redemptoris Mater). 

La voluntat de Déu és que els cristians dedicats a totes les activitats temporals percebin els signes dels temps, es comprometin a convertir-se en un signe viu de la presència de Crist ressuscitat al món amb el testimoni creïble dels qui deixen il.luminar la ment i el cor per la Paraula del Senyor. 

En contemplar la bellesa de Maria, la nostra Mare, assumpta en cos i ànima a la glòria del Cel, el nostre amor filial s’encén encara més davant d’una figura tan excelsa; i, conscients de la nostra indigència i de la nostra petitesa, li supliquem amb tota l’Església: «auxilia als caiguts, socorre als qui som caducs i limitats.

TENIU VIDA ETERNA

Mare de misericòrdia, protegeix-nos a l’hora de la mort

Aquest diumenge XXXII (C) del TO, 9-XI-2025, ja a prop del final de l’any litúrgic, des d’el 1 (Tots sants) fins Nadal (1ª i 2ª vinguda de Crist), meditem la vida eterna, els novíssims: el més enllá; el final personal de cadascú i el colectiu de la humanitat. 

La mort fa que el cos es quedi sense l’ànima que al ser immaterial és immortal i queda separada del seu cos fins la resurrecció de la carn, com explica el Catecisme de l’Església, (nn 988-1019). Afegeix que “en aquesta "partida" (Flp 1, 23), que és la mort, l’ànima se separa del cos i es reunirá amb ell el dia de la resurrecció dels morts (cf. Credo del Poble de Déu, 28) (cf 1005). Mentre està separada i aquesta etapa és anomenada ‹escatologia intermèdia›. 

La 1ª Lectura d’avui diu que “no abomineu res d’alló que heu creat ja que no heu fet res sense estimar-ho” (Sav 11, 24). El Catecisme de l’Església explica que “la mort és el final de la vida terrenal (CEC 1005), no s’acaba res sinò, pel contrari, llavors vé el que és bó. 

Jesús va parlar diverses vegades amb claretat sobre l’etapa intermèdia i afirma l’Escriptura que ”aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, l’únic Déu vertader, i a Jesucrist, a qui has enviat” (Jn 17, 3). Diu Joan que aquestes coses us he escrit a vosaltres que creiue en el nom del Fill de Déu perquè sapigueu que teniu vida eterna (1Jn 5, 13). Afegeix que “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic; tots els que creuen en Ell tenen vida eterna” (Jn 3, 16). 

Es sent generalitzat el terror a la mort manifestat sovin en molts creients a l’administrar el sagrament de l’Unció dels malats, doncs és habitual que els familiars del moribunt diguin a qui va a administrar el sagrament «que no s’assabenti» i esperen que hagi perdut el sentit. Va haver uns anys en que es parlava de l’anomenada “bacteria eterna” i el seu resultat un cop injectada; Brouchkov no ha tornat a emmalaltir. Es parlava d’una bactèria de fa 3,5 milions d’anys, trobada a Sibèria. 

El jove ric va preguntar què s’ha de fer per guanyar la vida eterna (Mt 19, 16). El Catecisme de l’Església diu que “gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. Deia Pau que "per mí, la vida és Crist i morir un guany" (Flp 1, 21) (…) pel Baptisme el cristà ja està  sagramentalment "mort amb Crist", per viure una vida nova” (CEC, 1010). 

El Concili Vaticà II afirma a Gaudium et spes (GSp) que «ignorem el temps en què es farà la consumació de la Terra i de la humanitat. Tampoc no coneixem de quina manera es transformará l’Univers. No obstant, l’espera d’una Terra nova no ha de esmorteir sinò més aviat alleullar la preocupació de perfeccionar aquesta Terra on creix el cos de la nova família humana, el qual pot d’alguna manera anticipar un albir del segle nou» (GSp, 39). 

Sigueix explicant que “la mort és el fi del pelegrinatge terrenal de l’home, del temps de gràcia i de misericórdia que Déu li ofereix per realitzar la seva vida terrenal segons el designi diví i per decidir el seu últim destí. Quan ha tingut fi l’únic curs de la nostra vida terrena (LG 48), ja no tornem a altres vides terrenals”. “Està establert que els homes morin una sola vegada" (Hb 9, 27). No hi ha reencarnació" després de la mort (CEC, 1013).

Crist vindrà a jutjar vius i morts i ell mateix diu que “en veritat us dic que el dia del Judici hi haurà menys rigor per la terra de Sodoma i Gomorra que per aquesta ciutat. És un judici tant personal i immediat amb la mort com el judici universal després de la segona i definitiva vinguda de Crist Jesús. La retribució immediata després de la mort de cadascú és conseqüència de les seves obres i de la seva fe com afirma la paràbola del pobre Llátzer (cf. Lc 16, 22), la paraula de Crist al bon lladre a la creu (cf. Lc 23, 43), i d’altres.

 

Abdies, profeta de Samaria al s. V aC, diu que “importa molt no trovar-se mancats de pes”. Sant Joan de la Creu afirma que “a la tarda t’examinaran en l’amor” (dits 64). Benet XVI a Spe salvi diu que “l’idea del Judici final s’ha esvaït (…) l‘imatge del Judici final no és terrorífica sinó de esperança. Exigeix responsabilitat”. Sant Francesc de Sales diu que cal estar preparats vivint cada dia com si fos el darrer i units amb els del cel. Cal anar preparant el regne de Crist ja que “Jesucrist rei” és el proper diumenge, dia 23, i sabent que recem cada dia al Pare nostre. 

Joan Pau II te escrit que “l’Esperit Sant ajuda als mateixos deixebles de Crist a compendre més profundament el missatge que són portadors (…) l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana ajuda a entendre cada cop millor que el cristià no es pot tancar al temple; ha d’estar obert al món dialogant amb les filosofies, cultures i religions” (NMI, 56). 

Hi ha una concepció escatològica errònea i mal digerida que porta a no voler esperar més temps l’arribada definitiva del regne (el de la justícia, la pau, etc.) i com ara Déu no ho està fent, ho farem nosaltres ja, ara. Davant l’evident existéncia generalitzada del mal al món, la resposta cristiana no planteja tant sols realitzar uns retocs o una acomodació circunstancial. És una renovació íntegra de les persones i les estructures. No es tracta de tornar a la metodologia del atrinxerament per no contaminar-se del mondanal món mondial tancats als temples o allunyats del món vivint al desert. 

Per acertar tenim el model donat per Jesús i que va recordar Joan Pau II a l’escriure que “Crist, en revelar l’amor-misericòrdia de Déu, alhora exigia als homes que es deixessin guiar en les seves vides per l’amor i la misericórdia. Aquesta exigència forma part del nucli mateix del missatge del Messies i constitueix l’essència de l’Evangeli”.

A Maria, mitjancera de totes les gràcies, li demanem: mare de gràcia, mare de misericórdia, protegeix-nos ara i en l’hora de la mort”.

TOTS SANTS (1 novembre)

tots sants (1 novembre)

i Commemoració dels fidels difunts (2 de novenbre)

al 2025 és diumenge XXXI del TO (cicle C)

Cada any l’1 de novembre es celebra Tots Sants, dia recordatori de que tots els cristians estan cridats a la santedat i ès una ocasió per celebrar l’unitat de tots els fidels al cel. Els ortodoxos ho celebren el diumenge següent a Pentecosta. Entre aquesta multitut, com diu Francesc,” pot estar la nostra mare, una avia, algún altre parent, que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí”. Al cole se’ns ensenyava que només podien ser sants els religiosos i les monges. Ni tan sols els sacerdots doncs qui volia ser sant es feia religiós.

 Agripa, 27 anys aC, havia construït a Roma el Panteó dedicat a August i a totes les deïtats romanes perquè cap es quedés sense ser honrada. Bonifaci IV, en 610, va dedicar aquest Panteó “a Santa Maria Verge i a tots els màrtirs” i al s IX Gregori IV va establir dedicar la festa a tots els sants perquè ningú es quedés sense la veneració deguda.

El Concili Vaticà II ha actualitzat la crida universal a la santedat fent bé la vida ordinària tal com ensenya Crist, la Mare de Déu, sant Josep, etc. Ja va dir Jesús que el més petit al regne del cel és més gran que Joan Baptista. Sant Bernat diu que la festa ens aprofita a nosaltres, no a ells.

L’Església primitiva acostumava a celebrar l’aniversari de la mort d’un màrtir al lloc del martiri. Frequentment els grups de màrtirs morien el mateix dia, la qual cosa va conduir a una celebració comuna. En la persecució de Dioclecià, el nombre de màrtirs va arribar a ser tan gran que l’Església, creient que cada màrtir havia de ser venerat, va assenyalar un dia en comú per a tots.

 

A Orient consta que ja se celebrava una festa en honor de tots els sants des de el 359, com indiquen sant Efrèn i sant Atanasi. La data estava fixada el 13 de maig per les esglésies de Síria i el primer diumenge després de Pentecosta per els d’Antioquia, segons diu sant Joan Crisòstom i va continuar així entre les esglésies de ritu bizantí com solemnitat de Tots els Sants. 

El papa Gregori III (731-741) va consagró una capella al Vaticà per donar culte als sants que abans eren honrats als cementiris i catacumbes i que havia quedat en desus. Aquest oratori es va dedicar al Salvador, a Santa Maria, als apòstols, als màrtirs, als confesors i a totes les ànimes justes. 

Amb la consagració del Panteó a Roma es va establir un lloc sagrat que per permetre integrar el culte a tots els sants, no tan sols als màrtirs. Aquesta transformació del Panteó i la fixació de la data del 1 de novembre va ser obra del papa Gregorio IV, data per les collites del territori romà, perquè anteriorment les celebracions eren el 13 de maig -aniversari de la consagració de Santa Maria ad Martyres, data en la que els vívers eren escasos a Roma i les multituts que pelegrinaven per els actes eren ja molt considerables. 

Cada any el 2 de novembre es celebra la commemoració dels fidels difunts per honrar a tots els difunts. Joan Pau-II, al 1998, mil.lenari de aquesta commemoració, va recordar que va ser sant Odiló, el 5é abat de Cluny, qui, en 998, se li va ocorrer celebrar-la per l’Ordre benedictina. Tres segles després va ser acceptada a Roma i propagada per tota l’Església.

El Catecisme de l’Església, quan exposa les exequies cristianes diu que “Tots els sagraments (…) tenen com a fi últim la Pasqua definitiva del cristià, es a dir, la que a través de la mort fa entrar al creiente en la vida del Regno. A les hores es cumpleix en éll alló que la fe i l’esperança han confesat: "Espero la resurrecció dels morts i la vida del món futur" (Símbol Niceno-Constantinopolità)” (n. 1680). El sentit cristià de la mort és revelat a la llum del Misteri Pasqual de la mort i de la resurrecció de Crist (n. 1681).

UN FRISEU NO VA TORNAR PERDONAT

Cridats a continuar el camí junts; tots responsables

La 1ª lectura d’avui, diumenge XXX del TO, cicle C, afirma que “el crit d’auxili dels desvalguts penetra els núvols” (Sir 35, 12-16), no rebota i arriba al cel. L’Evangeli d’avui Lluc compta una parábola “a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res els altres” (Lc 18, 9-14) i explica que un era fariseu i no va tornar a casa seva perdonat, en canvi l’altre, un cobrador d’impostos que sí va tornar a casa perdonat.

Joan Pau II deixa escrit a Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1998) que per a tot cristià “el seu agraïment s’estendrà finalment als fruits de santedat madurats a la vida de tants homes i dones que en cada generació i en cada època històrica han sabut acollir sense reserves el do de la Redempció” (TMA, 32). Aixó cal fer-ho sempre i no només un cop a la vida. Wojtyla a més diu que “un seriós examen de conciència ha sigut auspiciat (…) per l’Església del present (…) els cristians han de posar-se humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que ells tenen també en relació als mals del nostre temps. L’època actual juntment amb moltes llums presenta igualment no poques ombres” (TMA, 36). Afegia que “cal suscitar en cada fidel un verdader anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació personal en un clima d’oració sempre mès intensa i de solidària acollida del proïsme, especialment del més necessitat” (TMA, 42) com el cobrador d’impostos de la paràbola i no com el fariseu. 

L’oració és diàleg amb Déu on al menys Ell ens parla directa o indirectament doncs “en diversos moments i de moltes maneres va parlar Déu en el passat als nostres pares per mitjà dels profetes” (Hb 1, 1). “En aquests darrers dies ens ha parlat per mitjà del seu Fill“ (Hb 1, 2). 

Adam i Eva després del pecat (anomenat original) es van amagar per no veure Déu, cosa que se sabia a l’antiguitat doncs es llegeix que “es va dir durant molt de temps que a l’origen la religió era un sentiment primordial de temor, com va dir el poeta Papino Estacio en el seu poema Thebais (3, 661). Per Freud, l’home primitiu sentia una por terrible davant els déus terribles. L’Arqueologia i l’Antropologia donen cada vegade més dades que els mites eren sempre una concepció completa del món, de la vida i de l’home, que precedeix i dóna sentit a les vivències de l’individu i del grup (..) El mite no és un infantilisme i el poema sumeri-acadi de Gilgamesh, més de 2.000 anys abans de Crist, té descripcions psicológiques que revelen un coneixement sorprenent de l’home (cf el “llibre dels morts” d’Egipte del 2º mil.lenni aC). ¿Per què sembla infantil el relat del cap 2 i 3 del Gènesi que escriu un creient hebreu de començaments del mil.lenni 1r aC? (cf cap 2 y 3). 

Benet XVI explica que “ha arribat el moment de reafirmar l’importància de l’oració davant l’activisme i el secularisme de molts cristians compromesos (…) Obviament, el cristià que resa no pretén canviar els plans de Déu o corregir alló que Déu ha previst” (DCE 37). Segueix dient que “sovint no se’ns dòna a conèixer el motiu pel que Déu frena el seu braç en comptes d’intervenir. D’altre banda, Éll tampoc ens impideix cridar com Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?»” (DCE, 37). Afegeix que “la nostra protesta no vol desafiar Déu, ni insinuar en Éll cap error, debilitat o indiferència. Pel creient no és possible pensar que Éll sigui impotent o bé que «potser estigui adormit» (1Reg 18, 27)”. 

Contra New Age va escriure el Card Rivera Carrera, arquebisbe Primat de Méxic, que “l’oració de Crist a Getsemaní és l’exemple del paper tan fonamental que tenen les emocions i la pròpia problemàtica existencial. La meditació cristiana, lluny de ser una fuga de la realitat, ens ensenya a trobar el seu sentit plé” (Instrucción.Tenochtitlàn, 7-I-1996). Cal no oblidar o menysprear la realitat que “l’àngel li va dir: No tinguis por, Zacaries, perquè la teva oració ha sigut escoltada, així que la teva dona Isabel et donarà a llum un fill (…) i convertirà a molts fills d’Israel al Senyor el seu Déu” (Lc 1, 13-17). 

El Papa Lleó diu que” La llarga Història d’evangelització que han conegut els nostres Pobles Originaris, com han ensenyat tantes vegades els bisbes d’Amèrica Llatina i del Carib, va carregada de «llums i ombres»” (Missatge a les reds de Pobles Originaris i a la red de teòlegs de Teologia india). A la Pelegrinació des de Rússia (17-X-2025), diu “l’Any Sant que l’Església catòlica està vivint invita a fer un pelegrinatge perquè «posar-se en camí és pròpi de qui busca el sentit de la vida» (Bula Spes non confundit, 5) (…) veiem a milers de persones caminant pels carrès de la Ciutat Eterna per travessar la Porta Sancta, aturar-se davant les tombes dels apòstols i dels màrtirs i omplir els seus cors d’esperança (…) Benvolguts germans i germanes, sí, és cert, cadascun de nosaltres és una pedra viva a l’edifici de l’Església. Cada pedra, encara que sigui petita, col.locada pel Senyor en el lloc adequat, desemvolupa un paper important per l’estabilitat de tota la construcció (…) Després d’aquesta pelegrinació jubilar, tornaràn a la seva terra i seran cridats a continuar el camí de la vida cristiana, pastors i fidels junts, sense oblidar que tots són responsables de la seva Església local. Aixó que diu del russos s’ha de dir de qualsevol poble, raça o nació. 

També el Papa Lleó celebrà el proper dimarts 28 d’octubre un gran encontre sense precedents amb 3.000 persones convocades de diverses religions amb motiu del 60º aniversàri de la Declaració Nostra Aetate del Concili Vaticà II, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes.