UN HOME RIC COM EL POBRE LLÀTZER TAMBÉ MORÍ

Preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats

 

Avui, diumenge XXVI (C) del TO, el profeta Amós diu: “ai d’aquells que viuen tranquils (…) dels que es creuen segurs (…) s’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs” (Amós 6, 1, 4-7). Pel contrari diu Pau que “tu, en canvi, home de Déu, fuig d’aquestes coses, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la  paciencia, la mansuetud” (1Tim 6, 11-16). A l’Evangeli Lluc diu que “hi havia un home ric que anava vestit de porpora i lli finísim i cada dia celebrava festes esplèndides” però com el pobre Llàtzer també morí i només va trovar sufriments (Lc 16, 19-31). 

Amós va ser un profeta d’Israel, de família sense tradició profética, aldeà del regne del sud, pastor i recol.lector de figues que va ser enviat a predicar al regne del nord d’Israel el benestar material del qual gaudien els rics i poderosos, mentre els pobres i desvalguts eren oprimits cada cop més. Els poderosos s’atribuïen l’éxit pel bon fer i l’esplendor del culte i als ritus (idolátrics) als déus Betel i Guilgal. aL segle XX la seva doctrina s’ha actualitzat aplicant les seves propostes a les actuals circumstàncies als pobles en víes de dessemvolupament llatinoamericans i africans. 

Segles després Bernat de Claraval (†1153 amb 63 anys) va predicar als seus amonestant-los dient que  “em pasmo que alguns abats de monestiris de la nostra Ordre trenquin amb odioses contencions aquesta regla d’humilitat i (...) perquè sigueu prelats (…) no dexeu de ser monjos (...) habent-se aconseguit amb molt treball i molt preu privilegis de Roma, s’apropien de les insignies pontificals, usant també, a la manera dels bisbes, mitra, anell i sandàlies (...) ¿amb quan or et sembla que pretendríen aconseguir ser anomenats bisbes? (…) ¿Qué feu? (...) sant Pere (…)  no se sap que sortís mai adornat de pedres o de sedes, ni cobert d’or, ni portat en blanc cavall, ni acompanyat de tropa, ni cercat de sorollòs séquit de ministres. En aixó heu succeit no a Pere sino a Constantí. En altre lloc diu haver vist un abat amb la pompa de dos bisbes, pel nombre de cavallers que portava (quasi 60). Lamenta que portin mos d’or els cavalls i arreus encastats de joies i brillants,

 (…) Clamen els nus, els famélics es queixen dient: Digueu, pontífexs ¿què fa l’or al fre? Per ventura aparta l’or del fre el fret o la fam? (...) ¿de què serveixen tants vestits? Nostre és alló que vosaltres gasteu superfluament (...) Caminen els muls carregats de pedres precioses i ens deixeu a nosaltres la nuesa. Anells, cadenes, campanetes, corretges clavetejades i moltes coses semblants, tan belles en els seus colors com precioses pel seu pes, van penjant de les cervices dels muls (...) A aixó s’afageix que totes aquestes coses no les heu guanyat pel comerç ni pel afány de les vostres pròpies mans; tampoc las heu heretat dels vostres pares (...) Heus aquí els pensaments dels pobres i alló que ells diuen al presente davant Déu”. 

Ressonen les paraules de Pau que diu que Crist sent ric es va fer pobre. Justino (†155), en el context de la celebració dominical dels cristians, escriu Benet XVI recordant que “els que posseeixen segons les seves possibilitats i cadascú quant vol, donaven les seves ofrenes al bisbe; aquest, amb lo rebut, sustenten als orfes, a les viudes i als que es troben en necessitat per enfermetat o altres motius, així com també als presos i forasters” (DCE, 22). 

Segueix dient Benet XVI que ”des del segle XIX s’ha plantejat una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat sinò de justícia. Les obres de caritat —l’almoina— serien en realitat una manera per la que els rics laudeixin l’instauració de la justícia i acallen la seva conciència, conservant la seva pròpia posició social i desposseint als pobres dels seus drets” (DCE, 26). 

Afageix el Papa Ratzinger que “la crítica del cel es transforma en la crítica de la Terra, la crítica de la Teología, en la crítica de la política (…) cal que en l’autocrítica de la Edad Moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern que ha d’aprendre sempre a comprener’s a sí mateix a partir de les seves pròpies arrels (…) Voldria citar en aquest context al gran Doctor grec de l’Esglèsia, sant Máxim el Confessor (†662), el qual exhorta (,,,) «Qui estima a Déu no pot guardar per a sí els diners, sinò que el reparteix ‘‘segons Déu''([...) a imitació de Déu, sense cap discriminació».

Sense fer cap esforç assalta preguntar-se ¿d’on surten els diners per donar de menjar al famolenc, ensenyar al que no sap, vestir al nu, donar posada al pelegrí, etc.? L’avia de Sancho Panza deia que “Dos llinatges només hi ha al mòn, que són tenir i no tenir”. 

El Papa Bergoglio afirma per escrit que “quan la vida interior es clausura en els pròpis interessos ja no hi ha espai pels demés, ja no entren els pobres, ja no s’escolta la veu de Déu, ja no es gaudeix la dolça alegría del seu amor (…) Els creients també corren aquest risc, cert i permanent” (EvG, 2). Més endavant afegeix que “animo als experts financers i als gobvernants dels països a considerar les paraules d’un sabi de la antiguetat: «No compartir amb els pobres els pròpis béns és robar-los i treure’ls la vida. No són nostres els béns que tenim sinó seus»” (EvG, 57). Afageix que “de la nostra fe en Crist fet pobre i sempre a prop dels pobres i esclosos, brolla la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat (EvG 186).

NO PODEU SERVIR A DÉU I ALS DINERS

                         Hi ha corrupció i il.legalitat als països rics i pobres

L’Evangeli d’avui, diumenge XXV del TO, cicle C, que “No podeu servir a Déu i als diners” (Lc 16, 13). A la1ª Lectura diu Amós: “Esculteu aixó els que trepijeu el pobre i voleu suprimir els humils de la Terra (…) treure la mesura i augmentar el pes, falsificar balances, comprar per diners als febles i al pobre per un parell de sandàlies, per vendre fins el segó del gra” (Amós 8, 4-7).

Amb el Salm 112 es resa que “alça de la pols al desvalgut, alça de les escombraries al pobre” cosa que també fa amb els rics encara que s’ha de dir que no els alça sinó qu els baixa. L’aclamació devante l’Evangeli diu que “Jesucrist, sent ric, es va fer pobre per enriquir-nos amb la seva pobresa" dons les dugues coses s’han de viure alhora pels que volen ser altres Crist. 

Francesc comentava que els diners són una de les 2 armes potentíssimes del dimoni per destruir l’Església juntament amb les divisions internes (homilia 12-IX-2016). Va clamar de seguida de ser elegit Successor de Pere “¡Cóm m'agradaria una Església pobre pels pobres!“ i també que viure la pobresa ” ha d’arribar a la boxaca, sinó no és genuïna. No és donar d’alló que és superflu com ensenya Pau” (homilia a sta Marta 16-VI-2015). Sant Agustí en un sermó sobre els pastors comenta alló que afirma Pau: «Sé viure en pobresa i abundància»”. 

Joan Pau II escriu a Redemptor hominis (RH, 1979) que “l’home no pot (…) fer-se esclavu de les coses, dels sistemes económics, de la producció i dels seus pròpis productes (…) L’amplitud del fenòmen posa en dubte les estructures i els mecanismes financers, monetaris, productius i comercials que rigeixen l’Economia mondial. Ens trobem davant un drama que no pot deixar-nos indiferents: el subjecte que pateix els danys i les injùries és sempre l’home. Drama exacerbat encara més per grups privilegiats i països rics que acumulen de manera excessiva els béns, la riquesa dels quals es converteix de manera abusiva en causa de diversos mals” (RH, 16). 

La pobresa no és només individual ja que els cristians corrents, homes del carrer, han de recordar que amb el seu treball professional fet amb responsabilitat, a més de sostener-los econòmicament, presten un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugen cargues i mantenen obres asistencials locals o universals en pro dels individus i dels pobles menys afavorits. Joan XXIII a Pacem in Terris (PinT, 1963) diu que “veiem, amb gran dolor, com en les nacions econòmicament més desanvolupades s’han estat fabricant, i encara es fabriquen, enormes armaments” (PinT). 

Sobre la justícia social al món Joan Pau II escriu a Laborens exercens (LEx, 1981) que “l’Església està vivament compromesa en aquesta causa perquè la considera com la seva missió, el seu servei, com a verificació de la seva fidelitat a Crist, per poguer ser veritablement l’«Església dels pobres». I els «pobres» es troben sota diverses formes; apareixen en diversos llocs i en diversos moments” (LEx, 8). 

A l’Enc. Solicitudo rei socialis (SRS, 1987) repeteix “que es pot afirmar que l’Encíclica Populorum Progressio és com la resposta a la crida del Concili, amb la que comença la Constitució Gaudium et spes: «Els goigs i les esperances, les tristeces i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels qui pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeces i angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res de debó humà que no trobi ressó al seu cor»” (SRS, 1). Segueix dient que “la negació o limitació dels drets humans —com per eixemple, el dret a la llibertat religiosa, el dret a participar en la construcció de la societat, la llibertat d’associació o de formar sindicats o de prendre iniciatives en materia econòmica— ¿no empobreixen pot ser a la persona humana igual o més que la privació dels béns materials?” (SRS, 14). 

Benet XVI a Caritas in veritate (CinV, 2009) escriu que “el desenvolupament econòmic que Pau VI desitjava era el que produís un creixement real, extensible a tohtom i concretament sostenible (…) s’ha de reconeixer que el mateix desenvolupament econòmic ha estat, i ho està encara, afligit per desviacions i problemes dramátics” (CinV, 21). Segueix dient que “com ja va asenyalar Joan Pau II (…) lamentablement, hi ha corrupció i il.legalitat tant en el comportament de subjetes econòmics i polítics dels països rics, nous i antics, com als païssos pobres” (CinV, 22).

A Roma es va dur a terme el 21-IX-2016 el Congres sobre una Economía més humana y justa amb un Programa presentat al públic pel card Ravasi, per l’ambaixador italià al Vaticà i per Guliano Amato l’economista ex presidente del Consell de ministres i després President de la Fundació “L’atri dels gentils”, i molts altres.

El Papa Lleó està preparant una Exhortació apostólica que serà el primer document d’alt nivell del seu pontificat i que es centraríe en les necesitats dels pobres del món. A més estaria ultimant la seva primera Encíclica que podría titular-se Rerum Digitalium amb la qual recordaria que l’«Intel.ligencia Artificial» és “abans tot una heina”.

14 SETEMBRE, EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Diumenge XXIV del TO

A la festivitat d’avui, 14 de setembre, el cristià recorda el paper central que a la seva vida juga la creu doncs diu Jesús que "si algú vol venir darrere meu, que prengui la seva creu". I en el pasatge evangélic d’avui Joan diu que “cal que el Fill de l’home sigui enlairat perquè tots els que creuen en Ell tinguin vida eterna” (Jn 3, 13-17). 

Atestigua Eteria que al 14-IX-335 van ser consagrades 2 basíliques a Jerusalem, manades construir per Constantí en honor de la passió i la resurrecció, en presència de la seva mare santa Helena. Després les celebracions anuals de la dedicació de les basíliques del Anastasis i del Martyrion (13 i 14 setembre 335) a Jerusalem es van transformar en la festa d’avui, exaltació de la santa creu.

A principis del segle VII els perses de Cosroe saquejarent Jerusalem i es van dur les reliquies de la Santa Creu, que va recuperar l’Emperador Heracli qui, vestit amb les insígnies reials, va voler portar en exaltació la creu fins al Calvari, però no es podia moure. Zacaries, el bisbe de Jerusalem, li va fer veure que havia de despullar-se dels vestits reials i imitar la pobresa i humiltat de Jesús. Així Heracli va poder portar-la al cim del Gólgota. 

Joan Pau II escriu a Redemptor hominis (RH, 1979) que “el preu de la nostra redempció (…) demostra la nostra dignidad (…) fills de Déu (…) obtenim «el sacerdoci regi»” (RH, 20). També escriu a Dives in misericordia (DinM, 1980) que “la creu de Crist al Calvari és així mateix testimoni de la força del mal” (DinM, 8). 

Aprofitant la festivitat d’avui, com és pot fer anualment cada 14 de setembre, cal profundir en alló que ens diu la mort de Crist, sense quedar-nos en formas exteriors o en frases estereotipades. 

La creu és una insignia litúrgica que portaven simples fidels com adorn o testimoni de fe i més tard va ser cosa de bisbes, patriarques i altres prelats (cardenals, abats, abadeses, etc.) amb indult apostólic. Les creus monumentals eren tan sols una creu en altars laterals peró des del s. XIII tenien clavat un Crist. Als dos d’Emaús Jesús els diu: ¡Oh necis i tardos de cor per creure tot el que van anunciar els profetes! ¿No calía que Crist patís aquestes coses i així entrés en la seva glòria? I començant per Moisés i tots els Profetes, els interpretava en totes les Escriptures alló que es referia a ell (Lc 24, 25-27). 

Andreu de Creta, al seu sermó 10 diu que “la creu es anomenada també glòria i exaltació de Crist (…) El mateix Crist ens ensenya que la creu és la seva glòria quan diu: “Ara és glorificat el Fill de l’Home, i Déu és glorificat en Ell, i aviat el glorificarà”. I també diu: “Pare, glorifícam amb la glória que jo tenia prop teu, abans de que el món existís”. I així mateix diu: “Pare, glorifica el teu nom. Aleshores va venir una veu del cel dient que l’he glorificat i tornaré a glorificar-lo”. Paraules que es referien a la glòria que havia d’aconseguir a la creu. 

Les creus anomenades patriarcals les portaven a Abisinia, Constantinobla i Alexandria que, com a símbol de poder i de religió d’Estat, ja portaven alguns emperadors orientals anteriors a Constantí. Cal recordar que seguir a Crist no significa refugiar-se al temple, encongint-se d’espatlles davant del desemvolupament de la societat, davant els encerts o les aberracions dels homes i dels pobles. La fe cristiana, al contrari, ens porta a veure el món com a creació de Déu, a apreciar, per tant, tot alló noble i tot alló bell, a reconèixer la dignitat de cada persona, feta a imatge de Déu, i a admirar el do especialíssim de la llibertat. 

Joan Pau II explica que “Maria és la que de manera singular i excepcional ha experimentat com ningú la misericòrdia, el misteri de la creu (…) el "pató" donat per la misericòrdia a la justícia. Mare de la misericòrdia: Verge de la misericòrdia o Mare de la divina misericòrdia” (DM, 9). En veure d’un Déu la mort i que la seva mare plora, tremola la Terra tota, com si fos a esclatar i fins i tot el vel del temple s’esquinça dividit, ¿i el pit endurit es negarà a plorar? (Himne de l’Ofici de lectures del 15 set: La Verge dels dolors). A la creu hi ha la vida i el consol, ella sola és el camí per al cel. L’ànima que a Déu està rendida, i molt de debó del món desatesa, la creu li ès àrbre de vida i de consol, i un camí deleitós per al cel (Himne de vespres).

La sang abocada d’un l’animal sacrificat ocupaba el lloc de l’oferent que d’aquesta manera quedava net del seu pecat. D’altra banda, s’evitaven així cults pagans on a vegades es bevia la sang d’un animal per creure que la vida de la víctima es transmetia a qui bevia (cfr Lev 17, 10-16). Els jueus seguien fidels a aquesta praxi encara després de convertir-se al cristianisme. Fins i tot alguns s’escandalitzaven de que els cristians procedents de la gentilitat beguessin la sang. El Concili de Jerusalem va disposar que se abstinguessin de beure’la (Act 15, 13 ss). 

Heracli amb el bisbe de Jerusalem

Diu el Papa Wojtyla que “la Creu del Calvari, per meitjà de la qual Jesucrist –Home, Fill de Maria Verge, fill putatiu de Josep de Natzaret- “deixa” aquest món, ès alhora una nova manifestació de l’eterna paternitat de Déu. El Déu de la Creació es revela com a Déu de la Redempció, com a Déu que és fidel a si mateix, fidel al seu amor a l’home i al món” (RH, 9).

Qui pot descobrir la voluntat de Déu?

Harmonia de la llibertat amb la responsabilitat

L’Evangeli d’avui, diumenge XXIII del TO, cicle C, dona resposta a la pregunta que fa a la 1ª lectura el llibre de la Saviesa. “Qui pot descobrir la voluntat de Déu?” (Sav 9, 13-18). Si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui es capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Jesús sorprèn afirmant que “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14, 33) ja que la lògica humana raona del revés doncs l’afany de tenir alimenta l’ànima, dona ales, motiva la existència. La llibertat del cristià permet reflexionar sovint sobre si ser deixeble de Crist és fàcil o difícil i actualitzar la resposta positiva de continuar essent-ne. La llibertat és el traç distintiu del èsser humà. 

Joan Pau II, comentant que Crist diu a cada un dels seus deixebles “Segueix-me” (Jn 1, 43) per impulsar la fidelitat de cada batejat a la seva vocació cristiana, reconeix que ho fem “a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) Tot cristià (…) els esposos, els pares, les dones i els homes de condició i professió diverses (…) exigir-nos exactament alló a què hem sigut cridats, a alló que –per respondre a la vocació- ens hem compromés personalment, amb la gràcia de Déu (…) ple ús del do de la llibertat” (Redemptor hominis, 21).

A Fides et ratio (FR, 1998) escriu que “igual que Maria, al seu consentiment donat a l’anunci de Gabriel, res no va perdre de la seva veritable humanitat i llibertat, així el pensament filosòfic, quan acull el requeriment que procedeix de la veritat de l’Evangeli, res no perd de la seva autonomia” (FR, 108). 

Al món musulmà també tenent el mateix problema humà que els cristians amb la voluntat de Déu i, per exemple, Hazrat Mirza Ghulam Ahmad de Qadián, fundador de la Yama'at Musulmana Ahmadía, tingut pel Messies promès, amb un missatge conciliador de pau, germanor universal i sumissió a la voluntad d’Alà, va declarar en 1908 poc abans de morir que l’Islam “no permet l’us de la espasa a favor de la religió excepte en el cas de les guerres en defensa pròpia, les guerres que s’emprenen per castigar a un tirà, o les que es fan per restaurar la llibertat”. 

Pau VI a Populorum progressio (PP, 1967) parla de la dimensió social de la fe cristiana dient que “es tracta de construir un món (…) on la llibertat no sigui una paraula vana” (PP, 47). Joan XXIII va recordar a Pacem in terris (PT, 1963) que “cal establir com fonament el principi de que tot home és persona, és a dir, naturaleça dotada d’intel.ligència i de lliure albir” (PT, 9). Benet XVI, parlant de l’apòstol Bartomeu (Aud Gral 4-X-2006), diu que “en el relat de la seva vocació (…) es resalta la llibertat de Déu, que ve al nostre encontre precisament allà on els homes no s’ho imaginen” que mou a recordar que l’home està fet a imatge i semblança seva. 

Francesc en una catequesi (Aud Gral 20-X-2021) va explicar l’idea cristiana de la llibertat recordant que és un tresor i, glossant la carta de Pau als cristians de Galàcia, deia que la llibertat “no es fer el que ens agradi o ens binguí de gust”, es a dir, una llibertat basada en l’instint. No pot ser un pretexte per a la carn, ni significa viure de manera llibertina”. Afegia que l’home lliure “sap escoltar sense imposar, que sap voler el bé sense forçar, que edifica i no destrueix, que no explota als altres per a la seva comoditat i que fa als altres el bé sense buscar el seu propi benefici. Necessitem redescobrir la dimensió comunitària, no individualista, de la llibertat: la pandèmia ens ha ensenyat que ens necessitem els uns als altres, però no es suficient saber-ho, cal triar-ho cada dia”. 

L’abril de 2016, a la homilia a la capella de la seva residència a santa Marta Francesc va parlar de la vertadera llibertat proposta per Jesús que ensenya que “l’home lliure no té por del temps: deixa fer a Déu” i, de fet, “dona espai per que Déu actuï en el temps: l’home lliure és pacient. Pensem en la nostra llibertat —va concloure el Pontífex— en aquest món que és una mica «dement», “«demencial» fins al punt que crida ¡llibertat, llibertat, llibertat! però és més esclau, esclau, esclau: pensem en aquesta llibertat que Déu, en Jesús, ens dona”.

Satanàs és el gran enemic de la llibertat i l’amenaça de moltes maneres. Pot distorsionar la nostra ment perquè pensem que hauriem de poder actuar sense cap consequència. Pot omplirr-nos d’orgull al pensar que estem per damunt de la llei de Déu. Ens esclavitza quan no ens penedim dels nostres pecats. 

De vegades sentim que les lleis de Déu restringeixen la nostra llibertat. ¿Com podem ser lliures si Déu ens diu què sa de fer? El debat teològic sobre l’harmonia de la llibertat humana -amb la seva corresponent responsabilitat- i l’acció de la gràcia de Déu que actua en cada èsser humà abans, alhora i després de cada acte i ho fa sense atemptar la llibertat ni una mil.lèsima, ni un pel. Els sebuts teòlegs medievals, franciscans i dominics professors universitaris, discutien sobre aquesta harmonia arribant a les mans per la qual cosa el Papa va haver de prohibir tractar aquesta temàtica. El tema ja ho havia tractat Agustí d’Hipona († 430 amb 76 anys), més tard Bernart de Claraval († 1153 amb 63 anys) i després de la Edat Mitjana, amb la Reforma luterana del cristianisme va tornar a ser de rabiosa actualitat amb discordia entre dominics i jesuïtes doncs el frare agustí alemany, Lutero, proposava que el pecat original va destrossar el lliure albir ja que raonava que Déu no pot preveure amb incerteça el futur.

ESTIGUEU A PUNT

No és un triunf de la societat eclesiàstica

Aquest diumenge XIX (ciclo C) del TO, 10 agost 2025), A l’evangeli d’avui Lluc escriu que “estigeu a punt amb el cos cenyit i els llums encesos. Esteu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo (…) feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al momento de la seva arribada” (Lc 12, 32-48). 

La carta als hebreus diu que “la fe és certesa en les coses que s’esperen i proba de les que no es veuen. Per ella van mereixer lloança els nostres aventpassats. Per la fe (…) Abraham, posat a proba, va oferir Isaac (…) del qual se li havia dit que en Isaac tindràs descendència” (Hebreus 11, 1-2. 8-19). 

Avui es pot tornar a mirar amb ulls de fe la propera festivitat de "l’assumpció de la Santíssima Verge que constitueix una participació singular en la Resurrecció del seu Fill i una anticipació de la resurrecció dels altres cristians” (CEC 966). La Liturgia bizantina resa que “en la teva dormició no has abandonat el món, oh Mare de Déu: tu t’has reunit amb la font de la Vida (Tropario, festa Dormició, 15 agost). El Prefaci resa que “des de la seva assumpció al cel, acompanya amb amor matern l’Església pelegrina i protegeix els seus passos cap a la patria celestial fins la vinguda gloriosa del Senyor”. Un altre prefaci alternatiu resa que “Ella brilla en el nostre camí com a signe de consol i de ferma esperança”. 

La marxa de Maria de la Terra al cel fa tornar a mirar el Missatge del Concili a tota la humanitat (7-XII-1965) que diu: “Venerables germans: L’hora de la partida i de la dispersió ha sonat. Ara heu (…) d’anar a l’encontre de la humanitat a difondre la bona nova de l’Evangeli (…) anar al món d’avui, amb les seves misèries, els seus dolors, els seus pecats, però també amb els prodigis aconseguits, els seus valors, les seves virtuts”. 

Un competent teòleg actual comenta que “s’ha de evitar el clericalisme que és una (…) pèrdua de conciència sobre les característiques que Déu ha volgut que tengui el temps que hi ha entre la Resurrecció i la Parusia. El trionf de Crist resulta llavors portat a la Història actual i identificat amb el trionf humà, terrenal del cristianisme. Segueix dient que “les activitats temporals i les societats humanes tenen elements nascuts fora de l’àmbit eclesial i del món cultural cristià de contingut i valor vertaders perquè la naturalesa humana (contra el que deia Luter) no està corrompuda; per tant és capaç de veritat i de bé. L’Esglèsia no pot repudiar-los; tan sols ha d’anunciar la seva relació amb el sentit últim de la vida humana” (Illanes, Església i món. GER XVI, 459-460). 

El Concili llençava els cristians, com va fer Jesús amb els seus, enviant-los de dos en dos i envia uns quants: “A vosaltres tots, artistes, que esteu prendats de la bellesa i que treballeu per ella; poetes i gents de lletres, pintors, escultors, arquitectes, músics, homes de teatre i cineastes”. Joan Pau II, per a fer-les vida, impulsava les indicacions del Concili Vaticá II amb l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana que ajuda a entendre cada cop millor que el cristià no pot tancar-se al temple. Per vocació divina ha de estar obert al món dialogant amb les filosofies, les cultures i les religions (cf Novo Mileni Ineunte, 56). 

A Redemptoris Mater (RM, 1987) escriu que “Maria ha superat ja el llindar entre la fe i la visió «cara a cara». Al mateix temps, però, en aquest compliment escatològic no deixa de ser l’«estrella del mar» per a tots els que encara segueixen el camí de la fe”. ¿Què és per Ella signar-se o senyar-se?, demanar perdó, cantar el «sanctus, sanctus, sanctus»; recitar el Pare nostre; còm reacciona quan escolta «aixó es el meu cos», etc. 

A IGMR 2002 es llegeix que el Concili Vaticà II vol que alguns ritus “fossin restablits conforme la primitiva norma dels Sants Pares” que exigeix alguna cosa més que conservar el llegat rebut ja que la Tradició és Tradició viva. L’Instrucció diu que “es de gran interès que, participant cadascun segons la seva condició, en rebin d’ella amb més plenitut els fruits (…) Que s’ha afavoreigi la conscient, activa i plena participació dels fidels” (n. 17-18). El n. 59 diu que les lectures no són presidencials així com preparar l’altar doncs es tasca del laics. 

Illanes recorda que “cal deixar ben clar que l’Església anuncia no un trionf soci-cultural, sinó el trionf de Crist que no és un trionfo de la societat eclesiàstica que venç al món, o sigui, als valors surgits fora del seu àmbit. L’Església poseeix ja des d’ara un inici de la nova creació. L’Eucaristia ens parla de l’eternitat i del temps”.

Acudim a María sabent que “mai s’ha sentit dir que ningú que hagia acudit a la seva intercessió…”; “sota el teu empar…”

EL CRISTIÀ ÉS SOCIAL, NO INDIVIDUALISTA

Dir no a una Economía de l’esclusió

La Paraula de Déu a la primera lectura d’aquest diumenge XVII (cicle C) del TO porta a adonar-se que Abraham no té una espiritualitat individualista sinó social doncs es preocupa dels altres i està convençut que uns quants (siguin 50 ó 10) salvaràn a tots els de Sodoma i Gomorra i rodalies (cf Gen 18, 20-32). Jesús ensenya als seus deixebles a resar en plural (Lc 11, 1-13): dient Pare nostre, no Pare meu. Vingui a nosaltres el teu Regne, no ha mi tan sols sino a nosaltres. Donans avui el nostre pa de cada dia, no donam el meu. Etc. Joan Pau II ja va comentar al seu dia a Novo milenio ineunte, (NMI, 52).que “s’ha de rebutjar la temptació d’una espiritualitat oculta i individualista que té poc que veure amb (…) la lògica de l’Encarnació (…) Es molt actual sobre aixó l’ensenyament del Concili Vaticà II: «El missatge cristiá no aparta els homes de la tasca de la construcció d’aquest món ni els impulsa a despreocupar-se del bé dels seus semblants» (GS, 34)”.

Alhora Francesc recorda que “la comunitat de creients espanta l‘individualisme per fomentar el compartir i la solidaritat. No hi ha lloc per a l’egoísme a l’ànima d’un cristià” (Aud Gral 26-VI-2019). Per aixó la pregaria cristiana –ha recordat el Papa argentí- és per resar per tot el món i no per a demanar només coses per a mi. L’home sap que “el Senyor mira des del cel, es fixa en tots els homes; des de la seva morada observa tots els habitants de la Terra (Ps 32), no a uns quants, no només als bons, als millors, als més… i com cada èsser humà és imatge i semblança de Déu, tothom té que fer el mateix. Benet XVI va exposar aquesta idea bàsica i a Deus caritas est (DCE, 2005) té escrit que “obviament, el cristià que resa no preten canviar els plans de Déu o corregir alló que Déu ha previst” (DCE, 37).

En aquest món de Déu hi ha molta gent bona, molts homes i dones justos, encara que no siguin burocràticament cristians i no puguin tenir un certificat de Baptisme. Es fan moltíssimes coses bons i ben fetes, per aixó el Papa polonés Wojtyla, a la Carta per preparar el gran Jubileu del 2000, deia que “es necessari a més que s’estimin i profundeixin els signes d’esperança presents en aquest derrer fi de segle, malgrat les ombres que sovint els amaguen als nostres ulls” (Tertio milenio adveniente, 46). Pau recorda que “nosaltres anunciem Crist, exhortant a tot home (…) per fer a tots perfectes en Crist” (Col 1, 28), no a uns quants. “L’època actual –diu Joan Pau II- juntament amb moltes llums presenta igualment no poques sombres (...) Serà oportú afrontar la vasta problemàtica de la crisi de civilització que s’ha fet manifesta sobre tot a l’Occident tecnològicament més desenvolupat, però interiorment empobrit per l’oblit i la marginació de Déu (…) A les portes del nou mil.leni els cristians s’han de posar humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que ells tenen també en relació els mals del nostre temps (...) ¿I no és de lamentar, entre les ombres del present, la corresponsabilitat de tants cristians en greus formes d’injustícia i de marginació social?” (Tertio mil.lenio adveniente, 36 y 52). 

En interrogar-se sobre les seves responsabilitats, els cristians veuen clar que part de raó tenía Marx a l’afirmar que l’únic important és l’Economía doncs és veritat, sense exagerar o absolutitzar l’afirmació. Per aixó els batejats saben que, sense descuidar altres àmbits com l’esport, la ciència, la cultura, etc., cal estar en cristianitzar també l’Economia. La ciència econòmica té descobert que els seus mecanismes han de ser iguals per a tothoms, creients o no, rics o no. 

El Concili Vaticà II recorda a Gaudium et spes(GS) que els “fidels han de viure estretament units als altres homes del seu temps” i s’ha d’esforzar per “procurar comprendre perfectament la seva manera de pensar i sentir” (GS 62). Es tracta de conèixer i comprendre la lògica pròpia de l’Economia, les seves regles i les seves lleis. Actuar altrament ocasiona grans danys a la sociedtat i a l’Economia, com demostra l’actual crisi mundial. En la lluita contra la pobresa els ajuts directes realmente solen danyar perquè creen passivitat i dependència. En situacions d’emergència, l’ajut humanitàri és un deure improrrogable i els ajuts indirectes tipus Educació, les inversions comercials dels països rics, l’obertura dels mercats per comprar i vendre productes, etc., és lo més ajustat a la veritat. 

No es tracta –com per exemple van fer els templaris-, de crear un mòn cristià econòmic, paral.lel a l’Estat ja que les lleis econòmiques, com les de tràfic, són iguals per a tothom. Una altra dificultat que va tenir el cristianisme per reconciliar-se amb l’Economia moderna va ser la prohibició de tota forma d’interès pels préstecs ja que erròneament es confonia amb l’abús anomenat usura. Es considerava que aceptar interesos pels préstecs era pecat mortal.

Els fonaments per l’Economia moderna i la seva comprensió al si de l’Església els van possar els franciscans del sege XIV i XV i els dominics de Salamanca al XVI. Adam Smith va disfrutar de veritats econòmiques com el concepte de “capital” encunyat pels frares que tenien vot de pobresa, o el de “comptabilitat” o les “institucions financeres” inventadas pels franciscans com la xarxa de 150 “munts de pietat” promoguts en aquella Europa medieval. Oferien crèdits, no als captaires, sino a les anomenadas avui dia pymes (de petits artesans i emprenedors) que en moments de crisi es trobaven oprimits pels usurers. Benet XVI va descriure alguns conceptes importants a la seva encíclica Caritas in veritate, cap III. 

L’Evangeli no és pas un programa socio-econòmic o polític, ni els cristians tenen la fórmula màgica que estalviï la fatigosa cerca de la veritat econòmica i financera i ni el bè pràctic. A Evangelii gaudium (EvG), Francesc deixa escrit que “avui tenim que dir «no a una Economía de l’exclusió i l’inequitat». Aquesta Economía mata (…) Hem donat inici a la cultura del «descart»” (EvG, 53).

ELS PRECEPTES DE DÉU ES REDUEIXEN AL DE L'AMOR

Estima i fes el que vulguis

A la 1ª lectura d’avui, diumenge XV del TO, cicle C, es llegeix que “tu escoltes la veu de Yahvè el teu Déu guardant els seus manaments i els seus preceptes” (Deut 30, 10) i no pas els teus o els meus. Segueix dient Déu als homes que “aquests manaments que jo et prescric avui no són pas superiors a les teves forces, ni estàn fora del teu abast” (Deut 30, 11). Els preceptes de Déu es redueixen a un que és el manament de l’amor.

A la 2ª lectura Pau diu als colossencs, i a tots els demés deixebles de tots els temps i llocs, que “en ell van ser creades totes les coses al cel i sobre la Terra, les visibles i les invisibles” (Col 1, 15).

Com un doctor de la Llei, per temptar Jesús, li havia preguntat com aconseguir la vida eterna i ja que havia contestat bé sobre alló que havia de saber per ser doctor de la Llei, Jesús va explicar la paràbola del bon samarità i va acabar l’encontre dient-li “fes tu el mateix” (cf Lc 10, 25-37). Però no es pot negar que cal tenir present que no tots els cristians es comporten avui i s’haurien comportat en el passat com el “bon samarità”.

La màgia sempre ha despertat una vigilància notòria perquè s’acostuma pensar que darrere està la “màgia negra”. A l’antiguitat, a Babilònia (cf Codi Hammurabi) i a l’antic Egipte ja es castigava els mags però mai va ser una persecució massiva com es va donar a la cristianíssima Europa. El text bíblic “als feiticeiros no els deixaràs viure” (Ex 22, 17) el va traduir Luter en femení i en el seu sermó del 6 de maig de 1526, afirmava per tres cops que havíen de ser ajusticiades. Des del segle XIII, creada l’Inquisició, es podia confondre’s la ‹caça de bruixes› amb la liquidació del paganisme i les heretgies i un Decret papal de Inocenci VII del 5-XII-1484 decretava que creure en bruixes era una heretgia encara que el 1657, amb la Bula “Pro formandis” es va prohibir la caça de bruixes. 

Joana d’Arc va ser acusada de bruixa i de heretge recalcitrant i fou lliurada al braç secular per a la seva execució, amb 19 anys, cremada a la foguera, a la plaça del mercat de Rouen el 30 de maig de 1431. Vint-i-cinc anys després el papa Calixt III va decretar nul el procés i va ser canonitzada el 1920 per Benet XV. Benet XVI (Aud Gral 110126) va glosó la seva figura i va destacar que com Caterina de Siena, és una d’aquestes dones fortes que a finals de l’Edad Mitjana van portar la llum de l’Evangeli a les complexes vicissituts de la Història. Al aniversari del seu neixement (12 marzo) el papa Francesc la va citar com a santa que va ser cremada viva per heretge pels hipòcrites i doctors a l’hora que citava a Antoni Rosmini, un altre maltractat doncs tots els seus llibres van ser tirats a l’Índex, tinguts com a pecat el llegar-los, peró avui és beat. 

El 1634 el sacerdot Urbain Grandier va ser acusat de bruixeria per les monges ursulines del convent de Loudun, localitat propera a Poitiers. Hi va haver clares motivacions polítiques, ja que Grandier era un conegut opositor al cardenal Richelieu. A l’Edat Moderna es volía acabar amb la Cristiandat. Era el “segle de les llums” on van aparèixer europeus que acusaven l’Església i l’Inquisició de realitzar la ‹caça de bruixes›.

 

Els germànics, abans de convertir-se al cristianisme, cremaven els mags. A la Guerra dels Trenta Anys (1618-48) la caça de bruixes va causar estralls i diuen que a Suiïssa van ser 4.000, a Polònia-Lituània 10.000 en una población de 3.400.000 (gairebé 3 per cada mil). Al Regne Unit va haver milers d’executats alhora que va existir la figura murriguera dels punxadors que s’aprofitaven de caçar bruixes pel seu lucre personal. Alemanya va ser a on més gent es va executar, fins a 25.000 d’uns 16 mil.lions (1,5 persones per cada mil). A Dinamarca i Noruega van ser 1.350 executats de 970.000 persones (1,4 per cada mil). A Espanya tan sols va haver 59 bruixes (d’uns 125.000 processos fets per l’Inquisició); a Itàlia 36 i a Portugal només 4.

 

El 1692 va ocòrrer la famosa caça de bruixes de Salem a les colònies angleses del nou món (avui USA) i on es van executar a 25 persones, la majoria dones. Diversos pobles nadius de l’Amèrica prehispànica, la selva amazònica, així com a Àfrica, Austràlia i Papúa Nova Guinea, creuen o han cregut que tota desgràcia, enfermetat o mort és deguda als déus o al mal causat per un tercer (bruixot). A les tribus indígenes de Papúa Nova Guinea els bruixots són assassinats i menjats doncs el canibalisme és considerat una forma de defensa enfront el possible mal que pugui continuar fent l’ànima del bruixot.

 

Es conèixen també casos a USA després de la 2GM per la por al perill comunista, encorajat per l’obtenció de la bomba atòmica per par de l’URSS i que va ser alimentat pel senador McCarthy, que va construir tota la seva carrera política basànt-se en l’atac de ciutadans acusats de suposades simpaties comunistes, i que moltes vegades no eren sinò lliurepensadors, i oposats a la manera de veure les coses del sector americà més ultraconservador. No sé si alguna cosa nova hi ha sota el sol.